Guillem Balboa: “Proposam una revolució de la perifèria”

PalmaGuillem Balboa va arribar a Mallorca quan tenia quatre anys, el 1969. La seva família fugia de la repressió contra els habitants de l’illa de Bioko, resultat d’un procés de descolonització irresponsable: Espanya va abandonar els territoris que havia unificat en la colònia de Guinea Equatorial sense cap mena de tutela, sense cap transició real. Ara Balboa és mallorquí, batle d’Alaró i candidat de Veus Progressistes al Congrés, on podria entrar coincidint amb la irrupció a la Cambra d’un partit d’extrema dreta: Vox.

Espanya és imperialista?

Espanya té una cultura imperial. Tot el país es concep des del centre cap a la perifèria. Tot el que no neix al centre, o no hi té origen o destí, és subsidiari. I no parlam només del centre geogràfic, sinó de la idea de centre. Això és un plantejament imperial i colonial de l’Estat. Espanya encara és un país de pensament i comportament imperial, malgrat que ja no té cap imperi.

Coneixeu de prop els efectes de l’imperialisme.

La meva família va lluitar contra el colonialisme espanyol. Som de l’illa de Bioko, que té Malabo com a capital. Espanya, per raons administratives, perquè era més còmode, va ajuntar l’illa amb Guinea Equatorial. Hi havia un cert compromís que hi hauria una tutela perquè en la descolonització es pogués tornar a la situació inicial, de dos territoris separats, o perquè hi hagués diferents opcions. Però Espanya ho va fer d’un dia per l’altre, deixant-ho tot en bragues. La meva família lluitava per la independència respecte d’Espanya i també per la de l’illa respecte del continent, però érem d’una minoria dins el país, i vàrem perdre.

Sabeu, per experiència, identificar els vestigis de l’època colonial.

Completament. Aquí vaig veure determinats patrons de pensament i d’actuació de l’espanyolitat oficial que, en ple any 2019, continuen sent patrons colonials.

Aquests patrons encara es noten en la relació entre Madrid i les Balears?

Sí, i un exemple molt clar d’això és el finançament. Espanya mai no ha assumit la diversitat interna. La llengua i la literatura serioses són en castellà, la concepció de l’Estat és centralista i les infraestructures són radials. La resta es tolera folkoritzant-ho: les altres llengües estan molt bé, però a casa. Nosaltres, com a país, com a illes, hem respost a aquesta realitat molt sovint amb un complex d’inferioritat que continuam arrossegant. És com si haguéssim de demanar permís per anar pel món parlant mallorquí. Encara hem de recórrer el camí que Euskadi i Catalunya fa temps que varen recórrer.

Estaríeu disposat a votar un altre govern de Pedro Sánchez, que ha donat suport al 155 i no descarta tornar-hi?

L’única alternativa realment plausible haurà de comptar amb el PSOE. Però apostam per un PSOE condicionat per tot un seguit de forces progressistes i d’esquerres de la perifèria de l’Estat que tinguin la clau per decidir el futur govern. Serà l’única manera de garantir que el govern que surti faci realment polítiques d’esquerres. I això coincideix amb el que se suposa que vol la majoria de la gent, perquè segons el baròmetre del CIS la majoria d’espanyols aposta per un govern entre forces d’esquerra i nacionalistes.

El CIS no us dona cap representant. I fins ara ni el PSM ni MÉS han entrat mai al Congrés.

El CIS no és garantia de cap pronòstic fiable. A més, és molt difícil fer cap pronòstic, perquè hi ha un nivell molt alt de volatilitat. Les campanyes electorals, fins al darrer dia, són més determinants que mai, com ja vàrem veure als Estats Units. Si les enquestes no varen ser capaces de detectar la irrupció de Vox a Andalusia el que puguin dir ara s’ha d’escoltar, però no és gaire fiable.

Quina condició posaríeu, si només fos una, per investir Pedro Sánchez?

No jugam en aquest escenari, pensam de manera més global, a llarg termini.

I què podríeu fer, tot sol, per les Illes?

Pensam amb una lògica de cooperació. No seria un sol diputat de Veus Progressistes, podria actuar amb els diputats de Compromís, d’Esquerra Republicana, de Nueva Canarias, del BNG, de Bildu... Hem de canviar la concepció centralista de l’estat espanyol per una de revolució de la perifèria. Això és el que proposam: una revolució de la perifèria. Que cap projecte sigui possible si no està consensuat, aprovat o impulsat des de la perifèria. Fins ara hem acceptat les seves regles del joc, ara hem de tenir prou força per posar-les nosaltres.

