Què hauria de fer Junts respecte a la investidura de Pedro Sánchez?

BarcelonaL’únic que pot formar govern després de les eleccions generals és Pedro Sánchez i només podrà ser investit amb els vots a favor de JxCat (ja no li val una abstenció). És la situació que deixa el 23-J, agradi o no agradi als protagonistes. Des de l’ARA hem volgut comptar amb l’opinió de vuit analistes per respondre a la pregunta que tothom va començar a fer-se des de la mateixa nit electoral: què hauria de fer JxCat respecte a la investidura de Pedro Sánchez? 

Una premissa: és molt més fàcil opinar que decidir. Per tant, màxim respecte pels que han de prendre decisions d’alta complexitat. Unes consideracions: sense entrar en el contingut de la negociació –ja hi haurà temps–, l’ideal seria una posició comuna de l’independentisme català. Hi ha una oportunitat per capgirar la tendència negativa de suport als partits independentistes. Cal aprofitar-la, perquè quan hi hagi eleccions catalanes la majoria independentista no s’esbravi. Atenció amb dos possibles tripartits: el que coneixem de sempre, el de les esquerres, i un de nou, el de socialistes i populars amb els comuns. Si ha funcionat a Barcelona, pot repetir-se a Catalunya. Si hi ha acords sobiranistes, cal parlar amb bascos i gallecs. Existeix una oportunitat d’or per mostrar la força de l’estat plurinacional. I si res d’això no funciona, Junts s’ha de reservar per al final de la negociació. Ha de tenir l’última paraula. Sense temor a repetir eleccions per guanyar fermesa, però sense temeritat per buscar aquest escenari.

Fins ara, les maniobres del govern espanyol i la deficient estratègia liderada per ERC han conduït només a apaivagar el conflicte i no pas a resoldre'l. Davant d’aquesta situació, Junts hauria de fer una crida a la unitat d’acció de l’independentisme per fer valdre la seva força i exigir la fi de la repressió i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Qualsevol compromís que sacrifiqui aquests béns i principis bàsics serà podrit (rotten compromises, en els termes del gran filòsof israelià Avishai Margalit) i no farà possible ni la resolució del conflicte ni la preservació de la dignitat i de la força del moviment independentista. Davant de les acusacions d’immoralitat del bloqueig, la resposta és que el president del govern espanyol actual té l’oportunitat d’evitar noves eleccions respectant els drets dels catalans i entenent que l’Estat té un problema greu per resoldre.

Els principals responsables que Pedro Sánchez sigui investit són ell mateix i el PSOE. La societat espanyola és plurinacional, l’estat espanyol no ho és. Mentre hi hagi aquesta incongruència seguiran havent-hi fortes tensions nacionals i territorials. Junts, que té d’horitzó la independència del país (que no és un objectiu pràctic immediat), té l’oportunitat que el país avanci qualitativament en termes estructurals. Sánchez té la possibilitat de convertir-se en estadista. Li cal valentia per enfrontar-se a les crítiques domèstiques, també dins del seu partit nacionalista (que incompleix acords). Si el PSOE no admet millores estructurals per a Catalunya com el pacte fiscal, inversions o capacitat de decisió pròpia a Europa, anem a eleccions. L’acord amb Podem va requerir dues eleccions.

Tots els partits, en cas de tenir algun paper en la configuració d’un govern, haurien de complir els compromisos de la campanya. I això val per a Junts i per a qualsevol partit que el 23-J hagi posat en una situació determinant. Si el referèndum i l’amnistia són per a Junts una qüestió clau per fer possible un govern del PSOE, i si encara ha repetit que no facilitaria la investidura “a cambio de nada”, ara ho té molt difícil per canviar de parer sense arriscar-se a un descrèdit i una pèrdua futura de vot similars als d’ERC. I, com que en cap cas no pot facilitar un govern del PP amb Vox, i si Sánchez tampoc no pot oferir cap garantia per al referèndum ni l’amnistia, llavors Junts haurà de quedar al marge d’uns resultats endimoniats que, no pas per culpa seva, portaran inevitablement a una repetició electoral.

