Jordi Cuixart: “Som més lliures que aquells que ens acusen”

Tant a Alcalá-Meco com a Soto del Real ens llevem a les sis del matí. En el cas dels homes, uns lleugers tocs a la paret són el senyal perquè ningú s’adormi. Els despertadors de taula també estan prohibits. Les nostres cel·les són contigües. Tots som a la primera galeria del mòdul 10. Trobo que llevar-te amb els tocs del company de trinxera que vetlla per tu és una metàfora il·lustrada per als temps que vindran. De la nou a la setze, l’Oriol, en Turull, en Rull, jo mateix, en Sànchez, en Quim i en Raül. Mario Benedetti escrivia que “a vegades hauríem de ser conscients que avui, ara, estem fabricant les nostàlgies que descongelaran algun futur”.

M’agrada fer sempre una meditació abans que s’obri la porta de la cel·la; com ens explica en Joan Mascaró, “tenir la ment tranquil·la vol dir tenir-la en silenci, mai espantada, ni enfadada, ni pertorbada”.

Amb la Carme i la Dolors ens retrobem a l’Audiència Nacional. Tots els trasllats són com mil·limètrics, una espècie de dia de la marmota. El curt desplaçament de l’Audiència al Suprem el fem en furgonetes de la Policia Nacional. És anacrònic que el reglament no permeti fer desplaçaments homes i dones junts, i més si després ens passarem el dia junts. També per això el 8 de març cal sortir al carrer.

Les converses de futbol

El tracte amb els funcionaris és molt correcte, cap ambient hostil, i el futbol ajuda a iniciar converses (tot i que alguns profans en la matèria hem de tirar de temes menys sofisticats).

Arribem al Suprem a les vuit del matí, i allà la sala de juntes ens fa de sala d’espera. Els porticons de les finestres tancats hermèticament i un quadre d’Alfons XIII que ens acompanya sota l’escut del Regne. Si tot té un perquè, en aquest cas l’han ben encertada. El ciutadà en qüestió fou derrocat per la voluntat del poble en unes eleccions democràtiques. Dues hores després ens avisaran per pujar cap a la sala. Sí, sí, dues hores després.

No puc deixar de sentir vergonya cada cop que entro a la sala i veig que dels set magistrats només hi ha una dona; només per això el judici ja s’hauria de declarar improcedent.

Veure qui ve de públic genera cada dia una certa expectativa. Entre els qui no fallen mai trobem els representants del govern de la Generalitat i els membres de la delegació del Parlament basc, Eskerrik asko. Entre el públic, els observadors de l’International Trial Watch; quina ignomínia que el tribunal els posi tantes traves per poder fer bé la seva feina. Si es tracta d’un familiar directe, al migdia podrem abraçar-nos durant cinc o deu minuts: “No us oblideu mai de petonejar els vostres fills cada nit”, com diu en Josep Rull.

El surrealisme de la pompositat de l’escena ajuda a mantenir el somriure. De mica en mica ens anem acostumant a les paraules llargues i a un reguitzell de frases fetes que fa dos dies amb prou feines hauria sabut pronunciar. Una de les meves favorites, per estrambòtica, és: “ Con la venia de la excelentísima sala …” Sort de l’il·lustríssim Paco, que ens ho fa tot més mundà. I és que no puc deixar de pensar en allò que la justícia que no entén el poble no és justícia.

A les dues s’atura la sessió per dinar, i ho fem tots nou a la sala del rei destronat. El menjar és bo i relativament calent, s’agraeix enormement. Fem sobretaula, sense cafè però com si cada dia fos diumenge. Ens esperen dues hores més fins a les quatre, i alguns aprofitem per fer una migdiada. A fora tots ens coneixíem i aquí dins ens cuidem els uns als altres, encara més. Abans de cada declaració ens hem donat ànims i consells, sabem que això també és una lluita compartida i que, com a les orquestres, és essencial que tots els instruments sonin a la perfecció i en el moment oportú.

I així, junts, hem anat seguint i compartint la manifestació del 16, així com la vaga del dia 21 passat. Saber que la mobilització permanent no s’atura ens dona força, i és amb aquesta determinació que reivindiquem la dignitat col·lectiva de l’1 d’Octubre, l’exercici més gran de desobediència civil que s’ha produït a Europa.

Serenor contra la violència

Buscant la violència s’han trobat amb la nostra serenor, dignitat i coherència. La solidesa de les declaracions de tots els companys i companyes és un gran valor de país. La lucidesa amb què tothom ha reivindicat el debat i la inviolabilitat parlamentària, els drets fonamentals i la legitimitat universal de l’autodeterminació dels pobles ens ha de fer sentir orgullosos com a societat. I, si m’ho permeteu, és un autèntic orgull veure com un rere l’altre els nostres presos polítics han respost al fiscal que sí, que ells també són socis d’Òmnium Cultural. Com si es tractés de la Santa Inquisició. Tota l’admiració per ells i la nostra presidenta. Els necessitem i ens necessitem més que mai els uns als altres.

A les quatre es reprèn la sessió, i serà el tribunal i només el tribunal qui decidirà a quina hora s’acaba. Amb una mica de sort, si arribem abans de les nou al mòdul, podrem trucar a casa. Però, no ho dubteu, estem forts i ens sabem innocents, perquè, com diu la Nadia de les Pussy Riots, “la presó no és el pitjor lloc per a algú que pensa”. Som més lliures que aquells que ens acusen, perquè podem dir el que pensem i mai deixarem de fer-ho. Gràcies per ser-hi, seguim i sempre endavant, perquè no passaran!