Fins a quin punt l'ètica privada dels polítics és un tema d'interès públic?

PalmaLa vida privada dels representants polítics s’ha de sotmetre a l’escrutini públic? La notícia d’Okdiario segons la qual el líder de MÉS per Mallorca al Consell, Jaume Alzamora, havia venut un xalet per mig milió d’euros a estrangers –el partit defensa limitar-ne la venda a residents– ha marcat l’actualitat de la darrera setmana i, fins i tot, s’ha debatut al ple de la institució insular. La formació ecosobiranista va tancar files amb el dirigent emmarcant la qüestió en un assumpte personal. Amb tot, els experts consultats apunten que l’interès públic sobre l’ètica individual dels representants la decideix la sensibilitat i cultura política de cada societat. Amb la tendència a la personalització de la política, a més, cada vegada s’exigeix més pulcritud als representants de l’Estat en la seva vida privada.

“S’exigeix als lideratges que siguin coherents des d’un punt de vista no només discursiu sinó del mode de vida”, opina la periodista i politòloga Verónica Fumanal. Segons l’experta, “la vida política a Europa i Espanya està prenent els paràmetres d’exemplaritat en l’àmbit privat dels polítics que ve de la tradició anglosaxona, i això és irreversible, perquè té molt a veure amb la personalització de la política i la presidencialització de les eleccions, en què les marques personals són importants”.

En el cas d’Alzamora, la formació ecosobiranista va sortir al pas de la polèmica carregant contra els mitjans que preguntaven per un tema “privat”.Però, al marge d’aquest cas, la presidenta del Govern, Marga Prohens, també ha denunciat en reiterades ocasions l’exposició pública de la seva vida personal. “Tota la meva vida privada és als mitjans, què més volen?”, es demanava mesos després de ser investida: “He pagat un bon preu”. Sobre la presidenta s’han publicat notícies sobre la seva vida sentimental, a més d’un procés d’estabilització d’una plaça de funcionària al qual va optar. També va transcendir el cas de l’exdirector general de Coordinació i Transparència Jaume Porsell, després que es publicàs que havia donat informació incorrecta al Consell per intentar accelerar els permisos de l’obertura d’un agroturisme a Andratx. Prohens va acabar destituint Porsell per aquest cas. “No hi vaig estar d’acord”, apunta Joan Huguet, exvicepresident del Govern i històric del partit. “L’agroturisme no va tenir ni un sol dia d’activitat, no es va poder defensar quan havia demanat una compareixença”, lamenta: “Emparats en el paraigua de l’exemplaritat es va fer víctima una persona”. En el mateix sentit, apunta a les filtracions interessades sobre la vida privada dels dirigents entre adversaris polítics: “El pitjor enemic del polític és el mateix polític, aquí no val matar el missatger perquè la mar, sense vent, no es mou”.

Per a Huguet, “qui entra en política sap des del primer moment que és a l’escrutini públic de la societat, perquè no es representa a ell, sinó la gent que l’ha votat”. En canvi, l’exsenador i vicepresident en temps del Pacte, Pere Sampol, posa la línia en el que és una il·legalitat: “Hi ha d’haver coherència política, però això és discutible, i on posarem la línia sempre serà subjectiu”. El que no és subjectiu, considera, és la llei: “Si un polític comet una il·legalitat, és condemnable”.

Una línia difosa

Per al catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Salamanca i autor de L’ofici de polític, Manuel Alcántara, la vida privada d’un representant públic té interès social quan “hi ha evidència d’un delicte, un abús manifest o el quebrantament programàtic”: “La coherència entre el que es diu i el que es fa és fonamental en política”. En canvi, insisteix que “mai s’ha d’abordar la vida sentimental dels polítics”. “La transparència és una virtut pública que s’ha d’exercir amb mesura”, assegura: “On es passen les vacances és molt diferent de saber si W es colga amb Y, o bé l’agenda de reunions”. Hi coincideix Fumanal, que assegura que “hi ha qüestions que importen més que d’altres”. “Que una dona surti de festa no ha de formar part de la seva vida pública”, explica sobre la polèmica que va envoltar un vídeo de la primera ministra finlandesa, Sanna Marin. “Però si un fa una festa, com Boris Johnson, en plena pandèmia, quan hi ha restriccions, sí que forma part de la vida política i la seva responsabilitat”, recorda. Justament, l’expresidenta Francina Armengol també va ser a l’ull de l’huracà per haver-se botat el toc de queda durant la pandèmia. “[L’exvicepresident] Pablo Iglesias va dir que ningú que visqués fora dels barris obrers podria representar-los, i després es va comprar un xalet a Galapagar, i això ha estat una de les qüestions que més ha afectat la seva valoració com a polític en termes de coherència”, defensa. Respecte d’aquest cas, el politòleg Toni Rodón discrepa de Fumanal. “En països puristes es té aquesta idea que si ets d’esquerra has de tenir una vida monacal, pobra, que si ets risc no pots ser d’esquerres, però la realitat és una mica més àmplia”, apunta. El politòleg Toni Fornés considera que “els límits” sobre l’escrutini de la vida pública s’han de decidir “col·lectivament”. “A cada societat operen límits de tolerància deferents”, exposa: “En cada partit hi ha estatuts, mecanismes d’arbitratge, i també hi ha instruments judicials, que serveixen per fixar els límits, i que les persones que incorrin en aquests clarobscurs ètics puguin retre comptes”.

Mentrestant, el catedràtic emèrit de Ciències de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona Pere Oriol Costa adverteix d’un fenomen respecte a aquest debat social. “Hem de parlar de la polarització de la vida política”, defensa: “Entrar en la vida privada forma part de la guerra bruta, oberta, i sempre ha estat iniciativa dels partits conservadors”.