Ada Colau: "L'amnistia no serà una cosa tan ràpida i fàcil com ho van ser els indults"

BarcelonaFa poc més de 100 dies que Ada Colau (Barcelona, 1974) va deixar de ser alcaldessa i el seu futur continua per ara a l’Ajuntament, on vol deixar tancat un govern d’esquerres. Tot, sense perdre de vista les negociacions per a la investidura a l’Estat, en què també juga un paper.

Com ha canviat la seva vida?

— Ser alcaldessa ha sigut una etapa meravellosa i no ho canviaria per res, però en clau personal no ser el blanc de totes les campanyes i guanyar temps per als fills segurament és el més positiu d’aquests mesos.

Com valora els primers mesos de Collboni com a alcalde?

— Una mica decebuda. La ciutat té molts reptes que no poden esperar i que només es poden afrontar amb majories polítiques que ara l’alcalde no té. Ha de decidir si tira cap a Junts o cap a un govern amb nosaltres i amb Esquerra. Em preocupa veure també un govern que ha cedit ja a algunes de les pressions de les elits d’aquesta ciutat.

Per exemple?

— Desmuntar el carrer Pelai o qüestionar el carril bici de Via Augusta... No crec que això ens apropi a un govern d’esquerres.

¿Té la sensació que Collboni s’acosta més a Junts que no pas a comuns i a ERC?

— Collboni fa declaracions dient que vol un govern d’esquerres, però fa actes absolutament contradictoris amb aquesta idea com obrir la porta a desmuntar el 30% de reserva per a habitatge social. Aquests senyals em preocupen perquè els apropen més a Junts que no pas a un pacte d’esquerres, però jo no vull tancar-hi la porta. Sempre que he parlat amb Collboni li he dit que els pactes no cauen del cel; que l’ha de liderar ell perquè és l’alcalde, i que com més temps passa, més difícil és.

Quines condicions posen per entrar al govern?

— Més que de línies vermelles, parlaria de prioritats. El lloguer, el 30% i les polítiques d’habitatge han de ser centrals. Climatitzar les escoles, posar-hi psicòlegs, protegir els entorns escolars... En el tema urbanístic, no només no desmuntar Consell de Cent, sinó fer més eixos verds.

¿No revertir la reserva del 30% és una condició per entrar al govern?

— Hi ha hagut una pressió molt clara del sector immobiliari perquè el 30% no es fes en el centre de la ciutat sinó en zones perifèriques. Això seria inacceptable, perquè no volem perifèries de pobres i centres per als rics i per al turisme de luxe. Nosaltres ja n’havíem parlat, de millorar tècnicament algun aspecte o donar una certa flexibilitat perquè el 30% no es fes en la mateixa finca, sinó en un radi raonable al voltant d’aquella finca. En aquests marges sempre hem estat disposats a parlar-ne. Ara, carregar-se el 30% seria inacceptable.

Si no hi ha acord de governabilitat, ¿no hi haurà pressupostos de Barcelona amb els vots dels comuns?

— Així és. No som ingenus. El que volem és un projecte de mandat que consolidi les polítiques transformadores. I això vol dir acordar els pressupostos anuals, però també el pla d’inversions per a tot el mandat, les ordenances…

Les ordenances s’han d’aprovar aquest mes. Voldria dir que tenen 15 dies per arribar a un acord.

— Tot es pot fer en aquesta vida si hi ha voluntat política. Tant en públic com en privat li hem dit a l’alcalde que va tard, però que hi és a temps. Que ens convoquin als tres –PSC, comuns i Esquerra– i parlem d’aquest pacte d’esquerres per la ciutat.

¿Vostè s’hi veu, formant part del govern de Collboni?

— Jo vaig pas a pas. Crec que hem fet que Barcelona sigui referent mundial en les respostes innovadores al canvi climàtic, l’especulació immobiliària, la massificació turística... El meu compromís és amb aquest llegat. I per això, jo ara tinc una gran missió, que és ajudar que hi hagi un pacte d’esquerres a Barcelona.

Parla com si pactar aquest govern hagués de ser l’última cosa que farà a l’Ajuntament.

