PERFIL

Inés Arrimadas: el final més trist per a la política catalana que havia de regnar a Madrid

L'exlíder de Cs va passar de ser la nineta dels ulls de la premsa madrilenya a ser titllada de traïdora

Victòria insuficient 
 D’Inés Arrimadas
01/06/2023
3 min

MadridInés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981) havia de regnar a Madrid. Després de la seva victòria a les eleccions del 21-D del 2017 a Catalunya (1.100.000 vots i 36 escons) era la política de moda a Espanya, la figura que havia plantat cara a l'independentisme i l'havia derrotat en el seu terreny, el de les urnes, malgrat que l'aritmètica parlamentària li barrava el pas a la Generalitat. Era una mena de Joana d'Arc espanyola que brillava amb llum pròpia i que, junt amb Albert Rivera, conformava una parella que semblava destinada a ocupar la Moncloa. Ciutadans era una aposta segura, i a la premsa madrilenya (El País, per exemple) li feien amplis reportatges, sobretot després de saber que encapçalaria la llista de Cs per Barcelona a les eleccions del 28-A del 2019. En aquell moment ningú dubtava que el seu futur era esplendorós.

Arrimadas, que a Catalunya s'havia de conformar a fer performance com a cap de l'oposició (fins que es va guanyar l'apel·latiu de la montapollos) i que sempre apareixia crispada i amb un punt d'agror, va pensar que era el moment de canviar el seu rol. Anar a Madrid significava passar de ser xiulada i increpada pel carrer a ser la reina del barri de Salamanca (recordem que Ayuso encara no existia com a fenomen polític). En realitat, els resultats del 28 d'abril del 2019 ja van ser un primer avís que allò no seria un camí de roses. En l'àmbit espanyol, Cs va treure un 16% dels vots i 57 escons, a només 9 del PP. Però a Catalunya Cs va passar en només un any i mig de guanyar les eleccions a ser cinquena força amb 5 diputats, per darrere d'ERC (15), PSC (12), Comuns (7) i Junts (7).

Arrimadas en un míting de la campanya del 10-N del 2019.

Amb tot, si Albert Rivera hagués apostat per pactar amb el PSOE, Arrimadas hauria sigut ministra i la història avui seria diferent, però no va ser així, i uns mesos més tard va ocórrer la catàstrofe. Cs va passar de 57 a 10 escons. A Catalunya la humiliació va ser màxima. Arrimadas es va enfonsar fins a la vuitena posició, superada també per PP, CUP i Vox, i només dos escons.

Retirada de Rivera

Tot i així, la retirada d'Albert Rivera la va convertir en la nova líder de Ciutadans a Espanya. Al davant seu tenia un dilema: ¿mantenia la línia de Rivera i continuava dins del bloc conservador o intentava marcar un perfil propi liberal per desmarcar-se de PP i Vox? Arrimadas va intentar això segon, i aquest pas ha acabat sent la seva tomba política. El seu suport als estats d'alarma de Sánchez i, sobretot, l'intent d'arrabassar el poder al PP a Múrcia amb una moció de censura pactada amb el PSOE la van convertir, a ulls de tota la premsa madrilenya de dretes, en una traïdora i en una còmplice del sanchisme. La maniobra va acabar d'enfonsar el partit (Ayuso va avançar les eleccions i Cs va desaparèixer de l'Assemblea) i quan va voler rectificar i tornar a l'antisanchisme ja era massa tard. Cs era un partit zombi i ella un ídol caigut.

El seu entorn assegura que per a ella ha estat molt dur, després de tot el que ella va passar a Catalunya, assumir que li diguessin "traïdora" pel carrer i la insultessin als mitjans. També ha sigut molt dur veure que molts d'aquests atacs venien d'antics companys de partit com Juan Carlos Girauta o Fran Hervías. I sobretot comprovar de primera mà com el seu gran valedor, Albert Rivera, la deixava tirada a les primeres de canvi.

El seu somni de ser la reina del barri de Salamanca ha acabat de la forma més cruel i trista possible, tant que fins i tot ha renunciat a fixar la seva residència a la capital d'Espanya i ha decidit tornar al seu Jerez de la Frontera natal. Enrere queden els seus inicis en política, la seva consolidació com a parlamentària batent-se amb figures com Artur Mas, Oriol Junqueras, Miquel Iceta o Carles Puigdemont, i el cim polític del 21-D.

Arrimadas amb una bandera espanyola en un ple del Parlament.

Curiosament, el seu final no l'ha propiciat Catalunya, sinó que ha estat aquesta Espanya que ella tant va defensar des del faristol del Parlament la que l'ha desnonada, l'ha deglutit i l'ha escopit quan ja no els ha servit als seus interessos. Potser perquè l'Espanya que ella defensava amb tanta passió i vehemència no era tal com ella es pensava. Era una altra cosa.

stats