Gerardo Pisarello: "No hi ha projecte federal real si no hi ha dret a decidir"
Diputat d'En Comú Podem i secretari primer de la mesa del Congrés
MadridAquest any es commemora el 150è aniversari de la Primera República (1873-1874) i el diputat dels comuns al Congrés Gerardo Pisarello li ha dedicat un assaig, La República inesperada (Escritos Contextatarios).
Per què un assaig sobre la Primera República?
— Perquè és una experiència deliberadament oblidada. Franco deia que el segle XIX s’havia d’esborrar de la història, perquè li feien molta por les revoltes democràtiques d’aquell moment. Hi ha un intent de mostrar que va haver-hi dues experiències republicanes efímeres, que estem predestinats a tenir una monarquia sempre. No és veritat. Se l’ha estigmatitzat perquè el seu estudi ens interpel·laria molt sobre les tasques del present. La Primera República va ser, també, un potent intent català de reforma democràtica de l’Estat de baix cap a dalt.
Pi i Margall és l’exponent de la Primera República, però també el que va frenar la pressió del carrer o el cantonalisme. Va ser un error?
— Pi i Margall creia molt en els cantonals. Estava convençut que sense aquestes forces la República mai s’aconseguiria estabilitzar i no es derrotaria les forces reaccionàries. Però demanava temps perquè pogués haver-hi una Constitució federal estatal que reforcés el projecte. Al final va reconèixer que potser tenien raó al voler accelerar alguns canvis des de baix.
Escriu que la Primera República va acabar pel reaccionarisme.
— Sí, s’ha posat molt d’èmfasi en les baralles internes entre els diferents sectors republicans, que existien, però la causa del fracàs va ser l’oposició fèrria dels sectors reaccionaris vinculats sobretot a la gran propietat de la terra, al partit rendista-esclavista, l’Església i l’exèrcit. Això i un context internacional conservador que no li era favorable.
Espanya està ara preparada per a una Tercera República?
— Des de la Transició que no hi havia tants diputats republicans. La crisi de la monarquia i del relat del joancarlisme és evident. Felip VI tampoc es mostra com una figura útil per resoldre ni la qüestió de l’organització territorial ni la corrupció.
Quines condicions s’han de crear per empènyer cap aquí?
— Que les forces republicanes de l’Estat empenyessin cap a un horitzó republicà perfectament viable i impulsessin pactes federals i confederals com els del 1869 o el de Sant Sebastià del 1930. La Primera i la Segona República van arribar en moments inesperats. Això vol dir que, el dia menys pensat, pot esdevenir realitat.
Però vostès són al govern amb un soci que no comparteix aquest camí.
— El PSOE ha impedit comissions d’investigació de Joan Carles I. No vivim en una monarquia parlamentària, sinó en un règim en què la monarquia té zones de privilegi i opacitat. Però si el republicanisme creix, estic segur que les bases del PSOE els forçarien a apuntar-s’hi. També confio en els Borbons, no deceben mai. La seva tendència exagerada a extralimitar-se i a cometre actes obertament il·lícits i inacceptables no té límits històrics. Joan Carles I i Froilà són una màquina de fer republicans a tota la Península.
Però Felip VI ha intentat distanciar-se del seu pare.
— La majoria de la població pensa que Felip VI era conscient del que estava fent el seu pare. Si no li facilita que reti comptes, està sent còmplice de les seves actuacions.
En la Primera i la Segona República va fracassar la implantació d’un model federal. Ara seria possible?
— És el que hem de lluitar. Un model republicà basat en la lliure convivència, decisió i adhesió entre els diferents pobles que viuen a l’Estat, que hauria de ser municipalista, federal o confederal, i social. És l’únic projecte democràtic que té sentit en els nostres temps. Hauria de ser, a més, iberista, que inclogués dins d’aquesta discussió plurinacional Portugal i que tingués una dimensió iberoamericana.
Aquest model portaria al dret a l’autodeterminació de Catalunya?
— Ha de ser un element fonamental. Si no hi ha lliure decisió, no hi ha realment un projecte federal o confederal possible. Rovira i Virgili pensava que el federalisme de lliure adhesió de Pi i Margall implicava el del dret a l’autodeterminació. Jo també ho crec. No veig Pi defensant un federalisme plurinacional sense dret a decidir com el d’Iceta o Illa. No és immediat, però, com deia el filòsof Manuel Sacristán: només una sortida basada en el respecte d’aquesta lliure decisió podria donar pas a una solució neta i clara de la qüestió territorial que podria acabar amb diferents estats, estats federats o lliurement confederats.
Yolanda Díaz va dir fa un any que un canvi de model d’estat no era un “tema de centralitat”. ¿Hauria de ser una prioritat per a Sumar?
— Yolanda Díaz és una dirigent republicana. Ella assenyala que la creença en el republicanisme com a canvi de règim no ens hauria de fer oblidar la importància d’impulsar mentrestant el republicanisme de les coses concretes, com protegir els drets dels treballadors, l’educació pública o ampliar els drets de les dones. És clau per preparar el camí d’un règim republicà.