L'excepció de l'Audiència Nacional: un tribunal sense equivalent a Europa

BarcelonaL'Audiència Nacional ha tornat a l'ull de l'huracà arran dels últims moviments judicials en les causes de Tsunami Democràtic i els CDR, que podrien quedar excloses de l'amnistia si es mantenen les imputacions de terrorisme i no hi ha canvis en la llei. L'ofensiva contra l'amnistia li ha valgut al jutge Manuel García-Castellón crítiques dels grups de la majoria plurinacionals aquesta setmana: ERC, Sumar i Junts van acusar-lo de prevaricar i retorçar la llei enfront d'un PSOE que ja no amaga la seva incomoditat amb els intents de la judicatura de torpedinar l'oblit judicial.

Però l'existència de l'Audiència Nacional i les causes que l'ordenament li atribueix han estat controvertides des de la seva creació el 1977, en substitució del Tribunal d'Ordre Públic, eina de persecució política del règim franquista. L'Audiència Nacional hereta les competències en delictes contra el cap d'estat i "la forma de govern" i els de terrorisme, amb independència del punt de l'Estat on s'hagin produït. També suma noves carpetes, com les estafes d'abast estatal, el narcotràfic, la delinqüència organitzada i les extradicions, que manté amb l'arribada de la democràcia.

Des que va començar a funcionar, hi ha una crítica que es repeteix contra l'Audiència Nacional per part d'un sector dels especialistes en dret processal penal: la seva existència suposa una excepció al principi general segons el qual el jutge que ha d'investigar els delictes és el del lloc de comissió del crim, on el fet delictiu té repercussió i on és més fàcil que l'acusat es pugui defensar. És una excepció que va avalar el Tribunal Constitucional, en resposta als recursos de Catalunya, País Basc i Galícia, i que ha sobreviscut a les successives reformes de l'estructura del poder judicial a Espanya.

Haver de traslladar el procediment a la capital suposa un maldecap afegit per als investigats, que en molts casos passen anys a l'espera que les causes, sovint complexes i llargues, arribin a judici. N'és un exemple el periple judicial de Sandro Rossell, que va acabar absolt després de passar 21 mesos en presó preventiva. El model no té paral·lelisme ni és habitual en els països de l'entorn, tot i que França va fer una reforma per atribuir l'enjudiciament de delictes de terrorisme a la Cour d'Assises a París amb caràcter prioritari (però no exclusiu).

Després d'ETA

Té sentit tenir un tribunal especialitzat en terrorisme? Les fonts expertes consultades per l'ARA coincideixen que en tenia, sobretot, durant els pitjors anys del terrorisme. Amb ETA activa, traslladar els judicis fora del País Basc permetia alleugerir la "pressió social" sobre els magistrats i garantir-ne la seguretat, explica el catedràtic de dret penal de la Universitat de Lleida i de la UOC, Josep Maria Tamarit. Ara la situació és diferent i els estira-i-arronses de l'Audiència Nacional i altres tribunals a raó de la competència generen incerteses i "desconfiances". No hi ajuda el fet que hi hagi magistrats que encaren la seva funció "alineats amb la defensa de la unitat" d'Espanya, explica l'expert, que adverteix, però, que aquesta inclinació no té a veure amb l'estatut dels jutges –que tenen les mateixes garanties d'independència que la resta– sinó "potser amb raons sociològiques".

Un bon exemple de les interpretacions fluctuants de l'Audiència Nacional sobre la seva competència és el cas del judici als líders del Procés, que va arrencar en aquest tribunal amb Carmen Lamela com a instructora arran de les querelles de la Fiscalia. Després va passar al Suprem. En canvi, qui sí que va ser jutjat davant l'Audiència va ser el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, acusat i absolt de rebel·lió. També el cas Neymar va passar anys a l'Audiència Nacional abans d'acabar a Barcelona. En aquest sentit, el catedràtic de dret penal de la Universitat Pompeu Fabra, Ramon Ragués, lamenta que el tribunal fa un "ús selectiu de la seva competència" que fa molt difícil preveure quan un cas hi pot acabar anant a parar. "I després, hi ha un problema de garanties", explica el jurista, que destaca les dificultats de les defenses per obtenir escrits i, fins i tot, resposta a les peticions davant d'instructors que solen ser molt permeables a les tesis de fiscals i policia. És una bunkerització que també denuncien els advocats que hi litiguen.

Una "anomalia justificada"?

Malgrat les crítiques, hi ha qui defensa l'existència del tribunal com a òrgan especialitzat. Històricament, els seus magistrats han reivindicat que s'ocupen de trames complexes en què cal conèixer normativa europea en detall o, en el cas de les extradicions, els convenis internacionals de referència. "L'existència de l'Audiència Nacional és una anomalia justificada", afegeix el catedràtic de dret penal de la universitat Abat Oliba-CEU, Carlos Pérez del Valle, que subratlla que també s'encarrega dels casos amb víctimes de nacionalitat espanyola a l'estranger on, per tant, no hi ha vincle territorial previ. Unificar la investigació en un sol òrgan, explica, també afavoreix l'eficiència en la investigació de grans delictes econòmics amb ramificacions a diverses províncies.

Abans del cas Tsunami i els CDR, causes tan mediàtiques i diferents com Tàndem –contra l'excomissari José Manuel Villarejo–, els atemptats del 17-A i els de l'11-M, el cas Pujol, Bankia i la Gürtel han seguit el seu camí a l'Audiència Nacional. El preu, reconeix el catedràtic, és la "dimensió d'opinió pública" que tenen els casos i les expectatives que es projecten sobre els jutges instructors. "Però això no és culpa del tribunal", argumenta el també magistrat en excedència.