El final polític en diferit de Susana Díaz

MadridHi ha finals polítics molt difícils d’assumir. Susana Díaz va encaixar a finals del 2018 una dura derrota amb la pèrdua de la presidència de la Junta d’Andalusia. Pedro Sánchez va tenir llavors la temptació de posar punt final al lideratge polític que l’havia destronat de Ferraz durant un breu interval de temps. Però, contra tot pronòstic, va decidir plegar veles i no obrir un nou front quan tot just acabava d’aterrar a la Moncloa. Vindrien mesos d’incertesa electoral que van ajornar la batalla final. La venjança contra Díaz es faria esperar. Dos anys i mig després, el moment ha arribat i l’expresidenta andalusa, tot i aferrar-se amb ungles i dents a la secretaria general del PSOE-A, ha hagut d’acabar cedint per garantir-se almenys una posició que li permeti continuar en la política, encara que sigui allunyada de tots els focus, al Senat.

Si no hi ha un canvi d’última hora, Susana Díaz deixarà de ser secretària general del PSOE andalús abans de finals de mes. Després de dues setmanes atrinxerada, intentant encaixar el fracàs de les primàries per escollir el pròxim candidat socialista a la Junta, va acabar pactant dilluns de la setmana passada amb l’alcalde de Sevilla, Juan Espadas -el vencedor de la cita a les urnes-, un comiat en diferit al capdavant del PSOE-A. Ferraz finalment s’ha sortit amb la seva, i sense haver d’imposar una gestora, com va fer Pedro Sánchez per forçar el relleu dels socialistes madrilenys.

El 12 de juliol la direcció del partit aprovarà que s’avanci el procés de primàries per escollir el futur secretari general, de la mateixa manera que es va fer al maig -després del fracàs de les eleccions madrilenyes- per escollir candidat a la Junta. Si no hi ha cap aspirant d’última hora, Espadas rellevarà finalment Díaz el 23 de juliol. Si al final tingués rival, el procés s’allargaria fins al 5 de setembre perquè caldria una nova campanya i una nova cita a les urnes de la militància socialista.

La derrota de les primàries

L’adeu de Susana Díaz ha estat molt llarg. Des de finals del 2018 que, conscient de la seva situació d’inferioritat, no ha gosat tornar a intentar fer ombra a Sánchez. A Ferraz hi havia moltes ganes de veure aquest moment. Els ministres socialistes que més costat han fet a Sánchez no han tingut problemes per celebrar els resultats en privat. Espadas va guanyar les primàries de mitjans de juny amb el 55% dels vots. Díaz va tenir molts problemes per encaixar-ho i, tot i que Ferraz li va ensenyar la porta de sortida de manera immediata, va resistir-s’hi.

Fa just una setmana va haver de renunciar a tot, i amb to conciliador es posava finalment a “disposició” d’Espadas i prometia lleialtat al nou PSOE andalús. De fet, va qualificar de “mentides i intoxicacions” les informacions que deien que es negava a dimitir, però a Ferraz creien que era la fórmula més lògica. El problema és que estava en joc el seu futur: finalment la solució prevista és que un dels actuals senadors per designació autonòmica renunciï i ella tingui un altre cop un lloc a Madrid. Díaz ja va ser senadora durant mig any entre el 2011 i el 2012, un any abans de ser escollida presidenta de la Junta, càrrec que ocuparia més de 5 anys.

L’ambició amb què va arribar a la Junta va durar-li només quatre anys, fins a la gran derrota de les primàries contra Sánchez. El suport de la militància mai ha sigut el punt fort de Díaz, no en va no s’havia enfrontat mai a unes primàries al PSOE-A. Ara, la baronessa que va gosar dir de Pedro Sánchez “este chico no vale, pero nos vale ”, diu adeu definitivament a la primera línia política. Va pensar que el líder socialista seria un titella que esperaria el seu moment, però ha estat qui l’ha acabat devorant.