Illa concentra els atacs en un debat a la recerca del vot fronterer a les eleccions catalanes

BarcelonaEn una campanya marcada per la pandèmia és lògic que el candidat a la presidència de Catalunya que fa només unes setmanes exercia el càrrec de ministre de Sanitat, el socialista Salvador Illa, concentrés la majoria d’atacs. També perquè els candidats independentistes van pugnar per ser l’anti-Illa més efectiu per mobilitzar els seus votants. I, en el flanc unionista, perquè gairebé tots els partits tenen vot fronterer amb un PSC que aspira a aglutinar el vot antiindependentista. Aquesta dinàmica va ajudar Illa a ser el centre del debat i a poder presentar-se com un presidenciable creïble amb l’objectiu de “rescatar Catalunya dels independentistes”.

Però, al marge d’aquesta dinàmica general, el debat es va convertir en un munt d’escaramusses bilaterals entre partits que en molts àmbits són socis. Així, Laura Borràs, candidata de Junts, agitava l’espantall del tripartit dient que PSC, ERC i comuns són una “parella de fet” i va presentar com a cop d’efecte el “fitxatge” de Josep Maria Argimon, actual director de l’Institut Català de Salut, com a futur conseller.

Aragonès va evitar d'inici entrar en el cos a cos amb Borràs i va preferir polaritzar el debat amb Illa: “Entre el PSOE i Catalunya, vostè sempre triarà el PSOE”, li va etzibar. El candidat d’ERC va acusar el fet de ser l’únic que defensava la gestió del Govern i va patir quan se li va recordar el drama de les residències. Només final, però, Aragonès es va regirar contra Borràs quan va insistir en el tripartit: "La nostra fórmula és un govern de via àmplia amb els partits que defensen l'autodeterminació i l'amnistia, i això només ho pot liderar el partit que teixeix acords. En canvis vostès [Junts] parlen d'unitat però s'han quedat més sols que la una".

Albiach contra Borràs

La candidata dels comuns, Jéssica Albiach, va estar molt efectiva alhora de col·locar els seus missatges i va concentrar la seva artilleria en Aragonès i Borràs. A la número dos de Junts li va retreure que el seu partit pretenia convertir Catalunya en una “Andorra del sud” i de tenir “la política fiscal d’Ayuso”. Albiach va ser l'única que sí que va reivindicar el tripartit amb el PSC i ERC va acusar Junts de tenir persones a les llistes que "anomenen colons a les persones que venim de fora".

Àngels Chacón, del PDECat, sabia que la seva rival era Borràs i li va retreure la gestió de l’expresident Torra amb la pandèmia perquè “ens feia triar entre l’economia i la vida, i cregui’m que sé el que em dic”. La candidata postconvergent va estar desinhibida després d’un començament accidentat, quan va criticar una concessió d’ambulàncies que Aragonès li va recordar que provenia de l’època d’Artur Mas. Chacón va maldar per connectar amb l'electorat clàssic de CiU amb discurs econòmic i defensa de l'escola concertada.

La lluita al flanc de la triple dreta també va ser molt viva. Va cridar l’atenció com el PP i Cs van desautoritzar el discurs demagog d’Ignacio Garriga, de Vox. Garriga les va dir d’inici de l’alçada d’un campanar, com quan va dir que els diners destinats a cursos de català equivalien a morts per covid. Era tan gros que la resta de partits el van ignorar en un primer moment, però, esclar, populars i taronges tenen vots en disputa i van sentir la necessitat de desautoritzar-lo. El candidat del PP, Alejandro Fernández, va estar especialment brillant quan li va preguntar a Garriga si, com que defensava tancar el Parlament i les autonomies, si tenia l’acta l’agafaria. “Tancarà el Parlament o no? Perquè si el tanquen tampoc podran fer totes aquestes polítiques que diu”. I més endavant: "Vostè parla molt de tancar TV3 però no para de venir a TV3". Fernández va acabar amb un prec: “Populisme no”.

Carlos Carrizosa, cap de cartell de Cs, havia estat el primer a intervenir i havia defensat que cal retallar a la meitat el pressupost de la CCMA. Però, esclar, Garriga va doblar l’aposta i va defensar el tancament total, una idea que el candidat taronja també va qualificar de “populista”. Carrizosa va acusar Vox de ser “negacionista” i, quan més tard va parlar del “xiringuito” d’Abascal, va provocar la reacció irada de Garriga, que va acusar Cs de ser uns “traïdors”. El candidat ultra, per cert, no va tenir cap problema a reivindicar-se com a “populista”.

Una intervenció inflamada de Vox va servir a la candidata de la CUP, Dolors Sabater, després d’un inici dubitatiu, per tenir protagonisme demanant al moderador que no permetés que es diguessin mentides en el debat. Sabater va proposar que la sanitat privada es posés al servei de la pública com a mesura per lluitar contra la pandèmia, i va subratllar així el caràcter anticapitalista de la candidatura. També va treure pit de l'"experiència municipalista" de la CUP. Aquí és on Àngels Chacón va aprofitar per marcar perfil conservador defensant “pena de presó per als que ocupin primeres residències”. La candidata repetia les sigles "PDECat" sempre que podia, per fixar la marca en la ment dels espectadors.

Al llarg del debat, Vox va anar guanyant protagonisme. Pere Aragonès va burxar Illa acusant-lo de no haver descartat de manera clara ser investit amb els vots de l’extrema dreta. Illa responia que no ho faria ni “per activa ni per passiva ni per perifràstica”, però no acabava de dir, amb totes les lletres, que no acceptaria ser investit amb els vots ultres.

El candidat d’ERC, en coherència amb el seu discurs pragmàtic, va agafar el compromís de lligar un eventual acord d’investidura amb uns nous pressupostos “perquè Catalunya no pot perdre ni un segon”. I va insistir en la idea d’un govern ampli amb el màxim de suports.

Salvador Illa va defensar la gestió de l’executiu central davant les acusacions d’Aragonès de no fer ajudes directes a les empreses. Aquí va comptar amb l’ajuda d’Albiach, que va treure pit dels ERTO pactats per la ministra Yolanda Díaz. “Els ERTO són del govern espanyol, no de la ministra Díaz”, li va recordar Illa amb un somriure.

Taula de diàleg

En el bloc sobre el Procés, el PP i Cs, al costat de Vox, van semblar moderats perquè parlaven de reconciliació, tot i que Fernández va rebutjar “la taula de diàleg que parla d’autodeterminació i amnistia”. “El que han fet vostès amb la taula de diàleg és gravíssim perquè afecta els fonaments de l’estat de dret”, va dir. En canvi, Albiach va fer una defensa enèrgica de la taula de diàleg. Laura Borràs i Pere Aragonès, per la seva banda, van defensar la independència com a via per millorar la vida dels ciutadans, sigui enfortint el sistema de salut o portant la fibra òptica a tots els racons del país.

Illa va insistir al final en la necessitat de “passar pàgina”, però sense “exterminar cap pensament” per buscar “el retrobament”. Aragonès va respondre que “el retrobament que necessita Catalunya és la llibertat dels presos polítics i exiliats”. Els minuts finals van servir per fixar els missatges: aquí es va veure molt bé el contrast entre l'èpica de Borràs ("som els que fem possible l'impossible") i la reivindicació de la història d'ERC ("som el partit de Macià i Companys, de Junqueras i Rovira") per part d'Aragonès. Aquesta serà una de les claus del resultat del proper diumenge.