JxS i la CUP: un escrutini del desacord

Aviat farà dos mesos de les eleccions del 27 de setembre. Com és ben sabut, el resultat electoral va atorgar 62 diputats a la coalició Junts pel Sí (Jxs) i 10 a la CUP (amb més d’1,6 milions de vots i més de 330.000 vots, respectivament). Des de la nit electoral, les dues formacions han iniciat intenses negociacions amb –resumint– tres objectius generals: perfilar la desconnexió amb l’estat espanyol, traçar un pla social i decidir qui serà el president, aspecte que s’ha centrat en la figura de l’actual president en funcions, Artur Mas. Les línies que segueixen són un intent d’entendre les dinàmiques de cada partit i el punt en què ens trobem de no-acord.

Legitimitats, promeses electorals i renúncies

Des d’un primer moment, Junts pel Sí ha recordat a la CUP que la seva formació té 62 diputats i més d’1,6 milions de vots. Aquest fet, diuen, hauria de ser una línia vermella perquè la CUP no imposés certes condicions. Per la seva banda, la formació liderada per Antonio Baños ha reiterat que, si bé JxS compta amb més escons, l’electorat ha indicat la necessitat de moure’s a l’esquerra. Fins aquí, res de nou en un sistema parlamentari que requereix la necessitat de pactes quan un partit no té majoria absoluta. En aquest sentit, tan legítima és la postura d’un partit com de l’altre: el pacte, si es produeix, requerirà de renúncies per part de les dues parts i, com a tal, de l’incompliment de promeses electorals i de cessions.

L’eix social i l’eix nacional

Un dels primers elements de desacord el trobem en l’eix social. El programa electoral de JxS ja representava la inclusió de mesures socials que incorporaven novetats, sobretot quan es compara amb els programes electorals recents de CiU. D’altra banda, la CUP considera que cal fer un pas més enllà. La formació anticapitalitsta ha reiterat durant les negociacions que cal accelerar el procés per unir-lo a la ruptura democràtica, el pla de xoc d’emergència social i el procés constituent de base popular.

El desacord actual entre les dues formacions té doncs un fort component ideològic, sobretot amb CDC: mentre JxS té propostes de caire més aviat liberal-socialdemòcrata, la CUP planteja algunes qüestions d’inspiració anticapitalista i socialista, com ara la nacionalització de sectors estratègics o mesures dràstiques per reduir les desigualtats.

De fet, les propostes d’uns i altres estan alineades amb el seu electorat. El de la CUP, molt més a l’esquerra que el de CDC i el d’ERC, el qual prové sobretot de les classes mitjanes.

Dinàmiques internes

Tal i com explicava l’ARA aquest diumenge, la CUP té una estructura de decisions horitzontal i amb intensos processos de deliberació interna. Només cal haver assistit a una de les múltiples assemblees de la formació per adonar-se que es tracta d’una forma de funcionament que es creuen i practiquen amb devoció. En aquest sentit, la formació ha convocat una assemblea el proper 29 de novembre per debatre la seva postura en les negociacions (un termini que l'ANC no ha tingut en compte en fixar el dia 27 de novembre com la data per tenir un acord). La CUP viu un debat intern intens, sobretot entre la seva base militant de “comarques”, molt més procliu a cedir en la investidura d’Artur Mas, i la seva base més urbana, generalment contrària a aquest posicionament. Aquesta clivella rural-urbana se solapa parcialment amb les diverses ànimes de l'organització, representades per organitzacions de l’esquerra independentista com Endavant, l’MDT o Poble Lliure.

Finalment, a l’altra banda de les negociacions, un dels dubtes que hi ha presents és el de la capacitat de Junts pel Sí de mantenir la seva veu única. En principi, s'esperaria que la preferència per les mesures socials i per debatre la conveniència de la presidència de Mas hauria de ser més baixa a dins de les files d’ERC. Tot i que l’aprova, la valoració de Mas entre l’electorat d’ERC és més reduïda. Al mateix temps, l’electorat republicà se situa més a l’esquerra i entre les files republicanes encara poden coure certs episodis de desacord de la legislatura passa. De moment, com a mínim en públic, la discrepància entre els membres de JxS no s’ha produït. Sembla que prima el 'pacta sunt servanda' entre tots els actors dins de JxS. Seguirà així a mesura que ens acostem al límit de les negociacions? Un dels riscos que pot fer canviar l’estratègia dels actors és que la formació de Junqueras pot acabar pagant la falta de veu pròpia i dissonant en aquesta qüestió, la qual cosa els pot portar a un canvi d’estratègia.

