L'origen de la denominació català-valencià: un intent de superar el conflicte lingüístic al País Valencià
L'AVL va proposar la fórmula per salvar l'existència de dos noms reconeguts als Estatuts i arrelats entre la ciutadania
València"Conciliar la realitat filològica amb la realitat legal i sociològica valenciana". Aquest va ser l'objectiu amb el qual l'any 2005 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va proposar l'ús de la denominació català-valencià que dilluns el PSPV va reivindicar per frenar l'estratègia secessionista de PP i Vox, que la setmana passada es van afanyar a reclamar que el valencià compti amb el mateix "estatus d'oficialitat" que el català, l'euskera i el gallec en les institucions espanyoles i europees.
Tot i que tracta d'una fórmula que des de la seva aprovació ha estat molt poc utilitzada, la seva adopció el 9 de febrer del 2005 va suposar un pas fonamental en el compromís de la institució amb la reivindicació de la unitat del català. Tant és així, que l'acord es va produir malgrat que poques setmanes abans, el 22 de desembre del 2004, Alejandro Font de Mora, el conseller d'Educació, Cultura i Esport del govern del PP, va acudir a un ple de l'AVL per llegir un comunicat del Consell en el qual amenaçava amb mesures legals i legislatives contra l'organisme si es pronunciava sobre el nom de la llengua.
Les coaccions de l'executiu que presidia Francisco Camps van resultar, però, estèrils, i els acadèmics van aprovar un ja famós dictamen on detallaven els motius de la seva decisió. Un dels principals era la necessitat de respectar que la denominació de valencià és l'''establida en l’Estatut d’Autonomia" i la utilitzada "majoritàriament" per la ciutadania. També s'adduïa que la fórmula no evita "la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó". La resolució alertava que l'existència de dues denominacions "igualment legals, la de valencià i català", pot generar "equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit". Així doncs, i amb l'objectiu de conjugar aquestes dues realitats, el document optava per l'ús de la fórmula valencià i, complementàriament, el de la doble denominació "especialment" fora "de l'àmbit lingüístic". Segons l'AVL, aquesta via permetia harmonitzar "la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada".
La decisió va consolidar la institució, que des d'aleshores va comptar amb el suport de sectors polítics que inicialment havien mostrat la seva desconfiança envers l'ens com el valencianisme polític i l'esquerra alternativa. També va ser clau perquè nou anys després l'AVL aprovés una definició del valencià que afirma que és "la llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català".
El compromís de la institució amb la unitat del català ha provocat que el Partit Popular s'hagi allunyat progressivament de l'AVL –tot i ser la formació que la va impulsar–, en un moviment que aquesta setmana s'ha ampliat arran d'unes declaracions del conseller d'Educació, José Antonio Rovira. Aquest polític conservador va qüestionar que l'AVL tingués "la veritat absoluta sobre el valencià" i va afirmar que considera lícit que "cadascú utilitzi el valencià que cregui convenient".
"Ja patim un secessionisme de facto"
Tot i el desig dels seus autors, el pas del temps no ha consolidat una proposta que alguns sectors veuen amb desconfiança, especialment a Catalunya. És el cas de la presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans, Teresa Cabré, que aquesta setmana ha expressat el seu temor perquè la fórmula plantejada per l'Acadèmia acabi servint per "fragmentar l'idioma". Cabré és partidària d'emprar la denominació "llengua catalana denominada valencià a la comunitat autònoma valenciana".
Comparteix aquestes pors l'acadèmica de l'AVL Àngels Gregori, que subratlla la necessitat de vigilar l"'ús partidista que la dreta puga fer" de la doble denominació. Amb tot, la també escriptora, defensa que les propostes "d'integració" són "fonamentals i un triomf pensant en la pluralitat i la diversitat lingüística".
Un dels que hi veu beneficis és el sociòleg Vicent Flor, que destaca que, tot i la imperfecció de la fórmula, milloraria la situació actual, que qualifica de "secessionisme de facto". Justifica aquesta afirmació per l'existència de dues denominacions oficials i la seva translació a les webs de les institucions espanyoles, però també en les de multitud d'empreses, i en altres àmbits com els caixers automàtics, on els usuaris ja troben la diferenciació entre valencià i català. "Ateses les circumstàncies, té un avantatge contra el secessionisme lingüístic de les institucions de l'Estat", resumeix.
Per a l'acadèmic de l'AVL Brauli Montoya, l'èxit de la doble denominació passaria perquè s'utilitzés també a Catalunya, cosa que admet és difícil. Tanmateix, recorda com ja es va posar sobre la taula arran de la difusió de la Constitució Europea l'any 2004, quan el govern valencià demanava dues publicacions diferenciades. Aleshores, el govern espanyol de Rodríguez Zapatero va resoldre la polèmica publicant la versió proposada per la Generalitat Valenciana amb el vistiplau de la Generalitat de Catalunya, que la va assumir com a pròpia.
Preguntats tots dos sobre si la majoria de la societat valenciana acceptaria el nom de català de forma independent, Flor mostra el seu pessimisme atès que "la fórmula valencià s'ha consolidat a tots els efectes". També addueix l'oposició frontal d'una dreta que no creu que deixi d'instrumentalitzar l'idioma. "Són nacionalistes espanyols i es tracta d'una pràctica que els dona vots", resumeix. Tampoc creu en aquesta via Montoya, que considera que "la denominació de català a seques podria ser interpretada com a no pròpia per la majoria dels valencians". De la mateixa forma, apunta que "la fórmula valencià sí que s'interpretaria com a pròpia, però tindria el desavantatge que seria interpretada com una llengua diferent de la resta del català". Per a l'acadèmic, per tant, la solució passa per la doble denominació.
