L’esquerra té una nova oportunitat a Ciutadella

PalmaL’esquerra recuperarà el govern de Ciutadella divendres 19 de juliol, un any després del desacord que va impedir reeditar el pacte i que va servir en safata un regal inesperat al PP, que només té 9 dels 21 regidors de la Corporació. Després d’aquest any de govern en minoria, que l’esquerra qualifica d’“anòmal i inestable”, Llorenç Ferrer Monjo, un antic empleat de banca de 57 anys que figurava al tercer lloc de les llistes del PSOE, es convertirà en el nou batle. Però només fins al 31 de gener de 2026. Els darrers 16 mesos del mandat serà la nacionalista Maria Jesús Bagur (PSM) qui s’hi posi al capdavant.

Els onze regidors del PSOE, el PSM i Ciutadella Endavant van registrar divendres la moció de censura de destitució de la batlessa popular, Juana Mari Pons. S’emparen en “l’aritmètica” i diuen que “és una responsabilitat i una obligació” atendre la voluntat majoritària de la població, a qui la secretària general dels socialistes, Sandra Moll, reconeix haver “fallat”.

El compte enrere de deu dies hàbils per a la sessió d’investidura no s’atura, com tampoc la negociació al detall de l’acord de governabilitat, que deixa Urbanisme en mans del PSOE, Cultura per al PSM i Educació per a Ciutadella Endavant.

El nou govern mantindrà els sous i les mateixes vuit dedicacions que en l’actualitat i no costarà ni un euro més als ciutadans. Tampoc no hi haurà càrrecs de confiança externs, per evitar així repetir el motiu de desacord que va fer inviable el pacte ara fa un any. Aquella nit del 15 de juny de 2023 en què, una vegada repartida la batlia entre el PSOE i el PSM, s’avarià la fotocopiadora de la seu socialista. Quan els negociadors de la formació nacionalista anaren al seu partit a fer les còpies oportunes i tornaren, les condicions ja havien canviat. “No vam estar a l’altura”, admet Sandra Moll, qui diu, però, que “les errades s’han de poder corregir”. L’esquerra en té ara l’oportunitat.

El camí no ha estat fàcil. Des de la nit que es va rompre l’acord han passat gairebé 13 mesos. 384 dies ha tardat l’esquerra a recompondre’s. El fiasco de juny provocà un distanciament entre els partits, que es perllongà fins a mitjan octubre. Llavors, l’anterior batlessa, Joana Gomila, va organitzar un dinar amb els que havien estat els seus regidors. La retrobada i el temps varen fer el seu camí fins al 21 de novembre, quan el govern popular dugué a ple el pressupost municipal per al 2024.

Tot i que l’equip de Juana Mari Pons l’havia cuinat a partir del darrer pressupost aprovat per l’esquerra, el PSOE, el PSM i Ciutadella Endavant el rebutjaren. La batlessa oferí consensuar-lo per evitar prorrogar els comptes de 2023 i, dues setmanes més tard, el 4 de desembre, el nou pressupost sortí aprovat sense cap vot en contra.

Els tres grups s’adonaren llavors de la seva força i el gener varen decidir començar a promoure una moció de censura. Les assemblees dels partits els facultaren a negociar, però la seva intenció va transcendir públicament més prest del que esperaven.

Juana Mari Pons havia començat a calar al municipi. Sense fer res extraordinari, però també sense provocar cap polèmica, com les que acostumen a envoltar històricament Ciutadella. Entre l’opinió pública i els afiliats més veterans de l’esquerra, existia certa incomprensió. Eren majoria, sí, però no es veia que la moció de censura estigués prou justificada.

El PP hi contribuí, començant a difondre el mantra que no hi havia “cap més motiu per al canvi que el sou i la cadira”. Tant ho repetí que el PSM va haver de sortir a desmentir l’interès econòmic i a reafirmar com a “totalment lícit que els partits que tenim la majoria la vulguin fer valer”.

Els dubtes varen sorgir també dins mateix dels grups polítics. En el PSOE, ni la número 1, Carol Cerdà, ni tampoc el regidor Pedro Capó no ho veien clar. Així que es varen aprofitar algunes circumstàncies personals per pactar la seva sortida i es va intentar justificar la renúncia com si no tingués a veure amb la moció. El cert, però, és que tot just quan se’n va consumar la dimissió com a regidors, el 27 de febrer, l’agrupació socialista va emetre un comunicat en què deixava clar que ja no hi havia “cap obstacle per poder tenir un nou govern progressista a Ciutadella”.

“És hora de mirar al futur i d’aprofitar els més de tres anys que queden de mandat”, varen dir els socialistes. Però el PSM va preferir no posar en marxa la maquinària tot just en portes de Sant Joan i pensà en les conseqüències que es derivarien d’una moció de censura poques setmanes abans de les festes i d’una xiulada popular al nou batle a la Convidada per baixar als Jocs del Pla.

Així que l’acord va quedar en suspens i es va continuar negociant, però amb un altre horitzó i a un altre ritme. Ja no s’havia de córrer. Hi havia temps al davant. I el necessitaven per anunciar el final dels seus contractes a les empreses on treballaven i, en algun cas, demanar l’excedència pertinent al Consistori.

Així i tot, els tres grups varen començar a consensuar iniciatives conjuntes i a omplir l’ordre del dia dels plens de mocions seves que acabaven dictant la política a seguir pel govern en minoria. El PP perdia les votacions o, en molts casos, s’hi afegia, per intentar convèncer des del diàleg i el consens l’esquerra perquè oblidàs la moció de censura. Però ja era massa tard.

Dos precedents

És la primera moció de censura que es presenta a Ciutadella, però no la primera que intenten els partits d’esquerra. El 2009 també en van pactar una altra amb el suport de la UPCM de Joan Triay, un partit a la dreta del PP, i també per fer fora els populars de l’Ajuntament. Però l’endemà que UPCM donàs llum verda a l’acord, el llavors batle, Llorenç Brondo, va dimitir, juntament amb vuit regidors del PP. Un mes després, va ser investida batlessa l’avui diputada socialista Pilar Carbonero. En aquell ple varen prendre possessió també els nous regidors que varen substituir els que havien dimitit amb Brondo. Entre aquests s’hi trobava la que, 15 anys després, és la batlessa de Ciutadella, Juana Mari Pons, i contra la qual es promou ara la moció de censura.

Fora de Ciutadella, només trobam un altre precedent a les institucions menorquines. El 1991 el socialista Jaume Peralta va donar el seu vot trànsfuga al PP per fer prosperar la moció de censura contra el president del Consell de Menorca, Albert Moragues. Gràcies a aquest bot aritmètic, el popular Joan Huguet, que ja havia estat vicepresident del Govern Cañellas, va poder ser investit i presidir la màxima institució menorquina.