Magda Oranich: “La lluita no vol dir sortir un dia i trencar quatre contenidors”

BarcelonaAquest 2025, que farà cinquanta anys de la mort de Franco, és un bon moment per conversar amb Magda Oranich Solagran (Barcelona, 1945), l’advocada que va defensar l’últim condemnat a mort pel franquisme –el militant d’ETA Jon Paredes, Txiki– i que en va presenciar l'afusellament a Cerdanyola, el 27 de setembre de 1975. Oranich, a punt de complir vuitanta anys, continua a dia d’avui exercint d’advocada amb el seu ímpetu característic. En aquesta entrevista repassa una vida de lluita feminista, catalanista i animalista, viscuda entre la dictadura i la democràcia.

Quins últims records conserves del dia, o de la nit, que va morir Franco?

— Saps què és el primer que vaig fer després que l’Arias Navarro digués allò de “Españoles, Franco ha muerto”? Trucar a la mare del Txiki, l’últim afusellat del franquisme. Jo vaig estar present a la seva execució, amb la mare ens fèiem molt i vam plorar totes dues al telèfon. Sabíem que només que s’hagués pogut retardar una mica, ja no l’haurien afusellat.

És que va venir de dos mesos.

— Un mes i tres setmanes, fixa’t! Però a Franco li va agafar la ceba que abans de morir, havia de matar. Als últims anys no hi havia gaires execucions, a part de la de Salvador Puig Antich, que va ser brutal i se n’ha parlat molt. Van ser cinc execucions, una a Barcelona, una a Burgos i tres a Madrid. Ara farà cinquanta anys i s’ha de recordar, perquè la joventut no sé si recorda aquestes coses.

Vas veure l’última execució del franquisme, la del Txiki.

— Pfff, horrorós. Aquelles dotze hores et diria que són de les pitjors de la meva vida. A la presó Model, militars, policies i funcionaris de presons amunt i avall. Ell ens preguntava si seria garrot vil o afusellament. Jo ja sabia que seria afusellament, perquè havien de matar a tres llocs diferents i pel garrot només els quedaven dos botxins. Els encarregats de fer-ho eren un piquet de voluntaris de la Guàrdia Civil. A les vuit del matí vam sortir de la presó, que no sabíem ni on anàvem, amb cotxes i furgons per l’autopista. Anàvem a Can Catà, a Cerdanyola, un petit terreny militar al costat del cementiri de Collserola.

Quines van ser les últimes paraules del Txiki?

— Estava lligat, ja no ens hi vam poder acostar, estàvem com a tres o quatre metres d’ell, tampoc més. Ell va voler cantar l’Eusko Gudariak, l’himne del soldat basc. Era impressionant, crec que va cantar fins que va caure del tot. El metge militar gairebé plorava, el vam acompanyar a mirar si el Txiki estava mort i va haver de venir el cap del piquet a disparar-li el tret de gràcia a la templa. A mi em va agafar per recollir els casquets de les bales. N’hi van disparar dotze, però en vaig trobar deu. En vaig donar uns quants a la mare, uns quants al Museu d’Història de Catalunya i jo me’n vaig quedar dos, que els tinc guardats.

Què va significar per tu presenciar allò?

— Jo crec que és el pitjor de la vida, des de totes les perspectives. Aquella impotència perquè no has pogut fer res. Parlàvem totes les nits amb els advocats dels altres condemnats a mort, a Burgos i a Madrid, per veure què podíem fer, què ens inventàvem. Molta impotència.

Quin diries que és el canvi principal que has viscut en aquests últims cinquanta anys?

— El de la dona, els drets de la dona. Ens queixem i ens hem de queixar, però la situació de la dona ara o fa cinquanta o seixanta anys no té res a veure. I jo n’estic molt satisfeta, d’això, he lluitat perquè les dones joves poguessin estar com estan ara.

Aquesta última onada de feminisme què us ha ensenyat a les feministes dels anys setanta?

— Ens ha ensenyat que potser no ho havíem fet tot. I hi ha coses d’ara que fins i tot a nosaltres ens costa entendre.

Per exemple?

