Les escletxes que l’Estat obre als líders del Procés a Estrasburg

MadridL’independentisme sempre ha vist el seu horitzó a Europa, tant a nivell polític com judicial, i la prova és que alguns dels líders del Procés van exiliar-se fora de l’Estat per la seva desconfiança en la justícia espanyola. Els que el novembre del 2017 van entrar a la presó ja tenien la vista posada, encara que fos a llarg termini, en el Tribunal Europeu de Drets Humans. El moment ha arribat, un cop el Tribunal Constitucional ha resolt tots els recursos contra la sentència per sedició del Tribunal Suprem. I el recorregut ha deixat escletxes.

No són només els advocats dels exdirigents sobiranistes els que confien que Estrasburg tombarà la condemna de Manuel Marchena i el seu tribunal. Potser el més significatiu és que al Suprem es respira un cert pessimisme respecte a la seva històrica sentència. Els vots particulars de tres magistrats del Tribunal Constitucional -Juan Antonio Xiol, María Luisa Balaguer i Ramón Sáez- constitueixen la principal esperança -i preocupació al Suprem- de cara al viatge del cas a Estrasburg. A les dues bandes coincideixen que és un element molt important, però no definitiu. ¿Que els jutges que resolguin els recursos al TEDH ho tindrien més senzill si els arribés una sentència unànime del TC? Totes les fonts consultades no en tenen cap dubte. Ara bé, l’Estat compta amb un precedent relativament recent -octubre del 2018- en què Estrasburg va donar-li la raó sobre una sentència del TC que arribava amb quatre vots discrepants contra set. Es tracta de la petició de diversos etarres condemnats a França perquè la part de les seves penes complertes descomptés a l’hora d’acabar-les d’afrontar a Espanya. El Suprem ja s’hi havia negat el 2015 també amb una forta divisió de nou a sis.

Més enllà de l’aval d’alguns jutges del tribunal de garanties, la causa del Procés compta amb un ampli ventall de possibles vulneracions que plantegen les defenses. La batalla legal no és sobre un únic dret presumptament no respectat, sinó que cal dirimir si s’ha preservat el dret de reunió, el de manifestació, el de participació política, la presumpció d’innocència, la legalitat penal i d’altres. “Hi ha múltiples derivades molt sòlides que tenen probabilitat de funcionar”, assegura Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, dos dels exconsellers que han rebut la sentència del TC aquesta setmana.

A més, a la causa s’hi suma l’indult concedit pel govern de Pedro Sánchez, sobre el qual hi ha opinions discrepants respecte a la influència que pot tenir al TEDH. Els presos ja han acabat el recorregut judicial a l’Estat i els exiliats mantenen el pols per fer el mateix.

Tres vots per a la desproporció de les penes i un per a la vulneració de la presumpció d’innocència

Els nou condemnats per sedició recorren a Estrasburg amb un vot particular redactat pel vicepresident del TC, Juan Antonio Xiol -al qual s’ha adherit la magistrada María Luisa Balaguer-, en què consideren desproporcionades les penes d’entre nou i tretze anys de presó. En els casos de Junqueras, Romeva, Forn i Bassa s’hi afegeix el magistrat Ramón Sáez, que va accedir al TC el novembre passat. Tots tres sostenen que el Suprem hauria pogut optar per delictes menors com el de desobediència o desordres públics, que veuen més “ajustats” a la conducta de desacatament de les resolucions del TC vinculades a l’1-O. Sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que eren activistes socials, destaquen que la condemna provoca un “efecte desincentivant” cap al dret de reunió i manifestació.

Aquesta setmana s’ha conegut també el vot de Sáez, i els lletrats confien que podrà servir per a tots els condemnats. Si Xiol i Balaguer ja qüestionaven la sedició, Sáez planteja una esmena total a la sentència de Marchena i veu vulnerada la presumpció d’innocència. L’acusa de disfressar els fets amb “valoracions i opinions”, de no tenir prou proves per arribar a la conclusió de la sedició i de no individualitzar les conductes de cada acusat. “Parla de la transgressió de molts drets, un d’ells la presumpció d’innocència, que és molt important”, anota Van den Eynde.

La immunitat de Junqueras com a eurodiputat

L’exvicepresident del Govern Oriol Junqueras compta en el seu expedient amb un element singular. Xiol, Balaguer i Sáez creuen que s’hauria d’haver paralitzat el seu procediment i, per tant, que el Suprem no dictés sentència fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) hagués resolt si tenia o no immunitat quan va ser escollit eurodiputat. Marchena ho va preguntar a l’acabar el judici i no va esperar resposta per condemnar-lo. “No s’ha de valorar si el dret està preservat, és una cosa gairebé directa. Si s’eleva una qüestió prejudicial, cal suspendre el procediment. És poderós perquè és fàcil d’entendre i aplicar”, afirma el seu lletrat.

