Madò Antònia 'Garrida': "Mentre ell fugia, va sentir com mataven els altres 22"

Vàreu començar molt jove a fer feina?

Sí, de ben petita em feien fer de tot. Teníem la padrina baldada i jo me'n cuidava, cosia, escurava, arreglava els animals... Quan ella va ser morta, vaig començar a fer feina fora de ca nostra també.

Quines feines anàveu a fer fora?

Anàvem a aplegar ametlles a la possessió del puig d'Alanar. Un temps no hi havia teles, les ametlles s'espolsaven i s'aplegaven de terra d'una en una. El majoral (1) tot d'una va veure que jo feia tanta feina com una dona i a ma mare li donaven la meva paga com la d'una dona gran. Li pagaven de part, perquè els altres no estiguessin gelosos.

I quan s'acabava l'ametlla?

Anava a moltes cases a rentar roba, a fer dissabte i a emblanquinar (2). Un temps emblanquinar era una feina de dones, no és com ara que també ho fan els homes. També anava fins a Felanitx en bicicleta [18 quilòmetres anar i tornar] i cada viatge duia un sac de farina.

La Guerra Civil us va canviar la vida, no és vera?

Ens va dur moltes calamitats. El 1936 jo tenia 15 anys i festejava en Jaume Adrover Gallet, que en tenia 20. Ell m'encalçava d'ençà que érem al·lots per festejar-me i li va costar ferm. A finals d'estiu del 1936 jo era a espolsar ametlles amb els de ca nostra i ell amb els de ca seva. Així vàrem veure passar per amunt un camió ple de falangistes; i no ens va fer gens de gràcia. Al cap d'una estona va tornar a passar i vérem que s'enduien en Jaume meu. Ens va caure el món damunt.

Què li varen fer?

Se l'endugueren a Manacor, a la presó. No el vàrem poder treure de cap manera. Hi va estar 28 dies, allà dins; els tenien en caramull i havien de dormir d'asseguts, pobrets. Els qui hi anaven a veure'ls tornaven tots plorant. Era terrible.

De què l'acusaren?

De roig, però era mentida, perquè en Jaume mai no havia defensat idees comunistes. Un home a qui havia deixat set duros el va acusar de roig per no haver-los-hi de tornar, ho comprens? Aquell home havia estat un bon amic, però ja ho veus. Hi ha gent que pot arribar a ser molt dolenta. Va partir a Buenos Aires i mai no va tornar.

Què va passar llavors?

Al cap de 28 dies els van dir que els enviaven a la presó de Palma. Tots sabien que allò volia dir que els duien a matar, ho havien sentir contar. Nosaltres també ho sabíem. I vaja si va ser així: els enviaren a Son Coletes, a Manacor, on ara hi ha el cementeri. Era al vespre i els feren pujar a un camió, fermats pels braços home amb home amb una llendera (3). Eren 23 homes dins el camió. Pel camí, en Jaume va mirar de desfermar-se i el que estava fermat amb ell li va dir: "Deixa-ho anar, no facis res que tanmateix ens mataran a tots".

I què va fer en Jaume?

Es va poder desfermar i, quan ja arribaven, va botar del camió en marxa. Va partir a córrer com va poder i els falangistes s'aturaren, botaren del camió i varen començar a pegar-li tirs, devers 30 o 40. No el varen ferir, però com que era de nit i no hi veien, va caure per un fondal que feia prop de 40 pams. Va quedar estès allà dins.

I el van agafar?

Els falangistes s'aturaren i varen fer claror allà on havia caigut amb un llum. Ell no es va moure i un va dir "está muerto, mañana ya vendremos a enterrarlo ", i allà el deixaren. Va quedar molt malferit. Es va espenyar un genoll i un peu, però va quedar allà baix sense moure's. Quan pogué recobrar un poc l'alè va començar a fer-se enfora. Mentre fugia arrossegant-se per en terra, va sentir com mataven els altres 22, a tots; i els crits que pegaven: "Mumareta!", "Per favor!"...

Com ho va fer per sortir d'allà?

Va estar hores davall una figuera de la roca. No es podia moure gaire perquè hi havia fulles seques davall i si les hagués trepitjades per ventura hauria fet massa renou. Es va arrossegar per dins un solc un poc fondo i així com va poder va pujar cap al puig de l'Ermita. Llavors va travessar per Son Macià i va arribar a la muntanya. Al cap de tres dies va arribar a s'Espinagar.

Varen tornar a cercar-lo l'endemà?

Sí, i quan no el trobaren donaren ordre a tots els garriguers (4) que si el veien havien de tirar a matar. Ell caminava com podia i just de nit. El mal és que quan arribà a ca seva, mort de fam i de set, no hi pogué entrar perquè el cercaven. Va arribar a ca uns veïns; en Biel Banya i la seva dona el varen entrar a ca seva, el rentaren i el curaren tan bé com saberen. Tenia nafres pertot, el genoll desfet, un turmell ferit i les mans i els braços pelats de la corda amb la qual el duien fermat. Tot d'una va haver de partir i va romandre amagat dins la garriga.

