Un grup d’experts treballen en una reformulació del delicte de rebel·lió

BarcelonaQue el Tribunal Suprem condemnarà els líders independentistes i que la sentència serà dura és un escenari més que plausible amb el qual compten els partits, les entitats sobiranistes i els advocats dels principals acusats, però també acadèmics, jutges i magistrats que ja treballen en una proposta de reforma àmplia del Codi Penal que inclourà els delictes de rebel·lió i de sedició. Es tracta del Grup d’Estudis de Política Criminal, format per desenes de professionals, un nucli del qual abordarà el capítol dels delictes contra la Constitució, on està integrat el de rebel·lió. Fonts del col·lectiu asseguren a l’ARA que es reuniran aviat i que treballen en la idea que aquesta reforma pugui servir per revisar les penes en cas de condemna per rebel·lió.

Una de les persones que hi participen és el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, que deixa clar d’entrada que els presos haurien d’estar en llibertat. Superada aquesta premissa, considera que reforçant l’ús d’armes com a element imprescindible per a la comissió del delicte de rebel·lió n’hi hauria prou per capgirar una eventual condemna i, aplicant el nou Codi Penal de manera retroactiva, aixecar les possibles penes que s’imposessin als acusats. Amb tot, Martín Pallín puntualitza que el canvi no seria necessari, segons la jurisprudència sobre aquesta qüestió del Tribunal Constitucional i l’esperit del legislador. També formen part del grup que estudiarà els canvis legals el secretari general de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Rafael Rebollo, i catedràtics en dret penal com Nicolás García, de la Universitat de Castella-la Manxa; Gonzalo Quintero, de la Universitat Rovira i Virgili, i Lorenzo Morillas, de la Universitat de Granada.

Un dels primers a posar sobre la taula la reforma del Codi Penal va ser el cap de files dels comuns al Congrés, Jaume Asens, que en campanya electoral va celebrar una trobada amb acadèmics i penalistes per abordar aquesta possibilitat. Aquesta via es planteja com una opció viable si arriba una sentència dura per als líders independentistes, per bé que no està exempta de dificultats. La primera és que, com a llei orgànica, requeriria la majoria absoluta del Congrés per tirar endavant, cosa que implicaria comptar amb l’aval del PSOE. Més enllà del nombre de diputats necessaris, la reforma de la norma obriria la possibilitat que els grups partidaris de la mà dura -PP, Cs i Vox- aprofitessin l’ocasió per plantejar una “rebel·lió de segon grau sense violència física”, adverteix l’advocat i historiador Josep Cruanyes. El catedràtic en dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo veu el canvi legal com una “possible solució” i recela d’altres opcions com una llei d’amnistia i l’indult.

Una mesura pels canvis de règim

A nivell conceptual, l’amnistia és una mesura que establiria que els fets en qüestió no són delicte. Fa uns dies el dirigent d’Esquerra Joan Tardà va deixar caure que és partidari d’aquesta alternativa i la diputada de la CUP Natàlia Sànchez també va veure-la amb bons ulls, però els experts consultats coincideixen en rebutjar-la. Martín Pallín avisa que les normes ad hoc acostumen a estar mancades de legitimitat i l’advocat de Carles Puigdemont i diputat de JxCat al Congrés, Jaume Alonso-Cuevillas, opina que les amnisties són fruit d’un pacte polític que obre una nova etapa o un canvi de règim. A banda de les experiències espanyoles amb la del 1977 i les dues que es van dictar durant la Segona República, altres amnisties que han tingut lloc en les últimes dècades es caracteritzen per anar precedides d’un conflicte bèl·lic. A Portugal, es va aprovar al Parlament una norma per eximir de les condemnes els militars que havien protagonitzat la Revolució dels Clavells el 1974 contra la dictadura. A Algèria, milers de militants del Front Islàmic de Salvació (FIS) es van acollir el 1999 a una amnistia concedida a canvi de la renúncia a l’activitat armada per part del braç guerriller d’aquesta organització.

Tant l’amnistia com l’indult són mesures “de gràcia” amb un alt component polític i sobre les quals els afectats no tenen potestat per dir si l’accepten o la rebutgen, però amb diferències substancials entre elles. La primera no pressuposa un penediment de l’implicat, mentre que el resultat de l’indult comporta que el delicte ha existit i se li mantenen els antecedents penals però es perdona el condemnat. Una revocació que pot ser total o parcial, en el sentit que es poden flexibilitzar les penes de presó però mantenir les inhabilitacions, per exemple. Pel que fa a la tramitació, l’amnistia requereix una majoria parlamentària per tirar endavant i l’indult el concedeix el govern espanyol amb la posterior signatura del rei, ja sigui amb petició prèvia o sense.

Cuevillas assegura que cap d’aquestes opcions ha estat o està sent objecte de negociació en relació a la investidura de Pedro Sánchez, i que els acusats de JxCat no es plantegen demanar-les. Altres fonts apunten que sí que s’ha parlat de totes aquestes opcions -inclòs l’indult- en converses informals entre advocats i entre els partits independentistes, per bé que els lletrats dels afectats esperen la sentència per abordar quin camí segueixen. Serà quan arribi la resolució del Suprem quan es reuniran per analitzar els diferents escenaris.

El camí a Estrasburg

Un dels punts d’una anàlisi més profunda pot ser quines conseqüències té qualsevol d’aquestes mesures sobre la possibilitat de presentar un recurs al Tribunal Constitucional i, posteriorment, al Tribunal Europeu de Drets Humans. Fa uns dies la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, rebutjava la llei d’amnistia perquè suposava tallar el camí a Estrasburg. Aquesta és una opinió que comparteix algun dels advocats que s’encarreguen precisament del vessant internacional de la causa. Pérez Royo, en canvi, posa en dubte que una reforma del Codi Penal o una amnistia que deixin sense efecte la condemna paralitzin el recorregut judicial. Comparteix aquest criteri una altra veu implicada en la causa, que entén que una modificació legislativa posterior no pot invalidar la suposada vulneració de drets fonamentals al·legable a instàncies internacionals. Malgrat el convenciment que els fets del Procés mereixen l’absolució, els implicats en la causa estudiaran vies alternatives per deixar els presos en llibertat.