És especialment contundent a l’hora d’exposar aquesta tesi la magistrada María Luisa Balaguer, que en el seu vot particular destaca que Marchena va impedir que la sentència del TJUE -que va acabar donant la raó a Junqueras- tingués efectes pràctics. “Paradoxalment, sí que n’ha tingut per a Puigdemont, Comín i Ponsatí”, apunta. “No només limita el dret a un procés amb totes les garanties en connexió amb el dret de participació política, sinó que també falla al principi de cooperació lleial [amb el dret de la Unió Europea]”, diu. Balaguer arriba a suggerir una “instrumentalització” del model de cooperació judicial per part de Marchena i, en cas que no fos així, la “simple aparença debilita la seva posició com a interlocutor”.

La participació de tercers actors i els pronunciaments previs de l’ONU

Més enllà dels tres vots particulars del TC, a Estrasburg poden entrar en joc pronunciaments d’organismes internacionals. Els condemnats incorporen als recursos el criteri del grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU del maig del 2019, que va instar l’Estat a alliberar els presos; el del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que va reclamar que es respectessin els drets polítics de Jordi Sànchez quan era candidat a la Generalitat el març del 2018, i el de l’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa, que el juny del 2021 va demanar l’alliberament i la retirada de les euroordres. Aquest ens escull els jutges del TEDH, com recorda Jordi Pina, advocat de Sànchez, Turull i Rull. A més, durant el procediment al TEDH -encara no s’ha iniciat- també hi poden intervenir tercers actors. Com? Entitats vinculades als drets humans poden demanar prendre-hi part i, si el tribunal ho accepta, emetre un informe. Els advocats consultats donen per fet que Amnistia Internacional serà una de les que s’hi implicaran. En defensa d’Espanya, també podrien sol·licitar intercedir altres estats europeus si creuen que el contingut de la sentència els interessa que sigui avalat. Al Suprem subratllen que l’Estat no està fent esforços diplomàtics perquè altres països li donin suport.

La competència del Suprem i altres irregularitats processals

Al ventall de drets presumptament vulnerats n’hi ha un sobre el qual es va parlar dimarts a Luxemburg pel cas Lluís Puig: el del jutge predeterminat per llei. És a dir, si el Suprem era competent per jutjar els fets. Aquesta va ser una batalla lliurada durant el procés a Espanya que no ha comptat amb l’aval de cap magistrat, tampoc al TC. Els advocats admeten que aquesta al·legació és difícil de guanyar. Requereix un grau d’immersió elevat en qüestions relatives al dret intern que, reconeixen, Estrasburg pot ser que deixi més en segon pla. El mateix passa amb la possible falta d’imparcialitat que alguns condemnats han atribuït a Marchena i les irregularitats durant el judici a l’hora de dotar de les mateixes armes de discussió a les acusacions i les defenses. Un altre punt feble, segons una font consultada, el pot tenir l’exconseller Joaquim Forn, que no va fer una estratègia de defensa tan basada en la vulneració de drets fonamentals com la de la resta d’acusats.

L’indult i el paper de l’advocada de l’Estat davant el TEDH

Al Suprem hi ha la percepció que l’indult també pot tenir influència en la decisió que acabi adoptant el TEDH, perquè sigui vist com una correcció de la sentència. El president espanyol, Pedro Sánchez, va argumentar que era partidari de la “concòrdia” i no de la “venjança”. Un dels que hi van apostar amb més convicció, l’advocat i president d’Unides Podem al Congrés, Jaume Asens, sosté que no. “No toca els fets provats ni els arguments per a la condemna. Pertany a l’esfera política”, destaca. Qui haurà de defensar la sentència a Estrasburg serà l’Advocacia de l’Estat davant el TEDH, que té la funció de tancar files amb el Suprem però orgànicament depèn del govern espanyol, que ha indultat. A l’alt tribunal posen en dubte que l’encarregat de fer-ho hi posi tota la “intensitat”, mentre que l’advocat de Cuixart, Benet Salellas, assegura que sempre ha vist els funcionaris de l’Estat donar-ho tot a Estrasburg. “No actua com a advocat del govern, sinó com a advocat de l’Estat”, coincideix Asens, que insisteix que qui defensi els interessos d’Espanya no podrà sentir-se vinculat per l’indult que va concedir Sánchez. Alguns advocats creuen que el Suprem ja procura curar-se les eventuals ferides.