'Valtònyc': "L'estat espanyol comparteix més amb un de feixista que amb una democràcia"

PalmaFa més de quatre anys que Josep Miquel Arenas, Valtònyc, viu exiliat a Bèlgica per evitar una condemna de tres anys i mig de presó pels delictes d’amenaces, injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme pel contingut de les seves cançons. El coordinador de MÉS per Mallorca, Lluís Apesteguia, es va trobar amb ell a la capital belga i li pogué demanar per la seva vida allà, dins l’espai Corrent Altern d’entrevistes. A continuació, en reproduïm un extracte.

Com és la vostra vida fins al sorgiment de Valtònyc?

— Som un jove de sa Pobla i Sineu que ve d’una família de classe treballadora i que sempre ha tingut inquietuds polítiques. Des dels 18 anys m’he tret les castanyes del foc jo tot sol. El sou de becari d’informàtic no em permetia viure sol i vaig començar a treballar a una fruiteria fins als 24 anys, que em vaig haver d’exiliar. Som un jove qualsevol, de poble, i crec que per això la gent es va indignar tantíssim quan va sortir la meva condemna, perquè se sentien molt identificats amb mi.

I com sorgeix Valtònyc?

— Sempre m’havia agradat molt la poesia i glosar. Vaig començar a escriure poesia i des del departament de català de l’institut varen fer un concurs. M’hi vaig presentar i això em va permetre anar pels Països Catalans a una trobada de diferents instituts. Per fer-ho diferent vaig voler rapejar la meva poesia i això va agradar molt als professors i als alumnes. Mateu Xurí em va proposar començar a fer rap en català, que no se n’havia fet mai. Tenia 17 anys i, a partir d’aquí, em vaig començar a fer més conegut fins que, desgraciadament o per sort, vaig arribar a l’Audiència Nacional.

Com viviu el moment en què es judicialitza la vostra música?

— Tenia 18 anys i no pots ser mai conscient que la teva vida depèn d’una decisió judicial. Per tant, m’ho vaig prendre en broma i fins i tot amb un tipus de plaer de dir “aquesta gent m’està donant una difusió que pels meus propis mitjans jo no aconseguiria”. Perquè, honestament, jo no era bon raper. Si l’Audiència Nacional m’hagués deixat fer, jo segurament hauria deixat el rap amb 20 anys.El que passa és que tampoc hi havia els antecedents d’ara, quan Espanya és el primer país del món d’artistes condemnats a presó. No sabíem que aniria a l’Audiència Nacional com un tema de terrorisme. Aquí ja et comences a acollonar. La Fiscalia va fer una petició de quatre anys de presó i la cosa es va anar embrutant. Em condemnaren a tres anys i mig i el Suprem ratificà la condemna. I el Constitucional. Hi va haver una resposta popular, però no prou per aturar l’ingrés a la presó, perquè ningú s’acabava de creure que això passaria.

Creis que en aquest cas el biaix de classe fa que la judicatura i la Fiscalia intentin, no només amb vós, sinó amb altres represaliats, escalivar la gent per dir que la llibertat d’expressió té les línies que el poder decideix fixar?

— Per l’Audiència Nacional hi han passat 18 rapers. I tots som d’esquerres. No hi ha passat cap raper de dretes, ni feixista o masclista, i no és que no n’hi hagi a Espanya. Ser d’esquerres i pobre significa que no et pots pagar una bona defensa i la teva vida depèn d’aquella decisió judicial. Això et suposa un cost econòmic i un desgast vital, perquè la repressió no és només física, sinó també psicològica. Quan estava condemnat, no podia planificar la meva vida.

Ens agradaria saber com és el vostre dia a dia a Bèlgica.

— És com la de qualsevol ciutadà europeu des del moment en què em donen la raó i em diuen que no som un terrorista. L’estat espanyol va interposar contra mi una ordre de detenció internacional per terrorisme, sense especificar que era per cançons. Això va ser molt dur durant tot el procés judicial aquí, perquè Bèlgica estava a un nivell 5 d’antiterrorisme, que és el màxim –el 2014 varen patir els atemptats a Zaventem, a Molenbeek i a Maalbeek. La vida en general se’m va complicar molt per ser considerat un terrorista. Però també em va donar eines per anar al Tribunal de Justícia de la UE i dir que volien fer passar un músic per un terrorista. Hi ha 19 motius per demanar l’extradició i, òbviament, fer cançons no n’és un.

Això us agafa extremadament jove, és un procés molt traumàtic. Com canvia la vostra manera d’entendre la vida?

— Són deu anys que he viscut molt amb el pilot automàtic. Ha estat ara, fa sis o set mesos, quan tot m’ha començat a anar bé, quan he agafat visió del que m’havia estat passant i és quan he començat a tenir pors. Una vegada tot això desapareix i tens temps per a això, comences a madurar en un altre sentit. A mi m’ha passat, estar estirat al llit i pensar “com pagaré aquest apartament?”. Són pors que tothom té, però jo no m’hi havia trobat.

El vostre cas aconsegueix canviar el Codi Penal belga, però allà d’on sou no hi ha hagut canvis legislatius. Com veis ara la política espanyola?

— Pensava que Espanya era una democràcia burgesa, però m’he adonat que no és ni això. El que va passar a Bèlgica és que un jutge va dir que la llei que m’estava condemnant era injusta, l’envià al Tribunal Constitucional i aquest va canviar el Codi Penal. El problema de l’estat espanyol és que el Tribunal Constitucional està format per gent del Partit Popular majoritàriament. És normal que no ho canviïn. Potser hi té molt a veure que mai hi ha hagut una ruptura amb el feixisme. L’estat espanyol comparteix més amb un estat feixista que amb una democràcia. Per exemple, tota la impunitat que han rebut torturadors com Billy el Niño, la falta de depuració de responsabilitats que hi ha hagut durant el franquisme, que l’Audiència Nacional sigui un tribunal hereu del Tribunal d’Ordre Públic i els mateixos jutges que s’han perpetuat en el poder.

Què recomanaríeu a una persona jove de Mallorca que s’estigui polititzant?

— Llegir molt. Una pràctica sense formació no porta enlloc. I cercar persones que tinguin les mateixes inquietuds. Una cosa que l’esquerra desgraciadament ha perdut són els carrers. I no parl de cremar contenidors, sinó que les persones que estan organitzant-se en assemblees de barri i repartint menjar als pobres són l’extrema dreta, com els nazis d’Hogar Social, mentre que els de l’esquerra som a Twitter fent memes. Ens pensam que guanyar la batalla a Twitter i guanyar la batalla dels memes és guanyar la narrativa i no és així. Cal ser conscients que és impossible saber-ho tot i que tots som ignorants.