L’ambaixador de la paella

LondresAFederico Trillo no se l’ha vist mai passejant per Picadilly amb un bombí al cap, com feia Manuel Fraga quan era ambaixador a Londres (1973-1975). Però sí que se’l pot veure anant a missa diària, o gairebé, a l’església del London Oratory, a Brompton Road, a la zona noble de la ciutat. Compleix així amb les obligacions de pertinença a l’Opus Dei, virtut per a uns, pecat per a molts. Pecats que Trillo expia en un altre temple de la urbs, The Grenadier, un dels pubs més coneguts de la zona de Belgravia Square. Hi va de tant en tant.

Des que va ser nomenat substitut de l’afable, discret i diplomàtic de carrera Carles Casajuana, he tingut l’ocasió de coincidir amb sa excel·lència en alguna ocasió. El que amb Casajuana era un plaer, per la cordialitat en el tracte, lluny de la rigidesa de l’etiqueta, amb l’actual cap de la legació espanyola al Regne Unit ha esdevingut un motiu de sorpresa, d’escàndol i de salt enrere en el temps. Perquè Trillo malda per semblar el representant, no pas davant d’Elisabet II, sinó davant de la reina Victòria, besàvia de la monarca. Qüestió d’estils i d’amollar-se a la pàtina que imposa la residència en què viu, el 39 de Chesham Place, un palauet esplendorós on ja va córrer de nena Cayetana Fitz-James Stuart, mentre el seu pare, Jacobo, 17è duc d’Alba, exercia d’ambaixador de Franco.

L’home del PP a Londres hi va arribar el març del 2012. Amb motiu de la festa del 12 d’Octubre d’aquell primer any seu al càrrec, el tarannà Trillo ja es va fer ben palès. A l’Espanya de la crisi més brutal, l’ambaixador va tirar la casa per la finestra per celebrar la Hispanitat. I així ha sigut fins ara. De la relaxació de la copa del vespre que oferia Casajuana es va passar al malbaratament del pressupost públic. L’ambient era de vaques grasses. Vaques en forma de pernil de Jabugo d’aparença exquisida -no vaig tastar-lo en senyal de desaprovació per l’obscenitat de l’espectacle- i de paella elaborada pel xef Jesús Muñoz i el seu ajudant, José Luis Alonso, del restaurant Maestral d’Alacant -que també em vaig negar a tastar per les mateixes raons.

Durant el parlament, que va acabar amb el “ Viva Honduras o España y viva el rey ” de rigor -exaltació en què Casajuana no va incórrer mai-, orgullós del tiberi que oferia, Trillo va demanar aplaudiments per als cuiners. Mèrits? Haver fet “expressament els 2.400 quilòmetres que separen Alacant de Londres” amb tots els ingredients importats ad hoc per dur als convidats un “arròs del senyoret”. “Com que està tot pelat i sense closques, no taca les mans”, deia Muñoz per aclarir el nom del plat. Tanta devoció per la paella ha fet de la cita del 12 d’Octubre amb Trillo un clàssic per a un cert Londres.

Escàndols al càrrec

Però també ho han sigut els escàndols laborals a Chesham Place. Fins a 18 relleus en càrrecs de confiança en cinc mesos; una demanda d’assetjament laboral presentada per la secretària de l’ambaixada -a la qual va substituir per la mateixa persona a qui va nomenar in pectore successora seva a l’escó d’Alacant, Julia de Micheo-; haver forçat el relleu de la secretària de la Cambra de Comerç d’Espanya a Londres, i una investigació del Tribunal de Comptes per la malversació de 80.000 euros amb càrrec al pressupost públic de la legació són alguns dels seus mèrits.

Malgrat tot, Federico és un home afable. Quan encaixa la mà somriu. I quan parla, també. N’és la prova la relaxada conversa que va mantenir recentment amb el delegat de la Generalitat al Regne Unit, Sergi Marcén. “Tu aquí, jo allà, fem el que fem, representem el que representem, però a l’enemic, ni aigua”, resum plausible de la trobada. Aigua, no; paella, sí. La de Trillo, però, s’ha demostrat molt sentideta, com diuen a València. Tant, que a més de salada resulta indigesta fins i tot per al PP. La del 2016 ha sigut l’última. “ ¡Viva Honduras! ”