¿És factible que el Canadà s'integri a la UE?

BarcelonaCrides a l'annexió, una invasió de Groenlàndia, aranzels del 25% a tots els productes mexicans i canadencs (suspesos durant un mes), tarifes a l'alumini i l'amenaça de taxar també les importacions europees. Els estirabots geopolítics de Donald Trump respecte als socis de l'Amèrica del Nord i Europa de moment no s'han materialitzat, però han encès les alarmes a les dues bandes de l'Atlàntic. I en el cas del Canadà i la Unió Europea, han obert el debat sobre una integració econòmica més gran.

El cas extrem seria una adhesió canadenca a la UE, un fet que no està sobre la taula. Dimecres passat el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, es va reunir amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Els dos líders van "emfatitzar la importància de la cooperació Canadà-EU", però res més.

Trump diu que imposarà aranzels a la UE "ben aviat"

Encara que es plantegés, l'article 49 del Tractat de la UE estipula que per adherir-s'hi cal ser un estat sobirà d'Europa. El 100% del Canadà és a l'Amèrica del Nord; per tant, la porta queda tancada, a diferència, per exemple, de Turquia, un país eminentment asiàtic però que sí que té una part del seu territori a Europa. De fet, seria la mateixa situació en la qual es va trobar el Marroc el 1987, quan Brussel·les en va rebutjar l'adhesió perquè és a l'Àfrica.

Ara bé, sí que hi ha marge polític i legal per a acords més intensos. De fet, Brussel·les té acords bilaterals més o menys importants amb un elevat nombre de països, alguns dels quals preveuen una futura entrada a la Unió, però no tots. És a dir, es podria arribar a l'extrem que el Canadà assolís un estatus com si "quasi formés part" de la UE, com el que ja té Noruega, diu Xavier Ferrer, president de la comissió d'economia internacional del Col·legi d'Economistes de Catalunya.

Al cap i a la fi, el Canadà té un sistema polític i una societat semblants a molts països europeus (monarquia parlamentària, sanitat universal, restricció de les armes de foc, bilingüisme, etc.). Per què no s'hi podria integrar més?

Un país dependent del veí del sud

Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), el Canadà tancarà el 2025 com la novena economia del món, amb un producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura l'activitat econòmica) de 2,33 bilions de dòlars nord-americans. Això la situaria com la quarta economia de la UE, desbancant Espanya i per sota d'Alemanya, França i Itàlia. En canvi, per població sí que es veuria superada per Espanya i seria el cinquè país (també superat pels altres tres), amb 41,5 milions d'habitants. En termes de PIB per càpita, amb 53.834 dòlars per habitant el 2024, seria el sisè país del bloc comunitari, a nivells equiparables amb els Països Baixos o Suècia.

L'escull principal a una integració amb la UE no és un tema de mida, sinó de comerç. Com la majoria de països anglosaxons, el Canadà té una forta tradició lliurecanvista. Això fa que Ottawa promocioni la signatura d'acords de lliure comerç. El més important és l'USMCA, l'acord de lliure comerç entre el Canadà, Mèxic i els EUA del 2020, que substituïa un tractat previ, el NAFTA, en vigor des del 1994. Aquest acord és el que dificulta més una hipotètica integració canadenca amb la UE.

Aquest tractat fa que el comerç internacional del país depengui, en gran mesura, del seu veí meridional: "El 2024, els Estats Units van ser la destinació del 75,9% de totes les exportacions del Canadà i la font del 62,2% de les importacions", segons l'agència estadística canadenca. La UE és el segon soci comercial, però molt lluny dels EUA. Si Washington posa noves barreres comercials, les empreses canadenques ho passaran malament, cosa que no seria el cas a la UE, que té "més marge de maniobra" per contrarestar un atac aranzelari de Trump, recorda Ferrer.

De fet, la forta integració de l'economia canadenca amb els EUA a través de l'USMCA queda palesa en les reticències que s'ha trobat Ottawa en la negociació del segon tractat de lliure comerç més important per al país: el CETA (sigla en anglès de l'Acord Integral d'Economia i Comerç), amb la UE. L'acord, que va eliminar el 98% dels aranzels entre tots dos blocs, va ser ben rebut al Canadà però no tant al Vell Continent. Des del 2017, només 17 dels 27 estats de la UE l'han ratificat i l'acord es troba en vigor provisionalment. Encara podria decaure, tot i que el comerç entre les dues parts s'ha disparat un 60% en set anys.

Oposició europea al CETA

L'oposició al CETA ressalta que el Canadà té més en comú amb els EUA que amb la UE. Un punt de controvèrsia és que les disputes empresarials s'han de resoldre en un tribunal especial i no en el sistema judicial habitual. Però el gruix de les reticències europees se centren en el sector agroalimentari.

Precisament perquè el Canadà està fortament integrat a l'USMCA, els estàndards de qualitat dels aliments canadencs estan molt més alineats amb els dels EUA, ja que s'hi admeten conservants, pesticides, hormones i transgènics prohibits a Europa perquè representen riscos per a la salut i que rebaixen els costos de producció als agricultors canadencs. L'automoció europea tampoc estava especialment contenta amb l'acord pel temor que suposi un canal d'entrada dels vehicles nord-americans a la UE.

El punt a favor d'una major integració entre la UE i el Canadà el trobem en el terreny de l'energia. Europa necessita gas barat arran de la invasió russa d'Ucraïna, mentre que Ottawa els en pot oferir (també produeix urani i minerals de tota mena) i, a més, necessita nous compradors des que Trump ha posat un aranzel del 10% (també suspès durant un mes) a tots els productes energètics canadencs. Fins ara, però, la UE "no estava en condicions de trencar amb el gas dels Estats Units", assenyala Ferrer. Però si la Casa Blanca també imposa aranzels a la UE, el Canadà pot ser una alternativa fiable.