— Amb determinades agressions, a mi no m’agrada dir-ne agressió, perquè si és agressió de veritat, sí. Normalment, en qualsevol procés penal, l’innocent és innocent fins que no es prova. Ara has de provar que no ho ha fet. S’ha donat la contradicció que justament han rebaixat les penes de violació al ministeri d’Igualtat. Per llei, sempre s’ha d’aplicar la pena més beneficiosa pel reu, els jutges no en tenien cap culpa. Però vaja, ara ja s’ha tornat a modificar la llei. L’any que ve farà cinquanta anys de les Jornades Catalanes de la Dona. D’això n’heu de parlar, eh, perquè va ser un abans i un després. Quan ho organitzàvem, dèiem: serem 300, potser. Van venir 4.000 dones, no cabíem al paranimf de la Universitat de Barcelona, amb una força i una il·lusió que teníem totes: la Maria Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig, la Marina Rossell tocant la guitarra i dones que s’aixecaven: “És el primer dia que no aniré a fer el menjar a casa”. Una cosa tan tonta com aquesta i tothom aplaudint. Per mi és de les experiències més importants de la vida.

Quin canvi creus que et quedarà per veure?

— Els drets humans, que encara es conculquen a moltes parts del món. Deixa’m dir també que he vist un canvi molt important en el tema dels animals, i no parlo només del gat i del gos. És que també han canviat les lleis, en això.

Durant molt temps vaig pensar que sempre s’anava endavant, sempre es millorava. Últimament, penso que a vegades també es va endarrere.

— Anem enrere en algunes coses, és evident. En els drets de les dones encara queden coses, com les discriminacions de sou o la violència de gènere. Però la joventut s’està fent masclista, potser no ho acabem de fer del tot bé. O a vegades també amb la llengua catalana. Amb Franco la teníem prohibida, ara no està prohibida formalment, però o ens hi posem o estem fent passos enrere. A vegades és més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats.

Magda, amb els anys, no has deixat mai de lluitar?

— És que forma part de la meva vida, no ho sé.

Diuen que quan et fas gran et tornes més conservadora. Això t’ha passat?

— A mi no. No em considero més conservadora. La lluita no vol dir sortir un dia i trencar quatre contenidors, és una altra cosa.

Què és la lluita?

— A poc a poc, i anar canviant els drets. A Europa som unes privilegiades, però quan veus com estan les dones del món, queda molt per fer. Països on tothom hi va i que bé i que maco... Els Emirats Àrabs mutilen. Tenen les dones tancades, vestides de negre, tapades.

El dia que deixis de lluitar, et moriràs?

— Sí, suposo. Crec que també he tingut la sort i la desgràcia d’haver viscut el franquisme i veure tots aquests canvis. Per mi ha sigut un privilegi. Estàvem acostumats a la dictadura i a poc a poc ve la democràcia, amb tots els seus defectes. Estic contenta d’haver vist aquest canvi, no d’haver viscut el franquisme. Valorem més les coses d’ara. Em diuen: “Això és una dictadura”, i jo ja semblo la meva àvia quan deia “perquè no has viscut una guerra”.

Vols dir que et rebel·la quan últimament sents a dir que vivim en una dictadura?

— Home, hi ha hagut una època, arran de l’1 d’Octubre, que hi ha hagut moments que ho semblava. Com pot ser que hi hagi presos polítics en democràcia? La gent votant, els cops que rebien, allò va semblar un flaix de dictadura. I encara en patim les seqüeles, encara hi ha exili. En una democràcia, com s’ha d’exiliar algú? Home, si ha matat no sé quanta gent, d’acord, però per posicions polítiques no pot ser. Però sí que distingeixo entre dictadura i democràcia.

El teu pare no va veure morir Franco per poc. Recordes l’últim que us vau dir?

— Sí, i tant, perquè jo estava a la presó i el pare em venia a veure.

Llavors estaves a la presó detinguda, no com a advocada.

— Sí, sí, empresonada. L’últim que em va dir és: “Aquesta nit veuré el Cruyff i demà et vindré a dir què ha fet”. Va ser el gol de l’holandès volador.

Contra l’Atlètic de Madrid, 22 de desembre de 1973.

