“M’impacta que un jutge no deixi votar els meus amics”

PalmaJoan Segovia té discapacitat intel·lectual i treballa a la impremta de la Fundació Amadip Esment. Malgrat que ell no ha estat incapacitat per cap jutge per exercir el seu dret al vot, molts dels seus companys sí que han patit aquesta situació fins a la modificació de la Llei electoral fa només unes setmanes. “M’impacta que un jutge no deixi votar els meus amics”, diu. “Som una persona amb discapacitat, però puc votar perquè m’ho permeten. Qualsevol persona hauria de poder votar”, afegeix, convençut del que diu.

L’impacte de Joan s’ha transformat en empipament en el cas de Nawal Salhi, una jove marroquina que treballa a la cafeteria d’una coneguda empresa de l’aeroport de Palma. “Quan tenia 18 anys vaig voler votar i em varen dir que no ho podia fer. Em vaig sentir molt discriminada, perquè tots hauríem de tenir els mateixos drets. Ara no votaré. Si no varen voler que ho fes en el seu moment, em neg a fer-ho ara”, diu.

El Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat l’octubre passat una reforma de la Llei Orgànica de Règim Electoral (LOREG) que impedirà que els tribunals puguin incapacitar els discapacitats intel·lectuals per votar. Per a aproximadament 100.000 persones a tot l’Estat, les properes eleccions de maig de 2019 seran la seva estrena a les urnes. “La incapacitat legal, que actualment s’anomena modificació de capacitat, se sol sol·licitar per part de les famílies per evitar situacions de risc a les persones amb discapacitat, com que algú les pugui estafar”, explica Vicky Fullana, una de les treballadores socials de l’equip de suport a les famílies i de l’àrea de drets. “Malgrat que hi ha un fons de protecció, el problema principal ha estat que les incapacitacions es feien de manera molt mecànica i s’hi incloïa el vot per defecte”.

“Quan vot, em sent bé. Tenc la sensació que som un ciutadà més i m’implic bastant”, continua Joan. El seu company José Manuel Quiles, que treballa a l’aeroport, també ha tingut la sort de no haver estat incapacitat per votar. “Ja ho he fet quatre vegades i n’estic content, perquè no he d’anar a cap jutge per demanar permís. Puc votar com qualsevol altra persona”, comenta.

Un dels principals problemes a què s’enfronten els discapacitats és el fet que els partits no expliquen amb claredat les seves propostes. “De vegades em costa entendre segons quines paraules”, diu Joan. “És confús perquè, a més de dir-hi cada partit la seva, utilitzen expressions que no entenc bé”, coincideix José Manuel.

Vicky Fullana fa referència aquí a “un dret fonamental com l’accessibilitat”. “Pensam en barreres arquitectòniques, però, i les cognitives?”, demana. “Si fas un programa electoral amb paraules molt complicades i difícil d’entendre per qualsevol persona, evidentment no és atractiu de llegir”, continua. Els problemes d’accessibilitat no es donen només als programes electorals. “L’administració pública és molt dura en aquest aspecte i l’accessibilitat cognitiva està per sobre del dret al vot”, diu.

Malgrat que Espanya va signar la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat l’any 2008, s’ha hagut d’esperar una dècada perquè el dret al vot sigui realitat. “Supòs que no veien els discapacitats com a nínxol electoral”, assenyala una altra de les treballadores socials d’Amadip, Nuria Jiménez. “Les persones amb discapacitat intel·lectual, amb malalties mentals o demència no interessen als partits”, afegeix per part seva Vicky.

Per votar, Joan i José Manuel estudien què els ofereix cada partit per triar l’opció que els interessi més. “M’agradaria molt que apujassin els sous. Els polítics es fixen en coses que no tenen gens d’importància i no en donen gens a altres que sí que són bàsiques”, explica Joan, a qui cap polític no li agrada especialment. En la mateixa línia es troba José Manuel. “No em cau bé cap d’ells, però el meu pare em va ensenyar que no s’ha de voler mai el PP. La meva padrina sí que el vota, però els meus pares, no”. En canvi, Joan no fa gaire cas dels consells. “Vaig a la meva. Per què he de votar el que diguin ells?”.

Què farien Joan i José Manuel si fossin polítics? “Escoltaria els ciutadans, perquè els polítics només van a favor d’ells mateixos. Els ciutadans són els que tiren endavant el país, no els polítics”, apunta Joan Segovia. “No m’agradaria ser polític, però si ho fos, miraria què és el que convé més al poble. Si alguns dimitissin ara, seria una alegria”, diu José Manuel Quiles.

Els drets que recull la Convenció Internacional

La Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat obliga els estats que en formen part a garantir que tinguin els mateixos drets polítics i “en igualtat de condicions que la resta”. Els estats es comprometen que els discapacitats “puguin participar plenament i efectivament en la vida política i pública” del territori on viuen, “directament o mitjançant representants lliurement elegits”. Aquesta participació implica “el dret i la possibilitat de les persones amb discapacitat de votar i ser elegides”. Curiosament, una de les condicions que els països han de complir és que “els materials electorals siguin adequats, accessibles i fàcils d’entendre i d’utilitzar”. A més, s’ha de promoure un entorn en el qual els discapacitats puguin participar-hi “sense discriminació”.