Entrevista a la mare de Jokin Unamuno
Política06/02/2022

Igone Goikoetxea: “Era horrorós pensar que el teu fill de 22 anys sortiria de la presó als 60”

Vitòria“M’han pres, ens han pres, anys de la nostra vida. No oblido, però ara vull aprofitar el temps, gaudir de la vida, i valoro més el que tinc”. Qui s’expressa així és Igone Goikoetxea (Altsasu, 1960), mare de Jokin Unamuno, un dels joves d’Altsasu condemnats a dotze anys de presó -el Suprem els va deixar en vuit i mig- per aquella baralla de bar del 2016 amb guàrdies civils fora de servei. En tercer grau, espera ara el final de la condemna sense haver aconseguit que el seu cas fos revisat pel Tribunal d’Estrasburg per la vulneració de drets que denunciaven.

Com recorda aquell 15 d’octubre del 2016?

Va ser un xoc. El cos i la ment se’t bloquegen. El pitjor arriba quan Covite posa la denúncia i parla de terrorisme, arriben els mitjans de comunicació i entra l’Audiència Nacional. Li deia al Jokin, que sempre he parlat molt amb ell: “Prepara’t, ens prepararem per al pitjor, perquè aniràs a la presó”. Cal fer front al que vingui. Al Jokin no li entrava al cap que pogués anar a la presó, però jo el preparava. El mirava i em deia: “Cal ser forts”. Jo sabia que, tal com estaven les coses, aquest seria el resultat. Va ser angoixant, però calia admetre la realitat i lluitar.

Com van ser aquelles primeres setmanes?

Cargando
No hay anuncios

La gent va respondre de manera extraordinària. Sentim la solidaritat a Altsasu, a Euskal Herria… però el dolor, la desesperació, la impotència que tens continuen aquí. El teu món es tanca, vius per la persona que t’han pres. Vint-i-quatre hores donant-hi voltes. És terrible.

Què era el que més la preocupava?

Passa per tot tipus de reaccions. Jo pensava que el Jokin, que és molt mogut, que necessita espai, anar a la muntanya, moure’s, es moriria en una cel·la tan petita. M’angoixava. Però després em deia: el Jokin sempre ha sigut un noi autònom i resistirà. I ha resistit. Tots han resistit.

Cargando
No hay anuncios

¿El temps ha sigut important per racionalitzar el que estava passant?

El temps ho va suavitzant. És fonamental. El cap se’t torna més racional. I després hi ha la gent. La seva solidaritat. Estàs enfonsada i t’aixeques moltes vegades perquè la solidaritat fa que t’aixequis. Nosaltres hem tingut cura dels nostres fills perquè tot el poble ha tingut cura de nosaltres.

Com recorda la sortida del Jokin de la presó?

Cargando
No hay anuncios

Va ser el 3 de juliol del 2020. Vam agafar el cotxe i els vam portar a Altsasu. A casa. Després de tres anys i mig. A partir d’aquell moment, cal començar a recuperar part de la vida. I costa. Sempre estàs mirant com està ell, perquè no és lliure; la polsera telemàtica que porta li limita la llibertat, no pot fer el mateix que la seva quadrilla, i també li encadena la ment. Al Jokin encara se li fa el món petit.

Quin ha sigut el moment més dur?

Sens dubte quan ens assabentem de les primeres peticions de més de 40 anys dels fiscals. El món ens va caure a sobre. Era horrorós pensar que el teu fill de 22 anys sortiria de la presó quan en tingués 60.

Cargando
No hay anuncios

¿La solidaritat ha sigut contínua durant aquest temps?

De la resposta d’Euskal Herria n’estàvem segures, però no pensàvem que tindríem tanta solidaritat a fora. No puc ni imaginar què ha de ser passar per tot el que hem passat en soledat. La primera persona de fora que em va trucar era de Madrid i pertanyia a les Mares Contra la Repressió. A gairebé totes les províncies espanyoles hi ha Mares Contra la Repressió. Mares com nosaltres. Hi ha injustícies a tot arreu. A tot arreu hi ha Altsasus. No crec que puguem tornar ni una mínima part de la solidaritat que hem rebut.

La història ja s’ha tancat?

Cargando
No hay anuncios

Cada persona és un món. Ens han pres anys de vida. Per als nostres fills encara no s’ha acabat, però crec que comencen a gaudir de la vida. Són forts i tenen temps, no per oblidar el que han patit, que això no es pot oblidar, sinó perquè cada cop els faci menys mal. Amb el temps.

De vegades es parla de la necessitat de l’oblit i del perdó.

A la vida, al meu entendre, per perdonar has d’oblidar, i és impossible oblidar el que hem patit, però sense odi. L’odi t’impedeix viure i jo el que vull és viure. Hem tingut una experiència molt dura, molt dura, però que no deixa de ser una experiència de vida, n’hem après molt, i som aquí. Seguim aquí.