Si entrau al Congrés hi trobareu la irrupció d’un partit d’extrema dreta.

És un símptoma dels temps actuals i respon a un fenomen global molt associat a una crisi del neoliberalisme. L’extrema dreta i l’escorament cap a la dreta de les forces liberals i conservadores hi són per quedar-hi una temporada.

Ecologista, feminista, d’esquerres, sobiranista i negre. Per a Vox, sou el malson polític personificat?

Un malson absolut [riu]. Ara m’has fet recordar una anècdota. Quan era jove, un dia que era a la plaça Major de Palma amb un amic, empenyent una moto que s’havia espenyat, una parella de guàrdies civils ens va aturar. Jo m’hi vaig adreçar en català i un em va mirar amb cara de pena i em va dir: “ Tío, hay que ser desgraciao para, encima de haber nacío negro, ir por la vida en catalán ”. Volia dir que no em complicàs més la vida, perquè ja era prou fotut ser negre... Sí, dins l’imaginari i l’arquetip del món de Vox, un negre sobiranista, catalanista, ecologista, feminista i d’esquerres els pot fer implosionar el cervell.

Com es frena l’extrema dreta?

Bona pregunta. Ens la feim tots. La veritat, no ho sé. Probablement hem d’intentar tornar a cercar les explicacions dels fenòmens, cosa que havíem deixat de fer. Un dels grans triomfs del pensament capitalista radical és haver aconseguit tallar la relació entre causes i conseqüències. Ens hem de tornar a polititzar de manera profunda, hem de tornar a parlar de les classes socials, que no han desaparegut: han mutat i fins i tot s’han desdibuixat, però hi són. Hem de parlar de classes, de racisme, d’ideologia, de paternalisme, hem de parlar de patriarcat. Perquè són les diferents cares del capitalisme.

Es pot posar un preu màxim al lloguer?

És factible, és la nostra proposta. Cal donar eines a l’Administració -per molt que diguin que som uns intervencionistes- perquè la funció del poder públic és intervenir. Eines per actuar a les zones on es detecti un abús marcant un preu màxim en funció del lloguer mitjà i durant la temporada que sigui necessari.

Però si en una zona hi falta habitatge, per molt que hi hagi un preu màxim en continuarà faltant.

Un preu màxim regula la resta de preus i facilita l’accés al lloguer. A Espanya un 22% de la població viu de lloguer, a Alemanya, un 56%.

Viviu en un habitatge de lloguer?

Sí, des de fa 12 anys.

Es pot aturar l’especulació amb l’habitatge que fan els grans fons d’inversió?

Sí. Volem impedir que els grans fons d’inversió puguin adquirir grans quantitats d’habitatges, prioritzant l’ús residencial per damunt dels altres. Això passa per modificar la Llei d’arrendaments urbans, i faran falta consensos amb altres partits, però és necessari.

Fins ara aquesta especulació s’ha facilitat, no frenat.

Sí, s’ha facilitat, i de manera equivocada. Lisboa és un exemple clar, ara és un desastre precisament per això. L’accés a l’habitatge, per als lisboetes, s’ha convertit en una carrera d’obstacles. No hem d’arribar a aquest punt, i això passa per poder regular el mercat.

Les Illes Balears tenen un límit de creixement?

L’hauríem d’establir, som un arxipèlag fràgil. No pot ser que arribin de cop tres megacreuers i que un dimarts de juliol sigui impossible caminar a Palma perquè han desembarcat 30.000 persones.

Què es pot fer per reduir la desiguatat?

Cada any es perden 160.000 milions d’euros pel frau fiscal i la corrupció política, segons estudis de l’Eurocambra. És una barbaritat que convé combatre. 90.000 milions d’euros corresponen només a la corrupció, i ja són cinc o sis vegades el que dedicam al manteniment de polítiques per combatre la desocupació a tot l’Estat.

Creis que podreu entrar al Congrés?

Som optimista. El context polític actual obre una finestra amb la fragmentació del vot de la dreta, per com s’assignen els diputats a partir de la llei d’Hondt. També ho dic per la sensació que tenim parlant amb la gent, de consciència del moment polític en què ens trobam. Tenim probabilitats.