Junts ha de liderar una estratègia que només en part passa per la negociació amb Pedro Sánchez. Amb ERC hem vist que, quan es negocia per separat, els resultats no només són modestos sinó que a més acabes oblidant què negociaves: no s’ha arribat fins aquí per a obtenir uns indults, sinó per abordar un conflicte. Ens trobem en la fase de l’últim paràgraf de la resolució del Consell d’Europa: diàleg polític. Fins ara s’han abordat (amb una fortuna irregular) els indults i les reformes penals, i si no arriba a ser per l’aritmètica electoral el diàleg s’acabava aquí. Però bé: ara abordem el tema. El debat és el següent: ¿aquest conflicte polític és un conflicte competencial o és un conflicte de sobiranies? Si és el primer, parlem de Rodalies i etcètera. Si és el segon, caldrà ensenyar als catalans on és la porta de sortida (encara que sigui complicada). No hi ha res més. Ah, sí: portin un mediador.

Cal admetre que l’escrutini del passat 23-J va tenir sentit de l’humor, ni que fos d’un humor negre: convertir el dimoni gros de la caverna madrilenya, el detestat Puigdemont, el "colpista", el "fugit de la justícia", el "pròfug de Waterloo", en l’àrbitre de la governabilitat d’Espanya, és un cop d’efecte digne dels millors guionistes, i permet a tots els matisos de la dreta denunciar la "traïció", l’afront a la "dignitat nacional" que Pedro Sánchez sembla disposat a perpetrar. En aquest escenari, què hauria de fer Junts? Permetin-me expressar-ho a l’inrevés: tres coses que no hauria de fer. Primer, recrear-se públicament en la posició arbitral que l’atzar els ha donat, com si fos un mèrit polític i no una casualitat. Segon, practicar el tot o res o qualsevol forma de fonamentalisme negociador; en aquesta mena d’afers, sol ser sinònim de fracàs. Tercer, perdre de vista l’exemple de pragmatisme i eficàcia del Partit Nacionalista Basc, la millor escola de negocis polítics de la península Ibèrica.

Els 14 diputats independentistes haurien d’aprofitar la força que els dona l’aritmètica fent un front comú per pactar les condicions de la investidura de Sánchez. Els darrers anys, ERC en solitari ha aconseguit fer moure prou el PSOE perquè acabés signant a contracor els indults i l’eliminació de la sedició. Si ara Junts hi suma la seva força negociadora, el PSOE s’haurà de moure encara més cap al doble objectiu que l’independentisme persegueix: el referèndum i l’amnistia. La situació per a Junts i ERC no és fàcil, caldrà que trobin l’equilibri just entre fermesa i flexibilitat: la fermesa per exigir unes condicions que siguin un preu alt per a Sánchez i, alhora, la flexibilitat per acceptar un acord que no impliqui anar a unes noves eleccions que podrien deixar l’independentisme sense cap força aritmètica.

En les eleccions del 23 de juliol hi ha hagut cansament, ressentiment i una certa energia amarga ha convençut una part de l’electorat de no anar a votar. Fa temps que es cova. La política ha generat més neguits i angoixes, més fòbies que ideologia i, sobretot, ha tancat molts calaixos. D’aquí la complexitat de l’equació, en què una variable imprescindible per resoldre-la pertany a aquest independentisme que actua com els vells partits radicals que no volen posicionar-se en l’eix esquerra-dreta i que té com a objectiu principal incomodar el màxim possible tot el que porti el qualificatiu espanyol. Junts podria abstenir-se si no vol que els pròxims anys sigui recordat com el que va votar amb l’extrema dreta per impedir una majoria progressista. Però la política té una estranya atracció per la tragèdia conjuntural. No és el que desitjo, però la repetició electoral sobrevola les converses sota les ombrel·les d’estiu.