Nel Martí: "L'acord entre la UCD i el PSOE va relegar les Balears a un segon nivell"

MaóEl mes de novembre del 2018 anunciava que deixava la política després d’una dilatada trajectòria a Més per Menorca i el PSM com a regidor de l’Ajuntament de Ciutadella, conseller de Cultura i Educació de Menorca, a més de diputat al Parlament. Nel Martí (Ciutadella, 1967) ha escrit el llibre El somni menorquí (nista), una publicació que explica els orígens i planteja propostes de futur del menorquinisme.

Quin és el somni del menorquinista?

— El pensament menorquinista no és unitari i unidireccional, però tots tenen com a elements comuns l’anticentralisme i l’insularisme, a més de la defensa i la promoció dels elements que formen la menorquinitat, com la llengua i la cultura pròpies. Tant les revoltes de classes, com la de l’any 1810, com les iniciatives per aconseguir un major autogovern han tingut sempre com a referent el rebuig a la Diputació Provincial i a altres formes de centralisme. Aquests, reiteradament, s’han mostrat sense voluntat de resoldre les especificitats de Menorca, governant al marge del que els seus habitants, i en concret les classes més influents, consideraven què eren les necessitats i prioritats de l’illa.

Per què escriviu aquest llibre?

— L’objectiu d’escriure aquest llibre és precisament compilar i revisar els antecedents històrics i ideològics del menorquinisme polític a partir del 1802, des del primer regionalisme de la Renaixença fins a l’actualitat, passant pel recobrament cultural i polític del 1964 al 1978. I per fer-ho he cregut interessant que el lector pogués llegir els textos originals dels principals protagonistes del pensament menorquinista, tant conservador com progressista, a través dels autors i les publicacions més significatives de cada època.

Quin paper va jugar el menorquinisme durant la transició?

— Un paper fonamental. Tots els menorquinismes, tant explícits com implícits, anaven junts amb una mateixa proposta per configurar l’autogovern, o els autogoverns millor dit. La proposta menorquina per organitzar la Comunitat Autònoma de l’Arxipèlag balear i pitiús es basava en els principis de la subsidiarietat i la paritat. Per açò, l’arquitectura institucional es fonamentava en els consells, que avui en deim insulars però que havien de ser generals per a cada una d’elles. Els consells havien de ser els autèntics governs de cada una de les illes, dipositaris de totes les competències. En aquells aspectes que es consideràs necessari una gestió compartida d’una competència, aquesta es delegaria al Consell General o Govern de la Comunitat Autònoma. Exactament a l’inrevés del que passa avui. Per altra banda, en la proposta menorquina la potestat legislativa havia de ser assumida per un Parlament que respectàs la paritat. Açò és una representació parlamentària de les illes d’Eivissa-Formentera i Menorca, que havia de ser igual que la representació de diputats autonòmics de Mallorca.

Però aquesta proposta no va tenir èxit.

— Aquesta manera d’entendre l’autogovern de Menorca dins el marc d’una comunitat autònoma era molt transversal dins les diferents posicions dels partits polítics l’any 76, però prest va fracassar a causa de la dependència i la subsidiarietat dels partits menorquins amb seu a Madrid. L’acord entre la UCD i el PSOE va ser definitiu, i va imposar el seu model d’autonomia des de la idea de balearitat relegant les Illes, de nou, a un segon nivell. De vegades s’ha dit que el resultat del procés autonòmic a les Illes, com el constitucional en l’àmbit de l’Estat, va ser producte de les renúncies que uns i altres van fer per arribar a un consens. No crec que sigui cert. El model autonòmic i el model institucional que tenim són el resultat d’una de les derrotes més importants del menorquinisme polític del segle XX. I aquesta diferència entre derrota i renúncia és molt important per entendre les particulars posicions dins el menorquinisme.

Per què és tan important?

— Perquè el relat de la renúncia desmobilitza. En canvi, el perdedor que no se sent vençut, sinó convençut, continuarà lluitant per les seves idees inspirat en els principis de la paritat, la subsidiarietat, la federació i l’autogovern, pels quals es va lluitar tant. El menorquinisme polític a partir del 1983 bàsicament és assumit per aquells que se senten perdedors en el procés constituent i estatutari del 1978 i el 1983, en la configuració d’una organització de les institucions polítiques que concedeixi un autogovern real a Menorca. Com a conseqüència d’aquell fracàs, avui tenim una arquitectura institucional amb molts dels vicis dels vells centralismes i de la vella Diputació Provincial, que expliquen les dificultats que pateix Menorca en qüestions tan bàsiques com el transport aeri, l’accés a la formació universitària i la sanitat, o la gestió de l’aigua i de la costa.

Per tant, no és un tema del passat?

— En absolut. La lluita per a l’autogovern de Menorca és un passat molt recent. Però, a més, és fonamental per saber com Menorca vol afrontar els reptes de futur, en qüestions, per exemple, com la nova llei de consells insulars i la llei de Reserva de Biosfera.

Quines propostes de futur feis?

— En l’assaig apost per un relat postnacionalista, centrat en la voluntat de decidir què és un principi de radicalitat democràtica, i en el reconeixement de Menorca com a subjecte de sobirania i subjecte de democràcia. És a dir, de Menorca com a nació amb voluntat de ser i com a demos amb voluntat de decidir, on l’important no és d’on ve cada un, sinó on volem anar col·lectivament. Però, a més de postnacionalista, el menorquinisme ha de ser un menorquinisme del benestar, centrat en la recerca del bé comú i de l’equitat. Açò és fonamental. No volem un autogovern per guardar les essències d’un poble, sinó per construir junts un projecte col·lectiu a partir de la pròpia realitat i voluntat. També defens en el llibre que, en l’actual context d’identitats líquides, una de les principals característiques del menorquinisme polític ha de ser la plasticitat, tenint clar on som i on volem arribar, però sempre amb una gran capacitat de repensar i decidir permanentment el camí.