Josep Ramoneda: “Sorprèn que el PP i Cs es disputin el lideratge en el terreny de l’extrema dreta”

PalmaEl periodista i filòsof català Josep Ramoneda (Cervera, 1949) es mostra molt preocupat per la deriva autoritària que està adquirint una forma de govern que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys. Col·laborador del diari ARA, Ramoneda és director de la revista La Maleta de Portbou i de l’Escola Europea d’Humanitats de Barcelona. El proper dimarts, 4 de setembre, reflexionarà a Palma sobre la crisi de la democràcia. L’activitat, emmarcada dins del cicle de Xerrades del Consell de Mallorca, serà a les 18 h a la sala de plens de la institució insular.

Quina valoració feis d’aquests 41 anys de democràcia a Espanya?

La democràcia espanyola té una enorme dificultat per renovar-se. Va néixer havent mort el dictador al llit i no arran d’una mobilització social. El règim s’havia esgotat, però no havia estat destruït. Tenc la sensació que aleshores no hi havia una estratègia clara des del primer moment. La relació de forces era la que era, de manera que s’aconseguí fer una transició dins les possibilitats, cosa que a mi em sembla raonable i defensable. El resultat final va ser una constitució moderna a la línia de moltes de les constitucions actuals i amb un període turbulent que confirma les dificultats de les relacions de forces existents. El nou règim es consolidà de manera definitiva quan el PSOE arribà al poder amb una autoritat i uns vots que mai no havia tingut ningú en aquest país. Potser s’ha oblidat massa sovint que aleshores no hi havia tradició democràtica, s’havia de construir. Va pesar massa la idea que la democràcia no havia de tornar a ser un petit parèntesi, com havia estat sempre. Així es va fer una democràcia molt estructurada, que es va convertir en una mena de bipoli de poder entre el PP i el PSOE.

Creis que amb l’actual crispació política seria possible, avui, la Transició?

No són situacions equiparables. En aquell moment hi havia un consens molt ampli. Tothom tenia clar que calia instaurar un règim democràtic homologable. També hi havia la incertesa i, sobretot, el tabú encara vigent de la Guerra Civil. Ningú no volia que aquell desastre es tornàs a produir.

Però ara aquell règim s’ha esgotat?

No és cap novetat. Ha passat també a tot Europa. Durant aquests 41 anys no s’ha canviat mai res, la qual cosa és un error majúscul. I, si s’ha canviat, ha estat per fer-la una mica més autoritària amb lleis com la llei mordassa. I ara això s’ha de revisar. El context, però, no és còmode, ni l’exterior ni l’interior. Tenim l’onada de la ultradreta a Europa, a la qual Casado i Ciutadans s’apunten massa vegades. I, a escala interna, el conflicte català ha obert una crisi d’una dimensió que no estava prevista.

Us sorprèn el franquisme sociològic que està surant ara?

No. En aquest país hi ha un grup important d’electors -no sé si són 4, 5 o 6 milions- molt conservadors d’arrel catòlica. I a França, per exemple, també hi ha el nucli important d’uns 3 o 4 milions d’habitants, de la mateixa corda. El que sorprèn és que el PP i Ciutadans juguin i es disputin el lideratge de la dreta en el terreny de l’extrema dreta. Això és alarmant per dues coses: la primera, perquè hi ha tendències europees que ho abonen, i la segona, perquè el discurs ultrapatriòtic contra l’enfonsament de la pàtria encara funciona. Encara no s’ha assumit la pluralitat d’un estat com l’espanyol.

Com veis la polèmica dels llaços en els espais públics catalans?

Hi ha una certa voluntat de Ciutadans de cercar la confrontació. Hi ha alguns sectors que voldrien que aquí hi hagués algun acte de violència per justificar altres coses. A mi em sembla un tema menor que ha estat molt deliberadament magnificat. La meva posició és molt senzilla: l’espai públic és un espai de tots. L’espai públic es defineix perquè és una cosa de tots, tothom hi pot accedir sense haver de pagar cap peatge. Això no vol dir, però, que sigui un espai neutral; al contrari, és el lloc on tothom es pot expressar lliurement. Per tant, que s’expressin els uns i els altres em sembla fantàstic; el que no em sembla fantàstic és que uns vulguin ocupar tot l’espai o que els altres vulguin treure tot el que han posat els anteriors. Hi ha d’haver espais per a tots per poder-se expressar.

El procés català és una oportunitat que té Espanya per reconstruir-se?

