Itàlia se suma a la llista de països que no extradeixen Puigdemont

BarcelonaFa quatre anys que el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena activa i reactiva euroordres per intentar detenir i jutjar l’expresident Carles Puigdemont, però ja són sis els països que s'han negat a fer-ho. I no només a través dels seus sistemes judicials, com ha passat aquest dilluns a Itàlia. El revés italià al posicionament del jutge respecte a l’extradició –manté que l’euroordre del 2019 continua activa– se suma a les respostes negatives que Llarena ja ha rebut en altres ocasions per part d’Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa. A través del mecanisme de coordinació policial Sirene, i que afecta tots els signants de l’acord de Schengen, les autoritats d’aquests països van informar al seu moment la justícia espanyola que no entregarien el dirigent independentista, tal com consta en la documentació de la peça oberta al Tribunal Suprem (TS) contra el president, avançada per Vilaweb i a la qual va tenir accés l’ACN.

Suïssa –l’únic que no forma part de la Unió Europea– ja va informar Espanya el 2018 que no concediria una extradició de l’expresident, i ho va tornar a fer a través del Sirene el 2019, després que Llarena reactivés l’euroordre un cop ja notificada la sentència del judici de l’1-O. El país helvètic va explicar que es limitaria a esbrinar el seu domicili “i ubicació”. Per a les autoritats suïsses, els fets descrits per Llarena no constituïen un delicte subjecte a extradició segons el dret del país, sinó “un delicte polític o un delicte relacionat amb un delicte polític”. Es van emparar en l’article 3 del conveni europeu d’extradició, que estableix que l'extradició no es concedirà si el delicte pel qual se sol·licita es considera “polític” o connectat amb qüestions polítiques. També Lituània va advertir en aquell moment que no detindria Puigdemont, al·legant que el cas “havia de ser consultat amb l’Oficina del Fiscal General” per “confirmar” que l’ordre fos “executable de conformitat amb la legislació nacional”.

El debat sobre la immunitat

Per la seva banda, Alemanya ha sigut contundent en la seva postura. El 2018 ja va deixar Puigdemont en llibertat després que fos detingut a Schleswig-Holstein. Malgrat la petició de l’estat espanyol perquè fos extradit per rebel·lió, el tribunal només va acceptar seguir el procediment per malversació, cosa que va motivar que Llarena retirés l’euroordre. El país també va rebutjar extradir-lo el febrer del 2020, com apareix a la documentació de la peça oberta al TS. En aquella ocasió, pel fet que l’expresident ja s’havia acreditat com a eurodiputat. “Segons el ministeri de Justícia alemany, la persona cercada gaudeix d’immunitat diplomàtica com a membre del Parlament Europeu”, van exposar les autoritats alemanyes llavors, i van recalcar que, pel que fa al procediment del 2018 i d’acord “amb la legislació nacional”, en cas de “localització” de Puigdemont serà “molt poc probable mantenir aquesta persona en custòdia per a qualsevol procediment d’entrega”. Durant el mateix període, Àustria també va avisar que deixava sense validesa l’ordre de detenció de manera “permanent” seguint ordres del ministeri federal.

S’hi suma Bèlgica, que va deixar en suspens les euroordres contra els exiliats el febrer del 2020 al·legant que comptaven amb immunitat parlamentària. Aquest fre va deixar la pilota en mans del Parlament Europeu, que havia de decidir sobre la immunitat dels dirigents. La cambra va retirar la immunitat a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín al març, i després de retornar-los-hi durant uns mesos, el Tribunal General de la Unió Europea els la va tornar a retirar a finals de juliol, considerant que no hi havia perill de detenció. Tot i això, Puigdemont era detingut a Itàlia el 23 de setembre, i alliberat al cap de poques hores, un moviment que va tornar a fer evident que, a Europa, el Suprem neda a contracorrent.