L’agonia del Valle de los Caídos, el Txernòbil franquista

San Lorenzo del EscorialEl sarcòfag de la central nuclear de Txernòbil va necessitar 400.000 metres cúbics de formigó l’any 1986 perquè se n’aturés la radiació. La ciutat pròxima de Prípiat, on vivien 50.000 persones, va ser evacuada i avui és un símbol de l’apocalipsi i la fi de l’URSS. A la vall de Cuelgamuros, al terme de San Lorenzo de El Escorial, a Madrid, n’hi va haver prou amb cinc tones de granit perquè la làpida de la tomba de Franco aturés el franquisme. Espanya va mirar al futur alleujada el 20 de novembre del 1975. La dictadura havia acabat.

No obstant això, 40 novembres després, el Valle de los Caídos és el Prípiat espanyol. Franco segueix allà, al costat de 40.000 morts de la Guerra Civil; del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, i custodiat pels mateixos obscurs monjos que ell va triar per fer la guàrdia. El parc temàtic del franquisme s’ha convertit en una zona morta de la democràcia espanyola.

Un noi acumula llenya al costat de la porta de casa. Porta xandall i té una barba espessa. Es prepara per al dur hivern de la serra de Madrid. Temperatures sota zero a 1.700 metres d’altura, on els antics habitatges adossats de treballadors del poblat del Valle de los Caídos resistiran les gelades. Un clima que cada vegada suporta pitjor el cementiri veí, on els franquistes van celebrar la seva victòria per sempre. “Mal rotllo viure aquí? Per què? El 20-N ja és mort. Aquí només hi ve gent a buscar bolets”, somriu. Tot just un grapat de famílies de treballadors de Patrimonio Nacional habiten les cases que el franquisme va construir per als encarregats del manteniment. No paguen lloguer. A canvi, viuen en un dels llocs més sinistres d’Espanya.

El poblat de 50 cases adossades de Patrimonio és una de tantes rèmores del passat que perviuen a Cuelgamuros. En el seu esplendor, fa 50 anys, les famílies felices gaudien d’església, camp de futbol, bar, escoles i fins i tot un frontó. Avui és un barri perdut, amb la majoria de cases abandonades, l’economat incendiat el 2008 i un grapat de treballadors sobrevivint-hi de franc. “Són cases d’empresa, l’habitatge està bé. Que si paguem les despeses? Esclar, només faltaria!”, diu un dels habitants del poblat. Fa 15 anys que hi és i vesteix l’uniforme de Patrimonio Nacional, però no vol revelar la seva identitat i s’acomiada ràpid. Ningú diu el nom. Són conscients que és difícil entendre que hi hagi famílies que triïn viure al símbol de la dictadura. En queden 10: una és la d’un guàrdia civil que treballa en el destacament proper. L’escola, on votava la gent del Valle, està tancada amb pany i forrellat.

Francisco Franco va morir un divendres. Una filera inacabable de ciutadans van passar davant el seu taüt a la capella ardent del Palau Reial de Madrid. 24 hores després, el nou cap de l’Estat, Joan Carles de Borbó, era portada de l’Abc i acomiadava vestit de militar de dol el seu mentor al costat de l’altar major de la basílica del Valle de los Caídos.

Les imatges de l’enterrament són una bona metàfora dels plans que Espanya tenia als anys 70. Un grup de militars i polítics franquistes xiuxiuejaven en la immensa esplanada deixant enrere el cadàver. Cap president del govern el tornaria a trepitjar de manera pública. En els últims anys només s’han revelat dues visites de polítics. La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va visitar els columbaris l’any 2005 per comprovar el pèssim estat de conservació de les instal·lacions. L’abat Anselmo Álvarez va explicar fa dos anys que l’actual ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, acudia sovint a reflexionar a la basílica que conserva les restes de Franco.