S’hauria de començar pel reconeixement de l’independentisme i a partir d’aquí començar a treballar i a aportar articulacions possibles. Però tot això està molt verd perquè l’independentisme no acaba de tocar amb els peus a terra, perquè Ciutadans i el PP aniran a totes, perquè Pedro Sánchez ha començat bé, però s’arruga a les primeres de canvi i ha entrat en aquesta fase de rectificacions permanents que li farà perdre autoritat.

Com pot evolucionar el procés català?

En aquests moments és molt difícil de saber. Som en una fase d’estancament i de reconstrucció. No m’agradaria que es convertís en una mena d’estancament crònic. Seria molt dolent.

El procés català, ha servit per deixar en evidència la democràcia espanyola davant la resta d’Europa?

No. A mi això em sembla exagerat. És evident que hi ha comportaments que són escandalosos. Jo encara no puc entendre que es mantinguin en presó provisional els presos polítics que hi ha ara. És evident que les imatges de l’1 d’octubre varen tenir un impacte. Però, dit això, tampoc no ens facem fantasies excessives sobre les democràcies europees, que no són immaculades. Posar gent a la presó per activisme polític ho han fet gairebé tots els països i en moltes situacions diverses. Els límits de la llibertat d’expressió estan creixent a molts països. En tot cas, és un càlcul erroni pensar que Europa pot intervenir en un problema d’aquí. Això només passarà si s’arriba a una situació econòmica molt crítica.

Les democràcies, per tant, estan condicionades pels poders econòmics?

És un fet que les democràcies estan vivint un problema d’adaptació amb la ja coneguda com a Tercera Globalització. El canvi del sistema econòmic mundial deixa la política en un paper molt delicat. La política ha perdut força en benefici dels grans poders econòmics. I això pot anar a més a través de les companyies de l’espai digital, com ara Google, Amazon, Facebook o Apple, que s’erigeixen en el nou poder del món. No hi ha dubte que els poders polítics han perdut capacitat de posar límits, de controlar els mercats. I això és una de les causes del populisme i del malestar existent.

Avui el mal de les democràcies són els populismes?

Això és un tema molt complicat. El populisme és un concepte molt ampli i que no vol dir res. En les definicions que s’utilitzen sobre populismes es diu que populisme és qualsevol cosa que es mou contra els partits de l’ stablishment. Per tant, és populisme Podem, els Grillini, la Lliga Italiana o l’independentisme català. Fins i tot ho és Macron, avui màxim representant dels interessos del sistema, però que en el seu origen era un polític que muntà un partit personal sobre la seva imatge i que aconseguí vèncer tots els partits tradicionals.

El capitalisme ha suposat la mort de les ideologies?

El problema és veure què passa amb les democràcies els pròxims anys. No som gaire optimista. Tinc la sensació que, si no canvien les coses, anirem cap a totalitarismes postdemocràtics, formes que mantindran les aparences democràtiques però seran molt autoritàries. Em tem que el president xinès Xi Jinping i el rus Vladímir Putin són més a la vora del futur que no pas els governants europeus.

La democràcia digital, l’activisme polític a través d’internet, és un miratge?

Som al començament. S’ha de veure com evolucionarà. Avui dia, però, és més una font de control i de falses veritats que altra cosa.

El més preocupant de l’actual democràcia és la falta d’esperit crític de la ciutadania?

Aquestes coses són difícils d’avaluar. Hi ha una certa capacitat de creure’s tot el que els nous mitjans de comunicació et posen davant. Això pot ser com un xarampió i n’anirem aprenent, potser sí. Però de moment hi ha una certa tendència a donar per bona qualsevol cosa i que es multipliqui per milions.

El 15-M també ha estat un miratge per a la democràcia espanyola?

Els actors sorgits del 15-M podien i encara poden jugar un cert paper. Jo crec que Podem es va equivocar en no donar suport a Pedro Sánchez quan volia fer govern amb Ciutadans. Si llavors haguessin fet això, haurien tingut tot l’espai de l’oposició per a ells. Aleshores Podem va entrar en una certa crisi a causa d’aquest error. Tenien el miratge que guanyarien de cop les primeres eleccions. En no guanyar-les, hi va haver una frustració absurda: havien fet uns resultats magnífics i no els varen saber mobilitzar.

Hi ha hagut una moció de censura contra el PP pel cas Gürtel. Però, la ciutadania castiga la corrupció a l’hora de votar?

Tenim el primer president de Govern que ha caigut per la corrupció estructural al seu partit. La corrupció passa factura a les urnes poc o molt, sobretot ara que hi ha més opcions polítiques per votar, perquè abans només hi havia el PP i el PSOE.