Jordi Sànchez: “És urgent i imprescindible definir una estratègia”

LledonersJordi Sànchez rep l’ARA a la presó de Lledoners l’endemà del debat fallit d’investidura a Madrid. Ell és diputat al Congrés per JxCat, però està suspès, igual que els seus companys de files Jordi Turull i Josep Rull. Empresonats, van seguir el debat de la cambra espanyola a través de la televisió, des de la seva cel·la.

Quina valoració fa de la investidura fallida de Pedro Sánchez?

Soc pessimista. Si no són capaços de dialogar entre ells [PSOE i Podem], ¿com han de ser capaços de dialogar amb nosaltres?

Hi ha hagut un debat intern molt intens a JxCat sobre el sentit del vot a la investidura de Sánchez.

Malament aniríem si en una organització política no hi hagués debat. El més important és que el sentit del vot el vam acordar per unanimitat. L’absència d’un acord PSOE-Podem no va deixar cap marge ni per a l’abstenció ni per al sí.

El president, Quim Torra, s’ha manifestat en contra d’investir Sánchez si no accepta l’autodeterminació. Han contrastat opinions?

No he pogut contrastar aquesta idea amb ell: fa molts mesos que els diputats de JxCat presos no parlem a soles amb el president Torra. En tot cas és evident que la solució del conflicte passa per l’exercici del dret a l’autodeterminació. La qüestió que cal resoldre és com podem abordar la discrepància que tenim amb Pedro Sánchez sobre l’autodeterminació si el rebuig o la defensa d’aquest dret és el que ens bloqueja el diàleg, sense el qual no hi haurà acords. I aquí és on jo defenso que cal iniciar un diàleg sense vetos previs.

¿A què es deu el silenci de l’expresident Carles Puigdemont?

La comunicació amb el president Puigdemont és fluïda i permanent. No hi ha hagut silenci entre nosaltres: al contrari.

¿Per què defensaven vostè, Jordi Turull i Josep Rull, diputats al Congrés, l’abstenció si hi havia un acord PSOE-Podem?

L’horitzó d’un acord PSOE-Podem era un pas necessari, tot i que no suficient, per activar un govern espanyol que recuperés el diàleg amb la Generalitat, sense excloure el referèndum com a part de la solució. Calia no desaprofitar-ho. Al final, però, ells han malmès l’oportunitat d’un govern progressista.

La investidura no és la primera ocasió que els presos manifesteu una opinió diferent a la de la cúpula de JxCat. També va passar amb la designació de Miquel Iceta com a senador.

Quan ets a la presó assumeixes que les opinions que transmets a l’exterior tenen un valor relatiu, ja que la vida política és molt dinàmica i les circumstàncies varien constantment. Els presos polítics assumim sense problemes el fet de no poder participar en la majoria dels debats i de les decisions.

En un article recent a VilaWeb en què rebutjava l’indult, es mostrava tip dels que “s’omplen la boca amb els presos polítics però practiquen la màxima de «Tot per als presos però sense els presos»”. Què vol dir?

Que hi ha gent que parla dels presos però considera que només som presos. Nosaltres no podem prendre la direcció política: els lideratges han de ser fora. Però si som actors polítics, ho som. Se’ns ha de discutir, però no s’hi val a desqualificar la nostra opinió política pensant que està condicionada pel fet de ser a la presó.

En campanya va dir que s’obria a facilitar la investidura si Sánchez incloïa el referèndum a la taula de diàleg. Ara s’oferia a abstenir-se sense que hi hagi moviments en aquest sentit. Què ha canviat?

No és ben bé així. En campanya vaig dir que ningú podia esperar el suport de JxCat si no hi havia un compromís de referèndum. Sánchez no es va comprometre ni tan sols a seure i dialogar i vaig defensar que no podíem votar que sí. Defensava votar no en la primera volta i abstenir-nos en la segona quan l’horitzó era un govern PSOE-Podem. Qualsevol alternativa a això seria innegablement pitjor. Un PSOE en mans de Cs o el PP, un PSOE més fort o un govern amb PP-Cs i Vox són escenaris pitjors per als ciutadans de Catalunya, per als drets i les llibertats i per trobar una sortida dialogada al conflicte. I ja no dic un referèndum.

¿Es pot forçar l’Estat a acceptar un referèndum?

No tinc la recepta i crec que no existeix. Com no la van tenir el moviment sufragista ni cap altre moviment que s’ha encarat amb el poder per conquerir nous drets. En tot cas, cal saber que no serà una conquesta immediata perquè l’Estat és fort i es defensarà amb tota la seva força coactiva. Caldrà constància i determinació. Si volem un referèndum hem d’assumir que serà necessària una confrontació democràtica amb l’Estat, exercir amb plenitud els drets de protesta i combinar acció política institucional i obra de govern des de la Generalitat i els ajuntaments amb mobilització ciutadana emmarcada en la no-violència activa. És urgent i imprescindible definir una estratègia, que ara no tenim.

Un dels debats dins l’independentisme és la resposta a la sentència sobre l’1-O si és condemnatòria. Quina és la seva fórmula?

L’ANC i Òmnium han d’assumir aquesta responsabilitat. Que es posin d’acord d’una vegada i que recuperin, també elles, la unitat d’acció que ens va fer tan forts fins a l’1-O.

¿Com es recupera la unitat estratègica amb punts de vista tan diferents dins el sobiranisme?

El problema del sobiranisme no és tant l’existència de punts de vista diferents com l’absència de visió estratègica i tàctica. Potser quan hagi sortit la sentència estarem en condicions de fixar un nou rumb.

