Per què l'espasa de Simón Bolívar incomoda tant Felip VI?
La primera acció de l'M-19, la guerrilla socialista en què Petro va militar quan era jove, va ser robar l'arma el 1974
L'espasa de Simón Bolívar va acaparar tot el protagonisme a la presa de possessió de Gustavo Petro com a nou president de Colòmbia. El primer cap de l'executiu d'esquerres de la història d'aquest país va voler que fos així. I és que l'arma que va empunyar Bolívar és tot un símbol de l'imaginari col·lectiu de Colòmbia, però també de la història personal del mateix Petro, un record del seu passat guerriller que va convertir en lluita política i que l'ha portat ara al capdavant del país llatinoamericà. L'arma encarna, doncs, el llegat de Bolívar, ordidor dels principals moviments d'independència del continent perquè va ser una de les que va utilitzar durant les campanyes que van culminar amb l'alliberament de països com Veneçuela, Bolívia o Colòmbia de l'imperi espanyol.
"Aquesta espasa representa massa per a nosaltres, i no vull que mai més torni a estar enterrada, no vull que mai més torni a estar retinguda, que només s'embeini –com va dir el seu propietari, l'alliberador– quan hi hagi justícia en aquest país. Que sigui del poble. És l'espasa del poble, i per això la volíem aquí en aquest moment i en aquest lloc”. Així es va expressar Petro durant el seu discurs just quan la mítica espasa de Bolívar arribava, dins una urna de vidre i fortament custodiada, a l'escenari de la plaça batejada en honor al Libertador diumenge passat i després que el seu antecessor, Iván Duque, posés traves a la seva sortida al·legant motius de seguretat.
Aquest és només l'últim capítol de la llarga història de l'espasa del llibertador, una peça inventariada el 1924 que porta un escut amb relleu de la Gran Colòmbia i les tres estrelles del general Bolívar. Una espasa que l'M-19, la guerrilla socialista en què Petro va militar durant la seva joventut, va robar el 17 de gener del 1974 en el que va ser la seva primera acció. Un grup de cinc homes comandats per Álvaro Fayad, un dels líders de la guerrilla, va entrar a la Quinta de Bolívar, el museu del centre de Bogotà on hi havia l'espasa, i la va robar.
El guerriller va deixar una nota on fins aquell moment reposava l'arma: "Bolívar no ha mort. La seva espasa trenca les teranyines del museu i es llança als combats del present. Passa a les nostres mans i apunta ara contra els explotadors del poble". El cop d'efecte del robatori va provocar que la guerrilla passés d'una trentena de membres a gairebé 200.
17 anys en parador desconegut
Els següents disset anys l'espasa va estar en parador desconegut. Dècades després encara no se sap exactament tots els llocs on va estar guardada, encara que segons alguns historiadors va passar per un prostíbul i durant un temps va quedar sota la custòdia del poeta León de Greiff. L'any 1986 la guerrilla va crear l'Ordre dels Guardians de l'Espasa, amb dotze integrants que van rebre una rèplica de l'espasa en or, entre els quals hi havia Fidel Castro, Omar Torrijos, Eduardo Galeano, Mario Benedetti o les Madres de la Plaza de Mayo de l'Argentina. Hi va haver rumors que l'espasa havia sortit de Colòmbia rumb a Cuba, però Petro ho va desmentir el 1988 en una entrevista: "L'espasa de Bolívar serà presentada públicament; és a Colòmbia i seguirà a Colòmbia".
La història de l'espasa va viure un nou gir el 31 de gener del 1991 quan, en el marc de l'acord de pau en què es va desmobilitzar la guerrilla després d'un procés de dos anys, l'M-19 va tornar el símbol patri de l'alliberador. Per decisió del llavors president César Gaviria, la van portar al Banc de la República i posteriorment a la Casa de Nariño, seu de l'executiu i residència oficial del president. L'espasa va tornar a aparèixer davant dels ulls de la població aquest diumenge. I la data no és casual: la possessió del president coincideix amb l'aniversari de la batalla de Boyacá, en què els alliberadors van segellar la independència de la Gran Colòmbia de l'imperi espanyol. En aquella batalla, amb les seves "ordres precises", va ser on Bolívar va aconseguir "acabar d'una vegada l'obra que havia pres a càrrec seu", en paraules del general Francisco de Paula Santander.