Feijóo fracassa en l'intent de desfer-se de Vox

MadridAlberto Núñez Feijóo mai ha subscrit la idea de fer un cordó sanitari a l'extrema dreta. L'únic partit amb representació parlamentària al Congrés a qui exclou és EH Bildu pel fet que els populars encara agiten l'espantall d'ETA. Ara bé, quan el líder del PP va arribar a la presidència del partit, ara fa tres anys, ho va fer amb la voluntat de minimitzar la formació de Santiago Abascal i superar l'etapa anterior de Pablo Casado, marcada per la pugna amb Vox, en ple auge, que reduïa l'espai electoral dels conservadors, immersos en una etapa de retrocés –també per la competició amb Cs–. Feijóo, per contra, venia de governar amb majoria absoluta a Galícia i va arribar a Madrid a principis de 2022 presumint d'haver mantingut a ratlla el partit d'extrema dreta en aquest territori. Una situació que no ha pogut replicar com a líder estatal del PP.

Encara que en les últimes eleccions generals del 23 de juliol de 2023 Feijóo va propulsar el PP a la primera posició mentre Vox retrocedia amb la pèrdua de dinou escons, el resultat el deixava lluny no només del Palau de la Moncloa sinó de desfer-se de la dependència de l'extrema dreta. Com ja havia constatat un parell de mesos abans en cinc comunitats després dels comicis autonòmics del 28 de maig, sense els vots dels d'Abascal tampoc aconseguiria governar al conjunt de l'Estat. Les majories absolutes que sí que van obtenir els expresidents populars José María Aznar i Mariano Rajoy són un escenari que cap enquesta pronostica que Feijóo pugui replicar. Davant d'aquesta dependència per aspirar a desbancar Pedro Sánchez i les aliances teixides per poder governar al País Valencià, Extremadura, Múrcia, l'Aragó, les Illes Balears i Castella i Lleó, Feijóo ha acabat lligat de peus i mans.

És el que li ha passat aquesta setmana amb el pacte pressupostari que ha negociat el president valencià, Carlos Mazón, amb l'extrema dreta i que ha provocat que el líder popular hagi acabat avalant les tesis xenòfobes de Vox en immigració i el seu negacionisme climàtic. Encara que Génova nega que es tracti d'una claudicació i fonts de la direcció popular van reaccionar a l'anunci del pacte afirmant que se senten "còmodes" amb aquest discurs que asseguren que no suposa cap canvi de posicionament del PP, el cert és que s'allunya de la moderació que predicava Feijóo quan va arribar a la presidència popular i es va haver d'enfrontar a un dels grans dilemes per al PP, que és: què fer amb Vox?

Si una de les crítiques recurrents que se li feia a Casado era la manca d'un posicionament clar i ferm sobre com tractar amb l'extrema dreta, les fluctuacions estratègiques de Feijóo tampoc han generat una resposta concloent. El juliol de l'any passat el líder del PP escenificava un distanciament amb Vox arran del trencament per part dels d'Abascal dels acords a les autonomies per la predisposició dels populars a acceptar un repartiment limitat de menors immigrants. Davant la pressió de Vox, que exigia que les comunitats en les quals tenia acords de govern amb el PP no se n'acollís cap, Feijóo va proclamar que no cediria a cap "xantatge" i va defensar el rol del PP com a partit d'estat.

A l'altra banda, Vox prioritzava defensar de totes totes una de les seves principals banderes per sobre de mantenir els càrrecs autonòmics i centrava així la seva estratègia, cada cop més enfocada en l'àmbit internacional, a desgastar el PP. Un enfocament amb el qual els d'Abascal sembla que aguantarien, segons les últimes enquestes. Un sondeig de l'Institut 40db per a El País i la Cadena SER publicat a principis de mes pronostica que Vox és l'única formació que milloraria resultats a unes generals mentre que GESOP per a El Periódico parla d'estancament i el CIS veu una lleugera tendència a la baixa de la formació d'extrema dreta.

Com funcionen les comunitats del PP després de trencar amb Vox?

El gir amb immigració

Ara bé, tot i el trencament de fa vuit mesos, la postura de Feijóo sobre immigració s'ha vist arrossegada igualment per Vox, ja que, per molt que l'extrema dreta abandonés els executius autonòmics, continua sent necessària perquè els presidents populars puguin aprovar pressupostos. A finals de l'any passat l'extrema dreta va tornar a utilitzar el mateix guió: Abascal va aturar les converses amb el PP pels comptes autonòmics per l'apropament dels populars al govern espanyol, de nou pel mateix tema: abordar el repartiment de menors immigrants que saturen els equipaments de les Illes Canàries i Ceuta. Amb aquesta amenaça com a rerefons, els populars es van enrocar amb l'executiu de Sánchez davant del risc de convertir en impossible l'aprovació dels pressupostos autonòmics, per molt que també governen a les dues comunitats saturades.

L'aritmètica parlamentària no és l'únic factor que influeix. El discurs de Vox, que criminalitza la immigració, fixa un marc en el debat públic que contamina l'argumentari de la resta de formacions polítiques. No és un efecte nou d'aquesta setmana, si bé les tesis defensades públicament per Mazón han fet encara més evident l'efecte arrossegament que pateix el PP. Per entrar al xoc amb Sánchez, el líder dels populars ha elevat el to en els últims mesos acusant el president espanyol de generar un "efecte crida", de "descontrol migratori" i fins i tot lloant les polèmiques polítiques en aquesta matèria de la presidenta italiana d'extrema dreta, Giorgia Meloni, a qui Feijóo va visitar el setembre passat.

El PP vol la mà dura d'Itàlia i Grècia per contenir els immigrants

Al PP repeteixen des de fa mesos el mantra que la seva postura no ve marcada per Vox mentre que a la formació d'extrema dreta celebren com una victòria haver imposat les seves tesis amb l'acord amb Mazón. La direcció popular rebutja que els marqui el camí Abascal i asseguren que és Vox qui viu obsessionat amb el PP. Ara bé, en qualsevol batalla empresa per Feijóo apareix el factor radicalitzador de l'extrema dreta, com també va passar amb l'ofensiva contra la llei d'amnistia quan Vox, encara dins dels governs autonòmics, amb les protestes constants a Ferraz o l'exigència d'anar més enllà a les institucions del que permetien els instruments legals, va marcar també algunes de les decisions dels populars.

El Senat declara la guerra al Congrés: li exigeix que retiri la llei d'amnistia