— El pare va anar al Barça, el partit va acabar cap a les onze de la nit i ell va morir cap a dos quarts de dues de la matinada. D’un infart. No sé si va ser pel patiment del partit, no crec. L’endemà el pare no venia a la presó, no venia, no venia, ningú em deia res. A més, feia tres dies que havien matat Carrero Blanco [el president del govern franquista]. Em van deixar sortir per poder anar a l’enterrament del meu pare.

O sigui, el teu pare l’últim que va veure va ser el gol de Cruyff.

— A tots ens afecta molt que es mori el pare o la mare, però quan estàs a la presó o a l’hospital tot és més greu. Per això, comprenc molt els que estan exiliats o els que estaven presos. Quan estàs allà, encara t’afecta més. Sempre li deia al Cruyff: “No sé donde está mi padre, però lo último que ha visto es tu gol”.

Quina és l’última vegada que t’has espantat pensant que aquest 2025 fas vuitanta anys?

— Com que encara queden molts mesos, perquè els faig al desembre, no hi he pensat gaire. Però sí que espanta, vuitanta, perquè abans una persona de vuitanta era algú gran, a qui havies d’ajudar... Pel que sigui, tinc la sort de trobar-me bé, d’estar bé, de tenir el cap molt clar i, per tant, s’ha de seguir. Però sí que espanta, sí.

Estàs igual que sempre, qualsevol diria que no t’ha passat mai res i tu has tingut tres espants de salut molt forts. Quina és l’última vegada que has dit: “D’aquesta, no me’n surto”?

— Jo crec que mai del tot, però sí que ho vaig estar pensant i la família també quan vaig tenir covid greu, ingressada amb una pneumònia doble. A més, van ser els primers dies de l’estat d’alarma –ja saps que jo ho faig tot ràpid–, no podies veure la família i sabies que molta gent es moria. Però no, l’única sensació de mort va ser amb el càncer. Aquesta paraula, quan te la diuen...

Va ser fa molts anys i encara espantava més, aquesta paraula.

— Sí, va ser un càncer de pit fa 24 anys. Tenies una sensació absurda que, a sobre que tenies càncer, te n’havies com d’amagar. Ara la gent ho explica, però abans ho tapaves. La meva besàvia n’hi deia un mal lleig. I tinc una operació a cor obert, que aquí també vaig tenir la idea que m’hi quedava.

O sigui, que has pensat unes quantes vegades que t’hi quedaves.

— Sí, però molt poc, tot sigui dit. És curiós que el diagnòstic de càncer t’afecti més que un altre diagnòstic, que potser serà el que et provocarà la mort.

O l’accident de cotxe que vas tenir.

— Ooh! M’ho vaig trencar tot, des de la punta del cap a la punta del peu. Allò va ser molt llarg. Vaig tenir sort de trobar un equip mèdic fantàstic i la força de voluntat, perquè van ser vuit mesos de recuperació cada dia. Era l’estiu de 1993, anava cap a Lleida a fer una xerrada, feia una ventada de por, vaig avançar un camió i ja no sé què va passar: el cotxe va quedar sinistre total i jo també, sinistre total.

Magda, quina és l’última vegada que algú t’ha dit que t’assemblaves a la Tina Turner?

— Hahaha. M’ho diuen de vegades. Jo crec que amb la covid vaig perdre cabells i potser ja no... El primer que m’ho va dir va ser Salvador Escamilla, fa molts anys, a Catalunya Ràdio. Jo no sabia ni qui era Tina Turner.

En algun moment has pensat que sí que t’hi assembles, a Tina Turner?

— Home, algun dia, segons com porti els cabells, dic: “Hosti, avui sí que semblo la Tina Turner”. No he fet res per assemblar-m’hi. La vaig seguir, era una dona valenta, amb una història de maltractament de l’Ike Turner molt forta.

Quina és l’última cançó que estàs escoltant? No cal que sigui de Tina Turner.

— Jo soc molt de Beatles. I després hi ha una cançó, J’attendrai, que la meva mare cantava sempre i ara la Marina Rossell n’ha fet la versió catalana.

Acabem, les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Que estic contenta d’haver fet moltes coses, que avui me les has fet explicar, que a mi em fa angúnia, perquè un sol no pot fer les coses. És la gent. Voldria que el món fos millor i, sobretot, que hi hagués pau.