Fins on arriba l'ús del llenguatge inclusiu en la política espanyola?

MadridL'ús del llenguatge inclusiu en les institucions fa anys que és una pràctica habitual entre les formacions progressistes. Quan Carmen Calvo va introduir-lo per primer cop en l'acte de promesa de la Constitució davant del rei el 2018 va generar sorpresa, però des d'aleshores la política espanyola ho ha normalitzat fins al punt que el Congrés debatrà pròximament una reforma del reglament registrada pel PSOE i Sumar per afegir el terme diputades i, en alguns casos, substituir el masculí amb expressions neutres. Coincidint amb la setmana del 8-M, la mesa de la cambra baixa va admetre a tràmit dimarts, amb els vots d'aquestes dues formacions i l'oposició del PP, una proposició de llei que planteja "adequar-lo al llenguatge inclusiu de gènere". També van acordar que la iniciativa es tramiti per la via d'urgència.

En el seu moment Calvo va plantejar sense èxit que també es retoqués la Constitució per adaptar-la al llenguatge inclusiu, un escenari més complicat pel fet que calguin els vots del PP per retocar-la. Ara bé, des que l'exvicepresidenta i exministra de Presidència i Igualtat va inaugurar la fórmula consejo de ministras y ministros, s'ha convertit en la norma des que Pedro Sánchez va prendre a Mariano Rajoy la presidència del govern espanyol. No tots la van fer servir el passat 21 de novembre al Palau de la Zarzuela, però el que va resultar innovador fa cinc anys ja forma part de la litúrgia de la coalició progressista.

L'arribada d'Unides Podem al ministeri d'Igualtat, que va encapçalar Irene Montero en els últims anys, va implicar un pas més. Del llenguatge inclusiu al no-binari. És a dir, un llenguatge que inclogui aquelles persones que no s'identifiquen amb cap gènere. En el traspàs de cartera a Igualtat es va fer palesa la diferència de perspectiva entre Montero i la seva successora, la socialista Ana Redondo.

Mentre que la política del partit lila va fer un discurs parlant de "tots, totes i totis", Redondo es va limitar al "totes i tots". També va reivindicar la figura de Calvo, enemistada amb Montero arran de l'oposició a la llei trans i a l'autodeterminació de gènere que permet la norma. De fet, la menció a l'ara polèmica figura de Calvo va generar algun murmuri de desaprovació entre les presents a l'acte.

En paral·lel a l'auge del feminisme, també s'ha produït l'ascens de l'extrema dreta, que empeny en sentit oposat. Polítics de Vox s'han negat a utilitzar el femení en intervencions públiques i han protagonitzat escenes en què diuen "conseller" o "diputat" dirigint-se a dones. L'entrada de la ultradreta a les institucions contrasta amb la normalització del llenguatge inclusiu, que dirigents del PP com Isabel Díaz Ayuso també han qüestionat.

Cal recordar que deu anys abans que Calvo inaugurés el canvi en la fórmula de la promesa, la també exministra d'Igualtat socialista Bibiana Aído va ser ridiculitzada quan va feminitzar l'expressió "miembros y miembras" en un lapsus que després va reivindicar. El que no ha canviat des d'aleshores és l'oposició de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), que considera "innecessaris" els desdoblaments del llenguatge inclusiu i també rebutja el no-binari.

Què passa a altres països?

En altres països de parla hispana amb executius progressistes, com els de Xile o Colòmbia, també hi ha polítics que fan servir el llenguatge inclusiu. "Les i els xilens", és una fórmula que utilitza el president Gabriel Boric. A països anglosaxons, l'idioma no té el gènere marcat i això evita el debat. Però a d'altres, com Itàlia, torna a ser una qüestió ideològica: la cap de l'executiu d'ultradreta, Giorgia Meloni, va demanar que l'anomenessin "primer ministre", en línia amb Vox.