Franco no vol ser mogut

“Cal que les pedres que s’aixequin tinguin la grandesa dels monuments antics, que desafiïn el temps i l’oblit i constitueixin un lloc de meditació i repòs on les generacions futures retin homenatge d’admiració als que els van llegar una Espanya millor”, diu el decret fundacional del mausoleu, de l’any 1941. “El Valle de los Caídos és una metàfora del final del franquisme”, defineix l’historiador Ricard Vinyes, un dels que van participar en la comissió d’experts que el 2011 va recomanar sense èxit treure d’allà les restes de Franco perquè el lloc pogués convertir-se en un veritable recinte memorialístic.

Membres d’aquesta comissió -formada per l’aleshores ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, del PSOE- van contactar amb la família Franco per saber la seva opinió. “Que es quedi com està”, va reaccionar la família. “Les restes de Franco són a la basílica i allà no s’hi pot fer res sense el permís de l’Església. L’abadia benedictina té una peculiaritat, i és que el seu cap directe és el Sant Pare, ni bisbes ni ningú més. Es regeixen mitjançant el concordat entre l’Estat i el Vaticà”, explica Vinyes. Els 25 monjos benedictins són un bastió del nacionalcatolicisme. L’actual pare prior, Santiago Cantera, és un jove medievalista que publica llibres sobre la unitat d’Espanya sota el catolicisme i que treballa per conservar les tesis revisionistes del franquisme. “Els presos venien aquí a treballar perquè les condicions eren molt bones”, assenyalava en una entrevista recent, abans de determinar que no parlaria més amb la premsa.

La Moncloa i Duran, junts pel Valle

La llei de la memòria, aprovada el 2007, va suposar una oportunitat de canviar el Valle de los Caídos. El PSOE i IU-ICV van pactar retirar-ne les restes de Franco i canviar l’abadia benedictina de lloc. Ho va negociar el llavors diputat d’Iniciativa per Catalunya, Joan Herrera, que anys després va explicar en una entrevista a l’ARA per què no es va complir aquest pacte: “La Moncloa i Duran i Lleida van trucar i van paralitzar això a canvi que CiU donés suport a la llei”. Fonts de la negociació expliquen que Duran va intervenir per mediació dels benedictins, però no els del Valle de los Caídos, sinó els de Montserrat, que van donar-los un cop de mà. A la llei, Duran va exigir menció expressa a la persecució religiosa i a la permanència dels capellans allà. El bressol religiós del nacionalisme català i el del nacionalisme espanyol units pel líder d’Unió.

Al passadís d’entrada a l’altar cada any hi ha més recipients de metall per contenir les goteres. Els investigadors van determinar que la durabilitat d’una cova com aquesta, excavada al cingle de la Nava amb dinamita, és de 50 anys. El recinte està caducat. El primer símptoma va arribar el 2009: un braç del colossal Crist de l’entrada va caure a terra. No hi havia turistes en aquell moment. El govern de Zapatero va tancar el lloc davant la histèria del grapat d’associacions franquistes que en defensen la impertorbabilitat. Finalment es va reobrir i actualment Patrimonio Nacional perd 1,5 milions d’euros cada any pel manteniment del monument, segons va explicar l’anterior cap del departament, José Rodríguez-Spiteri. 240.837 persones van visitar-lo el 2014. Oficialment, però, els ingressos van ascendir a 1.326.217 euros i les despeses van ser de 1.920.120 euros, segons dades del govern.

El debat irresolt del futur

La despesa més grotesca són els 20.000 euros que costa mantenir el funicular inaugurat el 1975 i que José María Aznar va renovar el 2003 per 5 milions d’euros. Es va tancar perquè pujar a la base de la creu, on hi ha uns àngels gegants, és un perill pels despreniments. Els experts van calcular que remodelar les escultures té un cost de 23 milions. Amb aquesta amenaça d’esfondrar-se, Vinyes proposa el següent: “Deixar créixer la natura sobre la ruïna com a metàfora del franquisme. Fer senders perquè es pugui visitar, construir un centre d’interpretació de la memòria i acompanyar tot el recinte amb una exposició a l’esplanada de totes les escultures franquistes que s’hi puguin traslladar”.