Jordi Sànchez: "Pedro Sánchez ha utilitzat la foto per vendre fum i dividir l'independentisme"

BarcelonaEl secretari general de Junts, Jordi Sànchez (Barcelona, 1964), explica els motius que el fan ser crític amb la taula de diàleg.

¿Ha sigut una bona setmana per al procés d’independència?

— No, seria equivocar-nos dir-ho, i més quan hem tingut el president espanyol al Palau de la Generalitat dient-nos que ens oblidem de l’autodeterminació i que no posarem terminis a la solució del conflicte.

Les negociacions sempre comencen amb les parts més allunyades.

— Sí, és obvi, però el tema és quan ja portem la tercera trobada –hi ha hagut la reunió de Pedralbes i la Moncloa– i no acaben d’arrencar. La pregunta que crec que ens hem de fer honestament és què ha de negociar l’altra part si considera que el procés independentista s’ha acabat.

La feina de la part catalana és fer-li veure que té incentius. 

— Tindrà molt d’eficaç si és el carrer novament qui posa sobre la taula el conflicte polític d’una manera clara i s’està decidit a mantenir una posició ferma per avançar.

Què és una posició ferma?

— Aconseguir la presència del president espanyol és una imatge poderosa, però quan hi arriba sense ganes, sense voluntat de ser-hi, i quan per evidenciar que ell no és a la taula et contraprograma amb una altra imatge molt poderosa, que és prendre un cafè amb Salvador Illa, doncs és molt difícil aguantar aquest pols. El president espanyol ha utilitzat [la fotografia de la taula de diàleg] per reforçar un relat seu i ho ha aprofitat per dividir l’independentisme. 

¿L’acord amb ERC no era que els noms s’havien de consensuar i els nomenava el Govern?

— Els noms es consensuen a partir de la praxi anterior, que és que cada integrant de la coalició proposa els seus noms. També parla que els noms han de representar la pluralitat de l’independentisme, més enllà d’Esquerra i de Junts.

I, segons vostès, això muta per voluntat de Sánchez, que només es vol reunir amb membres del Govern.

— És el que diu la portaveu de la Moncloa. El govern espanyol no ha tractat dignament la Generalitat en tot aquest procés [de negociació], i és bastant poc responsable arribar poques hores abans de la trobada de la taula sense ordre del dia, sense saber si el president hi assistirà, i coneixent pels mitjans de comunicació que seria dimecres. 

Com és que no es va posar d’acord amb Aragonès sobre la delegació?

— No és cert que no es conegués que per a Junts la delegació no la integrarien només membres del Govern. El que passa és que se’ns va dir que no. Fins ara, mai ningú havia acceptat vetos, i recordo que el febrer del 2020 el govern espanyol va intentar que la taula que es va reunir a la Moncloa només fos integrada per membres del govern català. Per què ara no és possible? 

Quan li va dir per primera vegada Pere Aragonès: “Mira, Jordi, només seran membres del Govern”.

— Jo sabia la seva voluntat, i el president em deia: “Ens heu de fer confiança”. I jo li deia: “La confiança la teniu”, perquè el president la té. Però no és una qüestió de confiança, és que sabem que hi ha mirades que no són coincidents, i Esquerra ha de respectar la proposta que faci Junts. 

Però donen els noms a última hora. 

— No donem els noms abans per no obrir cap polèmica ni donar cap excusa al president del govern espanyol. Estàvem en condicions d’aprovar-los a començaments de setembre, i jo personalment li envio un missatge al president per escrit on li dic que “molt probablement els noms tindran un pes que no seran de persones del Govern, sinó de la direcció del partit”.  

Quin negoci n’ha fet Junts, de tota aquesta situació?

— Què hauríem tingut de diferent amb una reunió entre quatre o cinc ministres espanyols i quatre o cinc consellers de la Generalitat? ¿Algú pensa que igualment Sánchez no hauria dit que aquesta negociació ja no tenia terminis fent-li aquest lleig al president Aragonès? 

Sí, però vostès no hi eren. 

— Perdoni, no hi érem perquè tampoc hi podíem ser per un altre motiu molt bàsic. Quin ordre del dia? Què anàvem a parlar? Quina carpeta teníem? Tots ho vàrem poder veure en les poques imatges de la taula: cap paper. Per què no se’ns va deixar entrar? Perquè el president del govern espanyol no podia seure amb dos indultats. L’incomodàvem.