S’han d’avançar eleccions?

En absolut. Quin sentit té? Què hi guanyarà, el país? I l’independentisme? Tot el que es pugui fer després de les eleccions ja es pot fer ara; i el que ara no es fa tampoc es podrà fer després d’unes noves eleccions. Des de l’endemà del 21 de desembre del 2017 sento parlar d’eleccions anticipades. És una manca de respecte a la ciutadania abusar-ne.

Fa poc, al FAQS, va parlar de mobilització permanent i sostinguda.

La ciutadania ha de poder exercir sense por el dret a la protesta. Probablement genera més suport i més projecció sortir al carrer i plantar-s’hi durant dies que una vaga general, com hem vist en altres moments i altres ciutats de països d’arreu del món. Dit això: són les entitats les que han de canalitzar la protesta, i elles trobaran la millor manera.

Què va fallar l’octubre del 2017 que no fallaria ara?

La sentència tancarà un cicle. La gent decidirà quina ha de ser la intensitat de la resposta, de la mateixa manera que va decidir com havia de ser l’1-O. L’1 d’Octubre la gent no va fallar. El que va fallar va ser la gestió posterior, fruit de la rivalitat entre partits, les 155 monedes de plata de Rufián com a metàfora... I tots aquests errors van portar a un 27-O incomprensible. Per això és clau que les entitats liderin i els partits recapacitin i aprenguin dels errors.

Quines conclusions treu després de quatre mesos de judici?

Al llarg de 4 mesos hem conviscut amb l’autèntic Leviatan, hem trepitjat les moquetes i vist la litúrgia de com es mou el poder d’estat, el de debò. El Tribunal Suprem és en essència la raó d’estat. I la seva serà una sentència d’estat. Per això és tan important que, si volem justícia, exigim l’absolució.

Amb el govern del PSOE no hi ha hagut gestos. ¿N’esperen algun, del nou govern que hi hagi?

L’optimisme de la raó em porta a esperar-ho tot. El pessimisme de la realitat em porta a la convicció que Sánchez no regalarà cap gest: només n’obtindrem el que li puguem arrabassar per l’exigència ciutadana. En tot cas, el desenllaç en què confio es diu justícia europea. Trigarà però arribarà.

Durant el judici es va remarcar el caràcter simbòlic de la DUI. ¿Els partits van ser del tot sincers?

Això ho han de contestar els partits.

¿Veu possible pactar pressupostos i acabar la legislatura?

Estic convençut que hi haurà oportunitats per parlar primer i pactar després els pressupostos del 2020. M’arriben senyals directes de desglaç del bloqueig pressupostari més enllà de les paraules de Miquel Iceta de dimecres passat, excepció feta de Cs i PP. S’ha de ser prudent, però cal que la majoria governamental sapiguem aprofitar les oportunitats si volem culminar la legislatura.

Què en pensa, del pacte JxCat-PSC a la Diputació?

Aquest pacte no es pot analitzar aïlladament dels altres pactes. Tots ells són els fills no desitjats de la desunió política de l’independentisme. El problema principal, però, és el desconcert entre els votants sobiranistes davant la dificultat d’entendre els pactes després d’anuncis constants d’uns i altres de línies vermelles per pactar. Massa lleugeresa en els anuncis de vetos que després s’han desmentit per pactes a Sant Cugat, Figueres o la Diputació, i sobretot massa desunió política i estratègica entre independentistes.

Les crisis amb ERC són freqüents. Quin és el problema?

La pugna per un espai electoral. Això es deriva de la decisió d’enterrar JxSí quan més falta feia (en plena aplicació del 155). Una unitat, la de JxSí, que amb només dos anys va aconseguir fer possible el moment més rellevant del sobiranisme: l’1-O.

JxCat ha perdut suports en l’últim cicle electoral. Quin balanç en fa?

Agredolç, perquè el suport ha estat desigual en funció de les eleccions. En tot cas, cal fer atenció urgent al baix suport electoral a les poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona i a la capital. I ser conscients que l’elector ens envia un missatge clar perquè JxCat sigui més útil per resoldre les necessitats dels ciutadans i perfili una estratègia a seguir després de l’1-O per continuar avançant cap a la independència.

Per què encara no s’ha pres cap decisió per reordenar JxCat?

S’ha pres la decisió més important: forjar una nova organització política. I ja arribarà el moment d’aixecar les parets de la casa nova. Abans, però, s’ha de conèixer bé el terreny, la seva resistència i la seva permeabilitat, per començar posteriorment a construir els fonaments. I sobre els fonaments ja vindran les parets, que és el que la gent veurà i valorarà. Tot al seu temps, sense precipitar-se.

La Crida hi serà?

JxCat no pot ser una suma d’organitzacions, no pot ser una federació de partits. Això no funcionaria. El que cal és que hi hagi una organització i una direcció, no múltiples organitzacions i direccions superposades. El paper de la Crida, si finalment JxCat esdevé un espai de confluència, l’hauran de decidir tots els associats, que ja són quasi 7.000, i els simpatitzants, que són uns 40.000.

Qui ha de dirigir JxCat? ¿Vostè hi vol tenir un paper?

Ara no em preocupa qui l’ha de dirigir. Anem a pams. Quan sapiguem el què i hàgim dissenyat com fer una organització nova, ja sortirà qui la dirigirà. Ho decidiran els militants i associats.

Amb quina estratègia política?

És l’assignatura pendent, no només de JxCat sinó de l’independentisme. Aviat arribarem al segon aniversari de l’1-O. És hora de fer un esforç, per difícil que sigui, per definir i acordar una estratègia.