L’evolució conservadora del Constitucional
Ha passat de dictar sentències clau sobre drets i llibertats a protegir el poder, segons els experts
MadridEl Tribunal Constitucional no està d’aniversari aquest desembre, però sí que s’ha vestit de llarg les últimes setmanes per celebrar els 40 anys de la carta magna. A finals del 1979 el govern d’Adolfo Suárez va posar en marxa la creació d’un tribunal que desplegués la interpretació de la jove Constitució. La idea inicial era instal·lar-lo en un palau del segle XVIII a Boadilla del Monte, una població benestant del nord-est de la Comunitat de Madrid, recordava dimarts passat José Pedro Pérez-Llorca, un dels pares de la carta magna, en el 27è homenatge que rebia en pocs mesos amb motiu de l’efemèride. Però els magistrats van negar-s’hi i van acabar escollint l’edifici troncocònic del centre de la capital que els últims anys s’ha convertit en el búnquer on s’avaluen les decisions contra el Procés.
Però el TC no ha sigut sempre un ariet contra l’independentisme. La seva receptivitat a les demandes de més autogovern no sempre ha sigut la mateixa, com tampoc les opinions pel que fa a temes relacionats amb les llibertats i drets fonamentals. Sobre la taula té aquests dies resoldre sobre la presó provisional dels líders independentistes -quatre dels quals en vaga de fam- amb poques expectatives de sorpresa. El 1999, en canvi, la majoria progressista del tribunal va decidir posar en llibertat la mesa nacional d’Herri Batasuna, després que els seus membres haguessin sigut condemnats pel Suprem a 7 anys de presó per “col·laboració amb banda armada” en difondre un vídeo amb un comunicat d’ETA. El TC va considerar la sentència “desproporcionada”.
“Aquesta sentència va significar un punt de no retorn”, assenyala a l’ARA l’exlletrat de l’alt tribunal Joaquín Urías. Són diversos els experts consultats per l’ARA que coincideixen en ressaltar el biaix conservador que ha anat sumant el tribunal a partir de l’any 2000, amb la majoria absoluta de José María Aznar. Si fins llavors el tribunal s’havia caracteritzat per una certa independència política respecte del govern de torn -“l’època daurada” del TC per al magistrat emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín-, Aznar va optar per situar-hi més magistrats de carrera judicial que no pas acadèmica per poder exercir un control polític més gran sobre el tribunal. “Si durant els primers 20 anys va ser un òrgan imprescindible per definir els drets i llibertats, avui en dia s’ha convertit en un mecanisme per defensar el poder enfront de la societat”, afegeix Urías.
Fins al punt que, segons el parer del politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, avui ja gairebé no és possible diferenciar entre un magistrat conservador i un de progressista. Considera que els últims anys el TC ha tendit a fer una lectura cada cop “més literal” de la Constitució i “menys interpretativa”. “La qualitat de l’argumentació s’ha anat fent més pobra i, per això, cada cop és més conservador”, opina. Aquesta tendència ha anat paral·lela al control del tribunal per una majoria conservadora, cosa que ha sigut possible gràcies al bloqueig exercit pel PP en la renovació de l’organisme durant les dues legislatures de Zapatero.
Després de la sentència de l’Estatut el 2010, Sánchez-Cuenca va fer una anàlisi profunda del perfil dels magistrats que havien passat pel tribunal. I la conclusió a què va arribar és que hi havia latent un “biaix conservador”. Advertia que, des del seu naixement, el TC havia tingut una composició més conservadora que no pas el govern de torn, una tendència que es manté: si bé el PSOE ha governat 22 anys des de la creació del Constitucional -entre el PP i UCD han manat durant 17 anys-, la majoria conservadora ha estat present en més ocasions que la progressista: 19 anys la primera i 17 la segona. “La dreta ha jugat les cartes de manera més descarada que no pas els progressistes”, assenyala Sánchez-Cuenca, que recorda que la tendència sempre és que un magistrat progressista s’acaba deixant seduir pel bloc conservador i no passa mai al revés.
Recentralització
Però si hi ha una tendència que no ha cessat és la recentralitzadora, assenyalen els experts consultats. Situat a Madrid, el TC ha convertit una Constitució que tenia un “model federal” en un “model de recentralització administrativa” alhora que “ha llimat competències”, apunta Urías. Considera una “invenció” el “principi d’igualtat de drets”. També Martín Pallín apunta que sempre s’ha actuat en “detriment de les autonomies, rescatant competències per a l’Estat”.
El problema latent, assenyalen, és la forma d’elecció dels magistrats com una extensió del poder polític. Una “perversió”, per a Sánchez-Cuenca. Urías puntualitza que molts dels primers magistrats que va tenir el TC eren catedràtics “de gran prestigi” a l’exili, independents del poder judicial que van convertir el tribunal en una “institució imprescindible per consolidar la democràcia”. “Per construir els fonaments d’un estat democràtic”, afegeix Martín Pallín, però els últims anys s’ha acabat convertint en la “primera línia de defensa amb Catalunya del govern de torn”, conclou Urías, que sí que veu possible que el TC deixi de prendre decisions unànimes contra el Procés, com a mostra de l’entesa més gran del govern de Pedro Sánchez amb l’independentisme.