L’horitzó temporal de cadascú

Un altre dels punts de discrepància fa referència a l’horitzó temporal de cadascú. Com ha fet públic JxS en els últims dies, el partit vol arribar a un acord abans que comenci la campanya electoral per a les eleccions generals del 20-D. L’esquerra alternativa no posa límits al calendari, més enllà del legal. Fa unes setmanes, CDC interpretava que, sense acord, el seu suport electoral per al 20-D es reduiria de forma significativa. Les enquestes internes semblen ser contradictòries i, de fet, la possible victòria de la nova marca “Democràcia i Llibertat”, impulsada per CDC, ha sigut un fort incentiu per a la no-reedició del pacte amb ERC. Amb tot, la CUP, que no es presentarà a les eleccions, no té aquesta pressió immediata dictada pel calendari.

En resum, l’horitzó electoral aporta incentius diferents a cada formació: mentre que des de la banda de JxS es busca un acord per enfortir la seva posició electoral (mirant de reüll el possible resultat que C’s pugui realitzar), des d’alguns sectors de la CUP es planteja que un mal resultat de CDC (o fins i tot d’ERC) podria facilitar el pacte.

L’horitzó temporal del procés

Entortolligat amb l’horitzó temporal de cadascú, el debat també se situa en quina acció és millor per a l’horitzó temporal del procés independentista. És a dir, quina acció és l’òptima per tal d’ampliar la base social del procés o per portar-lo a bon port? El full de ruta de JxS contempla diferents etapes en 18 mesos, entre les quals una d’inicial de negociacions amb l’estat espanyol que, si el govern central volgués, podria desembocar en un referèndum sobre la independència. La CUP reclama escurçar tempos i, de fet, reclamen més concreció i menys ambigüitat tant en el procés com en l’estació final de JxS. Tanmateix, i més enllà del debat d’Artur Mas sí o no, les discussions públiques s’han centrat poc en aquelles polítiques públiques i decisions que podrien ampliar la majoria social independentista. És a dir, quines accions es poden dur a terme des del govern de la Generalitat per ampliar i reforçar la majoria? Tenint en compte que la secessió és un assumpte que uneix a tots els actors negociadors, és sorprenent que aquest debat no hagi tingut més presència.

Artur Mas

Es tracta del debat mediàtic de les negociacions. Com vam explicar al seu dia, la negativa de la CUP a investir Artur Mas prové de dos factors: en primer lloc, el 'no' taxatiu a investir-lo que van manifestar durant la campanya electoral. Incomplir promeses electorals expressades en un programa electoral és menys costós que quan la promesa s’ha fet en públic i de forma reiterada. En segon lloc, la CUP tem, amb raó, que la investidura de Mas li suposi una convulsió interna i que la idea de coherència que intenten projectar en quedi ressentida. A més, la CUP considera que, a llarg termini, la investidura d’Artur Mas posa en risc l’ampliació de la base social independentista. Entre la militància de la CUP també hi ha enormes suspicàcies vers el president: de nou, bona part dels seus membres no se’l creuen i consideren poc sòlida la seva aposta per la secessió.

Els costos, però, no només se situen en l’àmbit de la CUP. Amb la insistència sobre Artur Mas, JxS pot acabar transmetent la imatge que una persona és més important que no el procés que es vol portar a terme. Aquest fet pot acabar originant costos importants, sobretot a ERC.

Optimisme?

Com hem intentat resumir, els punts de desacord són múltiples. Es tracta de dues formacions amb cultures polítiques diferents, bases socials diverses i discrepàncies en l’eix social i, tot i que menors, també en l’eix nacional. A més, no menys important, amb posicions internes no homogènies. Però hi ha diversos elements que augmenten l’optimisme entre les files negociadores.

El primer és la idea que el no-pacte no és un horitzó possible. Amb majoria absoluta a la cambra catalana i la necessitat de deixar enrere la situació d’interinitat per començar a prendre mesures, ambdues formacions tenen clar que no poden deixar passar l’oportunitat. La primera condició de tot pacte és la voluntat d’arribar-hi. Aquesta voluntat existeix i ambdós actors consideren que el pacte, si existeix, serà temporal.

El segon és el cost electoral. L’escenari de no-pacte no agrada a ningú, no només perquè hi hauria la sensació d’oportunitat perduda, sinó perquè hi ha la idea que l’electoral castigaria electoralment les diverses formacions. A més, unes noves eleccions plantegen incerteses importants: ERC i CDC formarien altre cop una coalició preelectoral? Com afectarien les eleccions generals a la dinàmica catalana?

Finalment, els beneficis d’un eventual pacte poden ser recollits per les dues formacions. Mentre la CUP pot vendre que certes mesures socials i de regeneració democràtica s’han introduït gràcies a la seva pressió, JxS pot argumentar que la cessió ha permès l’avenç del procés i de l’estabilitat governamental.