¿El president Aragonès va cedir a una exigència de Sánchez?

— Jo no vull dir això, hi ha hagut una pressió de la Moncloa perquè tinguéssim una delegació catalana formada per membres del Govern. I això Junts no ho va acceptar. 

Una pressió a la qual Esquerra no ha pogut resistir?

— No sé si Esquerra no ha pogut, no ha volgut... no vull entrar en el tema.

El New York Times interpretava la jornada com un pas d’Espanya cap a la negociació política amb Catalunya. I aquí vostès no hi són. 

— Aquesta construcció que Espanya dialoga és, precisament, el que el govern espanyol vol enviar com a missatge internacional. Ens preocupa molt la utilització que el govern espanyol fa internacionalment de l’aposta pel diàleg perquè ens està venent fum, no hi ha res concret. I això té un efecte que a la comunitat internacional pot rentar la imatge de l’Estat. Alerta perquè pot ser el gran bumerang contra l’independentisme.

¿Vostè no sap de què van parlar Sánchez i Aragonès? 

— En tinc una pinzellada breu, però encara no he tingut la trobada amb el president. Probablement la tindré la setmana que ve. Si el president creu que aquest és el camí, i que hem de continuar, i que ara toca sense publicitat i sense temps, nosaltres no serem els que hi posarem impediment. 

En els contactes discrets de la taula de diàleg, Junts hi serà? 

— Si no ens veten els noms, Junts hi serà. I m’alegro que hi hagi contactes discrets. Sí que em preocupa, i molt, la manca de calendari. Entre altres coses, perquè d’aquí dos anys hi ha unes eleccions generals convocades a Madrid, on, si no hi ha un acord i es produeix un canvi de govern, tot pot saltar pels aires.

Quan hauria de donar els primers resultats la taula?

— No posaré pressió pública. Haurem de fer un seguiment monitoritzat. El que més em preocupa és que el conjunt de l’independentisme prepari una estratègia compartida. 

El Govern està en risc?

— No està en risc el Govern. 

“Quan Aragonès assumeixi que amb Junts per Catalunya no va enlloc, nosaltres hi serem”, va dir Jéssica Albiach a TVE.

— Perfecte. Per fer què? ¿Per fer el que estan fent a Barcelona amb la senyora Colau al capdavant? Millor que no creuin la plaça. En canvi, amb l’aeroport, la decisió anunciada per Pedro Sánchez que retirava la inversió prevista de 1.700 milions, això sí que fa mal, és una inversió que Catalunya necessitava. 

A la Vall d’en Bas van dir: “Res de destrossar la llacuna de la Ricarda”.

— Evidentment. Hi ha un acord que es fa a Madrid amb la ministra en què queda molt clar que és una afectació mínima, i la Ricarda té la finca que té la llacuna, però abans de la llacuna hi ha molts altres terrenys. I vostè sap que darrere la mobilització d’avui es defensa un model en què els aeroports tendeixin a decréixer. Aquest model no és el de Junts.

A Esquerra li han tremolat les cames?

— Suposo que estan convençuts que Catalunya ha de replantejar la seva presència en els vols i en la realitat aeroportuària de manera decreixent. No crec que sigui un tema de tremolor de cames. Crec que, en tot cas, deu ser un projecte molt coincident amb el dels comuns. 

Aleshores, tenen un problema com a socis de govern, oi?

— Qui trenca l’acord de les inversions del Prat no és ERC. Esquerra es manifesta d’una manera ambigua com a partit. Qui compromet les inversions és el govern espanyol. No són entusiastes a fer inversions a Catalunya. No és normal que una inversió de mil set-cents milions es retiri per un tuit del president.

Digui’m una cosa: ¿aquesta vida que està portant ara és que la vostè s’imaginava que portaria quan era a la presó? “El dia que surti, la meva vida és això, les reunions i...”

— Certament, no. Jo no havia estat mai en política, i ser secretari general d’un partit, i d’un partit amb vocació de govern, obliga a donar-ho tot. I crec que la presó ni ens ha diluït ni ens ha canviat, i que el compromís hi és. Les víctimes col·laterals acaben sent els amics i la família.