A favor de Carles III
Després d’estar tota l’altra setmana reprenent Kylian Mbappé perquè, igualment com el seu entrenador, no pensa substituir els seus viatges amb jet privat per bitllets del TGV (del TGV, si m’haguessis dit de Rodalies!), ens hem empassat col·lectivament i globalment les anades i vingudes en avió privat dels nous reis anglesos, Carles i Camil·la, que han anat, perseguint el fèretre de la seva augusta predecessora, per tots els encontorns de Britània, de Londres a Edimburg i d’Edimburg a Londres i de Londres a Belfast i d’aquí a Londres altre cop, per tornar a enlairar-se cap a Cardiff i retornar a Londres i tomba i gira, passant-se la sostenibilitat, l’ecologia i tot el medi ambient en general pel mismíssim Marble Arc.
No ens aturarem ara, per falta d’espai, a comentar les fileres que aquesta família reial té de contaminants Range Rovers, Jaguars i Rolls-Royces, que cada cop que es llancen a la carretera allò sembla el Ral·li Internacional de Cotxes d’Època que surt del passeig de Gràcia i va per les costes del Garraf fins al Maricel. La veritat és, reconeguem-ho, que tenim una capacitat col·lectiva d’englotir gripaus que és olímpica.
És curiós que, a més de fer melmelades i galetes, en Carles III porti anys volent ensinistrar-nos perquè siguem menys contaminants i més respectuosos amb les balenes i els cogombres i les caderneres i l’herba fresca dels prats xopa de pluja i ell i el seu seguici (una marabunta) s’hagin convertit, i de fa temps, en un tub d’escapament. Deu ser que els pijos pretenen que el planeta el sostinguem la resta mentre ells segueixen fent, com sempre, imperialment, la seva.
El cas de l’empremta ecològica de l’Mbappé és diferent i demanem per a ell misericòrdia. Quina mal sort, nano, neixes en el populós XIX arrondissement de París i gràcies a la teva habilitat futbolística, i després de passar pel Mònaco –i això sí que té mèrit, perquè si hi ha un territori al planeta avorrit de collons, si no és que ets ludòpata, és Mònaco– aconsegueixes fitxar pel PSG, convertir-te en una estrella sideral, escapar-te de la trampa que és la classe mitjana i facturar doblers a dojo fins a convertir-te en milionari, tal com proclamen i ens empenyen a fer els eslògans del neoliberalisme, la meritocràcia, el patriarcat, Wall Street, TikTok i el reggaeton. Però ara resulta que apareixen, per tot arreu, les pesades de les feministes, les ecologistes i la progressia en general anunciant que el món s’acaba, de manera que no saps què fer-ne de tants dividends, xaval, ja et planyo. Si ho arribes a saber, oi?, no t’hi hauries esforçat tant.
A causa de l’estilografia, a en Carles III ja se li està recriminat el seu suposat mal caràcter, que hom contraposa a la bonhomia hieràtica de la seva mare. Tot i que vaig ser elisabetià, perquè he estat un monàrquic de paper cuixé, que és, com se sap, una manera com qualsevol altra de ser-ne, ara em declaro, des d’aquest precís moment, carlista acèrrim perquè prefereixo la gent amb mal geni que les malves. El mal geni, el mal humor i la queixa sistemàtica propicien la revolució i, des del punt de vista de l’espectacle, com s’està veient, sempre donen molt més joc.
D’altra banda, demano, sisplau, empatia amb el nou rei anglès, perquè és inconcebible que, tot i que han tingut setanta anys per tenir-ho tot a punt, setanta!, que són els anys que ha durat el regnat maratonià de la mamà, no es comprèn que els servents de la cosa, l’exèrcit i la Cambra dels Lords en pes (als Comuns ni hi són ni se’ls espera) no tinguessin una ploma estilogràfica com Déu mana, que llisqués sense esquitxar. És astorador. Realment: com està el servei.