La guerra freda entre Díaz i Rufián

Madrid / BarcelonaHi ha una crítica gairebé habitual cada dimarts en les rodes de premsa del Congrés: és la que llança el portaveu d'ERC, Gabriel Rufián, a la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz. "A Yolanda Díaz li demano que no negociï això [Sumar] com la reforma laboral, perquè en comptes de dues o tres llistes en tindrem 44 o 45", deia el diputat republicà fa tan sols una setmana. És una evidència que la ferida pel no d'ERC a la reforma laboral de Díaz encara no ha cicatritzat. I l'exemple no només és el de Rufián carregant contra Díaz sempre que pot, sinó que aquest mateix diumenge la vicepresidenta segona va aprofitar l'acte on va llançar la seva candidatura per rescatar la votació de fa poc més d'un any: "La política útil no és votar en contra d'una reforma laboral amb el PP i Vox per pur politiqueig". La resposta li va arribar al cap de pocs minuts del mateix Rufián, que la va acusar "d'apunyalar" Podem. El partit lila és, precisament, el tercer actor en discòrdia en aquesta pugna. Els liles han discrepat públicament de l'estratègia negociadora de Díaz i s'han alineat diverses vegades amb els republicans.

Per què, un any després del xoc, l'hostilitat pública entre Díaz i ERC encara continua? Tots dos es necessiten per la governabilitat a l'Estat, però, a la vegada, es disputen una part del mateix electorat a Catalunya. Les dades del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) i el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) reflecteixen una certa fuga de vots entre ERC i els comuns –la marca sota la qual s'ha presentat fins ara Unides Podem a Catalunya–, però que no és directa perquè, en tots dos casos, la principal fuita és cap al PSOE. Segons l'últim baròmetre del CIS del mes de març, un 11% de votants d'ERC ara optarien pel PSOE i un 7% ho farien pels comuns –segons el CEO, un 6% i un 3% respectivament–; mentre que un 12% dels votants liles es decantarien ara pel PSOE i un 4% per ERC –el percentatge està més igualat, segons el CEO: un 7,8% i un 7,1% respectivament.

Després d'un any d'aplicació de la reforma laboral, les dues parts intenten guanyar amb dards creuats el relat d'un debat primordial a una banda i l'altra. Yolanda Díaz fa servir les bones dades de l'atur per defensar un projecte que ERC continua denunciant que té mancances com ara no haver tocat les indemnitzacions per acomiadament que l'últim govern del PP va aprovar. Una qüestió que des del ministeri de Treball asseguren que estan disposats a canviar, però que argumenten que és el PSOE el que s'hi oposa. Això sí, la vicepresidenta segona no entra mai a replicar les crítiques d'ERC, però sí que ho fan membres de l'espai com el mateix president d'Unides Podem, Jaume Asens, o la diputada dels comuns Aina Vidal. Malgrat la tensió que es destil·la públicament, les dues parts asseguren que la relació -que Díaz va teixir sobretot durant la comissió del Pacte de Toledo, especialment amb el diputat Jordi Salvador- s'ha refet malgrat les diferències estratègiques.

Diferències estratègiques

Des de la vicepresidència segona, en aquest sentit, responsabilitzen de la pugna a l'actitud de Gabriel Rufián i asseguren que la relació amb els republicans és bona. "Estan obsessionats", repeteixen diverses veus de l'espai d'Unides Podem quan se'ls pregunta per la relació entre el portaveu d'ERC i la ministra de Treball. Des de l’entorn de Gabriel Rufián expliquen que les relacions amb Díaz són "normals i corrents", però admeten que la negociació de la reforma laboral va deixar esgarrinxades. "Va ser una negociació molt dura", apunten les mateixes fonts, que lamenten que Díaz va voler fer més un procés de "pressió" que de "negociació". En canvi, des del ministeri insisteixen que el no d'ERC va ser "poc justificable". Que a la foto final hi hagués la patronal i no ERC, encara és motiu de retrets creuats. Des de llavors, normalitat sense entusiasme.

La paradoxa que viu Esquerra és que, sobre el paper, hauria de ser el partit estatal amb més proximitat i sintonia, però, després, ha de competir a Catalunya per un electorat que té moltes coses en comú. Això sempre complica les coses. Des del partit es miren la irrupció de Sumar amb distància i escepticisme. Fonts de la direcció expliquen que no volen entrar en els "embolics" d’aquest espai, però, a la vegada, li retreuen a Díaz "falta de compromís" amb el referèndum o amb "la lluita contra la repressió". D'una banda, a ERC li convindria que a Díaz li anés bé per arrossegar el PSOE cap a l’esquerra, però, d'altra banda, tampoc es poden permetre que li vagi tan bé si no volen veure perillar una part dels vots a Catalunya. Des de la vicepresidència segona, en canvi, remarquen la sensibilitat i compromís de Díaz amb el conflicte català i amb la seva desjudicialització.

La variable de Podem

Mentre Díaz i els seus principals aliats, Esquerra Unida i els comuns, carreguen a ERC tota la responsabilitat del fet que la reforma laboral pengés d'un fil o del fracàs de la reforma de la llei mordassa, a Podem ho fan al revés. Aquí es veu, un cop més, la diferència estratègica entre dos actors que ara mateix comparteixen grup parlamentari, però que estan enfrontats per la redefinició de l'espai a l'entorn de Sumar, el projecte de Díaz. Els liles consideren que la negociació per la reforma laboral s'havia d'haver abordat des de l'inici paral·lelament amb els partits que sostenen el govern espanyol i defensen que, en el cas de la reforma de la llei mordassa, la culpa que hagi fracassat no és dels republicans, sinó del PSOE i l'aliança amb Esquerra Unida, que ha pilotat la negociació d'Unides Podem. A ERC també admeten que la sintonia és més bona amb Podem.

El PNB i EH Bildu també van xocar amb Díaz per la reforma laboral, però la relació no va quedar ni de bon tros tan tocada. De fet, en funció de cada norma, els dos partits s'han posicionat més o menys a prop de Díaz o de Podem. En canvi, en el cas d'altres socis com Compromís o Més País, és molt més evident la sintonia amb la ministra de Treball que no pas amb el partit lila, perquè, en aquest cas, la relació ja arrossega un enfrontament del passat. Sigui com sigui, i, malgrat els dards públics, les dues parts assumeixen que, tot i la pugna per una part de l'electorat català, estan condemnats a entendre's a l'Estat si volen barrar el pas a la dreta i l'extrema dreta.