Manuel Rivas: «Galícia està en permanent 'mayday'»

BarcelonaManuel Rivas (la Corunya, 1957) és periodista i escriptor gallec, autor entre d'altres de Què vols de mi, amor? o El llapis del fuster.

Què és Galícia?

— Jo ho definiria sobretot com una saudade del futur (un anhel de futur). El tret principal és l'emigració. Galícia es va fer fora de Galícia. L'himne es va interpretar per primera vegada a Cuba i el primer diari en gallec es va fer a l'estranger. De manera que Galícia és la gent que viu a Galícia, és la diàspora, i és també l'altra gent, és a dir, les persones no humanes, els animals, els boscos, els rius, el mar de les ries. Tant de bo també pogués votar “l'altra gent”. I avui crec que és també una metàfora del món perquè estem en primera línia de risc, en permanent mayday, en sentit ambiental, però també social per l'empobriment i l'envelliment de la població.

Per què guanya tradicionalment el PP?

— Què passa amb l'alternativa? Per primer cop hi ha una estratègia de poder de l'esquerra que tradicionalment es presentava confrontada entre els nacionalismes i els partits estatals, aplanant el camí a la maquinària pesant del poder. Diria que Galícia és conservadora, però no reaccionària.

I com és el PP gallec? Perquè no és el mateix que el d'Ayuso…

— Fraga va guanyar a Galícia, però també d'alguna manera, s'hi va emmotllar. Això és clau per entendre les victòries de la dreta. El PP a la seva etapa inicial era Aliança Popular, o sigui l'extrema dreta postfranquista que no deixava de ser en aquell moment residual. Però la dreta acomodada i galleguista, en comptes de crear una convergència com es va fer a Catalunya, va colonitzar espais ja existents, i un era Aliança Popular. Van fitxar per a la metamorfosi una persona que venia de l'esquerra, José Luis Barreiro, i que va introduir a les primeres eleccions el lema: gallec com tu. Hi ha clarament una reformació del Fraga amb tirants i bandera espanyola. La clau és: com ho van aconseguir, per què els va sortir bé.

Com?

— Com els sueus quan van arribar a Galícia, que van enterrar l'espasa i van agafar l'arada. Sense entendre això, no s'entén res. És a dir, Aliança Popular es va convertir en una força que feia servir tota la simbologia galleguista amb el ressò dels mitjans de comunicació i dels altres ressorts del poder. Aquest primer PP és el que s'anomena “de la boina”, i representa un caciquisme amable connectat amb el poble. Més tard van aparèixer “els del birret”, les elits que van anticipar el neoliberalisme. Feijóo va ser designat pels birrets.

Hi ha una famosa frase de Ferrusola: "Ens han tret de casa", quan convergència va perdre les eleccions. Seria el mateix per al PP?

— Sí, perquè hi ha aquesta idea patrimonial del poder, i de fet s'ha interioritzat d'alguna manera per part de la gent que la Xunta és el PP. Però crec que això està canviant i que per ells ha estat un bany de realitat. Feijóo va obrir la campanya amb la frase “Nosaltres no volem que ens governi Puigdemont”. Ho va plantejar com una competició espanyola, i crec que té a veure amb una manca de connexió amb la realitat. Però és rellevant també que la força emergent, la que pot treure el poder al PP, és una força nacionalista. Tranquil·la, sí, però que no amaga la seva condició de nacionalista.

Per què l'alternativa la constitueix el BNG i no el PSOE?

— Han fet una campanya intel·ligent amb la idea de comunitat, de governar per a tothom. Hi ha un procés semblant al que pot haver viscut Irlanda amb el Sinn Féin, en el sentit que no són els altres els que s'han de convèncer que som la nació; nosaltres hem d'interpretar quines són les necessitats de la nació.

Què ens podem trobar aquest diumenge a la nit?

— El que semblava desgavellat es pot donar: una derrota del PP. Això realment canviaria el mapa i ens podria situar en noves coordenades en què es prengui molt més de debò la plurinacionalitat. I si hi ha una victòria folgada del PP, seria un factor de desestabilització i de destrucció per al govern de coalició a l'Estat. Crec que és més probable la primera hipòtesi.

A Galícia tradicionalment s'ha associat l'idioma a una cosa vilatana, en el sentit pejoratiu. Continua sent així?

— La meva primera relació pedagògica amb el gallec era un mestre que ens feia dir a l'entrar: "Los pájaros de Guadalajara tienen la garganta llena de trigo". Una manera de dir que el gallec s'havia de deixar a la porta. És el que en termes sociolingüístics s'anomena diglòssia. La llengua era també una línia, una marca social, i en una època es va utilitzar per avergonyir la gent. Però això també li va donar un caràcter i avui podem veure com es va conservar gràcies al poble: els pagesos, els treballadors, el món del mar, perquè era una llengua de pobres. Recordo una anècdota personal que crec que ho defineix. La meva mare era lletera i el meu pare paleta, i un company seu amb problemes de salut va aconseguir feina de conserge en una sucursal bancària. Va venir a casa i van brindar, i el meu pare li va dir que havia de vestir-se bé, i li va dir que ja s'havia emprovat la roba nova. I literalment va afegir “no saps què em va passar, mentre m'emprovava la corbata i em pujaven el nus, anava parlant millor el castellà”. Aquesta corbata és un bon indicador lingüístic. I alguna cosa de tot allò continua quedant.

Però els joves no ho viuen així, no?

— No, la fase d'estigma està superada. L'avantguarda creativa s'expressa en gallec, però alhora hi ha una pèrdua de transmissió entre generacions, en part perquè la connexió entre el món rural i el món urbà, aquest pacte entre generacions, també s'ha trencat. I es podria esmenar si hi hagués una política educativa i una política als mitjans de comunicació públics. Però amb la Xunta tenim l'enemic a casa. Per exemple, existia el Xabarín Club, un programa amb centenars de milers de joves que el veien i tenien fins i tot un carnet. Això va ser un objectiu a eliminar. Són els birrets, aquest neoliberalisme provincià, i ho fan perquè saben que aquesta és una batalla important.

Parlaves del món rural i urbà. Hi ha una imatge tòpica de la Galícia rural que no sé si correspon al món d'avui.

— La majoria de la població avui és urbana, però no hi ha una frontera tan clara entre tots dos mons. La gent jove i no tan jove que viu a la Galícia rural té cultura urbana i la gent del món de la cultura de les ciutats segueix connectada d'alguna manera amb la identitat rural.

I hi ha una Galícia cosmopolita.

— Molta gent parla del cosmopolita i el contraposa al local. Una de les coses més interessants en el món d'avui és qüestionar aquesta mena de contraposició, en què el cosmopolita sembla ser el que passa a Nova York o les grans metròpolis, i de vegades les ignoràncies més grans estan en aquests espais. I crec que a Galícia es viu una mena de revolució cultural protagonitzada en gran part per dones. Són les besnetes de Rosalía de Castro, que reflecteixen aquesta idea que des del llogaret més petit es pot pensar el món.