"Feijóo ja no es presenta?": una tarda al Centro Galicia de Buenos Aires

Buenos Aires (Argentina)"Amb els dos peus aquí i el cap allà". Així és com la Lourdes, de 80 anys, descriu el fet de viure a l’Argentina. Nascuda a Ordes (Corunya), va enfilar-se a un vaixell amb 21 anys acompanyada dels seus pares i germans i, 15 dies després, va desembarcar al port de Buenos Aires. Des de finals del segle XIX fins a la dècada dels 60 del segle XX, es calcula que prop d’un milió de gallecs es van establir a l’Argentina fugint de la fam que afectava sobretot les zones rurals d’Espanya. La Guerra Civil i la instauració del nacionalcatolicisme van reimpulsar l’exili en un moment en què l’Argentina es trobava en ple creixement econòmic i tenia unes polítiques migratòries flexibles. "De feina n’hi havia", recorda el Jesús, marit de la Lourdes i originari de Viveiro (Lugo), que va arribar aquí als 22 anys.

Els dos han passat la tarda xerrant amb la seva amiga Jimena, amb un cafè i compartint un paquet de galetes tipus maria. "Falamos galego, eh?", diu rient la Jimena. Els dissabtes es troben al bar del Centro Galicia de Buenos Aires, un centre social, cultural i esportiu amb uns 14.000 socis creat el 1979 després de la fusió dels centres Coruñés, Lucense, Orensano i Pontevedrés, que hi agrupaven, dècades enrere, la població originària. I és que Buenos Aires, coneguda com la cinquena província gallega, reunia (i encara reuneix) la comunitat més grossa de gallecs a fora d’Espanya. Sobretot els d’edat avançada –els que van migrar quan eren petits, adolescents o joves– intenten mantenir-se connectats a la terra on van néixer: truquen als familiars, miren la televisió gallega i exerceixen el seu dret a vot, tant a les eleccions generals com a les autonòmiques.

El vot: una manera de sentir-se a prop

"Vull seguir existint per a ells", argumenta la Mercedes, de 81 anys, natural de la Corunya: "Si deixo de votar, és com si deixés d’existir". Juga al Rummy amb la seva amiga, que no és gallega però que freqüenta el centre i ja ubica certes coses. "El Feijóo ja no hi és?" –pregunta–. "No –li respon la Mercedes–, es va presentar a les d’Espanya, va ser el més votat, però allà no funciona com aquí", referint-se al presidencialisme de l’Argentina. "Llavors ell ha decidit no acceptar unes condicions que el Pedro Sánchez sí que ha acceptat", diu mentre fa que no amb el cap. "Jo no sé com acabarà això de l’amnistia". A les gallegues, la Mercedes sempre ha votat el Partit Popular –"Com la majoria dels que som aquí"–, entre altres coses perquè creu que Alberto Núñez Feijóo "ho va fer molt bé" mentre presidia la Xunta. Recorda les seves visites i les de José María Aznar, així com les de Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero "i també les dels alcaldes".

"Però qui venia molt sovint era Fraga", explica en conversa amb l’ARA el president de l’entitat, Jesús Mosquera: "Fraga va ser, sense cap mena de dubte, el millor representant del col·lectiu gallec a l’estranger". Mosquera, que el va tractar a ell i a tots els que van venir després, en destaca la capacitat de comprendre la complexitat en el fet de migrar: "Va ajudar a tota l’emigració, independentment de qui votessin", fet que "va arrossegar la majoria dels gallecs argentins cap a una tendència política". L’actual secretari d’Emigració de la Xunta, Antonio Rodríguez Miranda, també manté una "relació molt fluida" amb la comunitat gallega, segons Mosquera. A l’Argentina hi ha més de 160.000 gallecs amb dret a vot: ni més ni menys que un 35% del vot exterior a les autonòmiques. Aquesta setmana, tant la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, com el president de Vox, Santiago Abascal, han estat entrevistats a la ràdio líder del país, Radio Mitre, els dos demanant el vot gallec i lloant la figura del president argentí Javier Milei. Yolanda Díaz, per la seva banda, va demanar el vot per Sumar: "Estem molt a prop d’aconseguir que marxin de la Xunta els amics de Milei".

"Jo no conec els candidats d’aquestes eleccions", diu l’Antonio, de 90 anys. "M’interessa més el que passa a l’Argentina, que és on visc i on tinc els meus fills i nets", els quals, afegeix, estan encara menys connectats amb l’actualitat d’Espanya. A més, sospita que la Galícia que va deixar enrere és ben diferent de l’actual: "Al poble on va néixer la meva mare ja no hi viu ningú, està abandonat". El José, en canvi, afirma: "Hi tornaria demà mateix, visc en l’enyor constant", reconeix, i els ulls se li omplen de llàgrimes. "Jo no volia venir, però què hi farem, tenia 16 anys". Recorda que a les nits plorava i no podia dormir, però que el centre social el va salvar: "Esperava els diumenges per retrobar-me amb la gent del poble i els companys del vaixell, i parlàvem durant hores sobre Galícia". Mira els seus amics, jugant a cartes al voltant de la taula, i somriu: "Sens dubte, aquest lloc ens va ajudar a sobreviure a la morriña".