— La veritat és que em plantejo que pot ser així, però no ho he decidit. Confio plenament en el grup de Barcelona en Comú. Hi ha molta gent que pot estirar el carro. Personalment, no m’angoixa quin serà el meu paper. El que sí que em preocupa és que aquest projecte de ciutat del segle XXI segueixi avançant i no torni enrere com vol el senyor Trias.

¿La negociació amb Junts per a la investidura de Sánchez pot tenir conseqüències a l’Ajuntament?

— Conec força detalls de les converses. I sense desvelar res, sí que em consta que mai s’han situat en aquests termes. S’està parlant d’acabar amb un procés de judicialització que ha sigut nefast, i m’agradaria posar-ho en valor perquè ara alguns han començat a menystenir o a donar per amortitzada aquesta amnistia que encara no està feta, que s’està treballant, i que té grans adversaris, molts més que els indults. Serà molt més complicat. I això és prou important perquè no es barregi amb altres qüestions, com la situació de Barcelona.

¿Creu que hi haurà investidura?

— Som una majoria de forces molt plurals, però que estem d’acord que s’ha d’acabar amb la judicialització del conflicte. Això ha tingut una primera part amb els indults i la reforma del Codi Penal, i ara és una segona part, que és el que s’anomena amnistia, i haurem de veure quina és la seva formulació final. Soc moderadament optimista perquè veig que avancem malgrat totes les amenaces de PP i Vox. Però també és veritat que hi ha molta més gent que té dubtes respecte a l’amnistia que respecte als indults. També a Catalunya. Per tant, s’ha de fer pedagogia. Per això dic que serà una cosa més llarga i més feixuga. La veig viable, crec que l’aconseguirem, però no serà una cosa tan ràpida i fàcil com ho van ser els indults.

¿Els manifestants encausats per protestes relacionades amb l’1-O es beneficiaran de l’amnistia?

— La meva opinió és que aquesta amnistia no ha de ser només per als líders polítics. Entenc que allò que té a veure amb la protesta política al voltant de l’1-O hauria d’estar en el marge de la discussió.

I els policies encausats?

— Seré prudent. No vull introduir soroll. Vull que les negociacions es puguin fer entre els principals actors i que se’n surtin pel bé de tots.

Parla en tercera persona de les negociacions. Quin és el seu paper?

— D’alguna manera hi estic participant i he pogut parlar amb algun dels interlocutors, però no estic en el dia a dia i no cal que hi sigui. Quan he pogut ajudar, he ajudat. I si en algun moment puc tornar a ajudar, estaria sempre disposada a fer-ho.

¿Amb Puigdemont hi parla o hi ha parlat recentment?

— No. Sé del contingut de les converses, però recentment no hi he parlat.

I amb Oriol Junqueras?

— Tampoc hi he parlat recentment.

¿Se sent còmoda amb el fet que Sumar hagi de negociar amb Junts?

— És molt important que les forces democràtiques dins de les nostres diferències tinguem clar que els conflictes es resolen dialogant i negociant. És veritat que ERC ho havia fet abans, i jo els ho agraeixo i els ho reconec. Ara ho fa Junts i ho celebro perquè crec que, en democràcia, aquest és el camí.

¿Junts hauria de renunciar a la unilateralitat per facilitar l’acord?

— Més enllà que es puguin fer proclames en manifestacions, un cop seus a negociar tothom està renunciant a alguna cosa i acceptant que aquest és el marc. Crec que en la idea intrínseca de negociació hi ha la de renunciar a la unilateralitat. Una altra cosa és si en el futur aquesta negociació no es complís o fracassés.

Junts i ERC també demanen fixar les condicions d’un referèndum.

— L’amnistia és prou complicada per dedicar-s’hi i fer que arribi a bon port. Això no vol dir renunciar a res. Nosaltres estem a favor del dret a decidir. Hi ha una taula de diàleg i s’han d’acordar els termes de com es reprèn aquesta conversa un cop acabada la desjudicialització. Però no vulguem córrer massa. El que no vam entendre és que es presentés una proposició que situava el referèndum com a línia vermella per a la investidura. Això clarament està fora de la realitat, ara mateix.

¿Vostè serà ministra?

— No m’ho he plantejat. Les converses a Madrid tampoc estan aquí en absolut. Estic centrada en Barcelona. I, evidentment, ajudant Yolanda Díaz en tot el que pugui.