I vingueren a cercar-lo?

Qualsevol moment podien venir. Va estar amagat molt de temps, poc més de tres mesos. Els de ca seva li duien menjar d'amagat i baratava d'amagatall quasi cada dia. Un vespre que va ploure molt va anar a una casa a demanar si podia jeure dins el paller, però no l'hi varen voler. La gent tenia molta por dels falangistes. Hi havia nits que anava a jeure a ca un padrí i al matí tornava a la garriga a amagar-se. Un vespre que va dormir davall uns pins, es va despertar amb un mal terrible. Tenia la ferida del turmell plena de formigues carnisseres que el mossegaven.

Després d'aquests tres mesos, què va passar?

Anàrem a ca tots els veïns a aplegar firmes perquè li perdonassin la vida i per dir que era innocent. He de dir que tots varen firmar, també els senyors de la Torre, la senyora de s'Hospitalet i fins i tot els de s'Espinagar, que eren feixistes. L'amo de s'Espinagar era el cap dels falangistes d'aquesta zona, comprens? Varen venir les autoritats a fer declarar els veïns i al cap d'un temps l'indultaren.

Va tornar a visitar la presó?

Sí, va anar-hi a veure un company i dur-li menjar i tabac, perquè ell sempre s'havia partit amb en Jaume el menjar que li duia la dona. En Jaume estava molt agraït i maldament allà el podien tornar a arrestar i dur-lo altra vegada a matar, va voler anar-hi fort i no et moguis. Es va jugar altre pic la vida.

Va estar gaire estona a recuperar-se?

Un metge de la Falange el va enviar a Sant Pere, a Palma, i hi va estar nou mesos. Tenia els pulmons fotuts, també, de tant de fred que havia patit quan va estar amagat, i sempre en va patir. Quan va estar millor, vàrem tornar a festejar. Va quedar molt coix.

Però llavors es va entregar a fer el servici.

Sí, quan ell va estar tancat havien cridat la seva quinta. Ell s'hi va entregar, perquè l'havien declarat desertor i això no es perdonava. Quan va anar al parc de ciutat, el va rebre un comandant i un brigada, que li demanà si havia estat tancat. Ell ho va negar, però els papers deien el contrari. El comandant va dir al brigada: " Borra eso que no es hora de quitar la vida a un hombre ". Llavors li varen fer un certificat com mentre no havia estat tancat. Sempre que li ho demanaven, ell ho negava.

Què li va passar allà?

Un dia al quarter va sentir que un soldat contava que havia anat a Son Coletes a matar gent, que un dia se n'hi va escapar un botant del camió, que ell li va disparar tots els tirs que va poder, que els va fugir i que no sabia qui era perquè era de nit. En Jaume es va girar cap a ell i li va dir: "Idò ja el coneixes, som jo aquell home". Varen quedar muts. Era un home molt valent.

I llavors us casàreu.

Tornàrem a festejar, fins que un dia vingué a ca nostra i demanà a ma mare si ens podíem casar; ella va quedar aturada. A ca nostra no ho veien gens clar, però sabien que jo tanmateix faria allò que voldria. I ens casàrem: ell tenia 25 anys i jo, 19.

Vàreu haver de fer molta feina feixuga, idò.

Ell no podia fer segons quines feines i a mi em va tocar fer de mascle. Jo llaurava amb el mul, feia llenya... de tot. Jo, per sort, era feinera i mai no em va fer mal res. Un dia que jo llaurava amb l'arada, en Jaume em va dir: "Ara no et podries aturar un poc i el mul descansaria?" [riu]. Ell tallava llenya per dins es Fangar, feia sitges per fer carbó i llenya per cremar dins els forns de calç.

Llavors vingueren els fills. Mai vàreu rebre cap ajuda?

Sí, vàrem tenir tres fills. El Govern mai no ens va ajudar ni vàrem rebre cap ajuda. Devers el 1981 va sortir un decret per ajudar els qui havien quedat ferits de la guerra, però nosaltres no hi entràrem. Sempre hem estat malsortats amb això. Però bé, vàrem tirar endavant com poguérem.

Va millorar la salut d'en Jaume?

Molt poc; anàrem de metges, però no ens donaven remei. Al cap de 20 anys, però, el metge de Pollença ens va enviar a Palma a fer una radiografia i un metge el va voler operar. Al cap d'un temps va poder caminar millor, més dret, i ja no va tenir tant de mal. La vida va canviar molt per bé; llàstima que es torbassin 20 anys a operar-lo.

Just vàreu fer de pagesos?

Sí, en Jaume qualque pic anava de contraban amb el mul o guardava un portell (5). Un home guanyava 30 duros i el mul, uns altres 30. A s'Espinagar tothom hi anava poc o molt. Pensa que moltes barques entraven carregades per les cales i tot allò passava per aquí. Les cases, totes tenen secrets. Tot allò que es movia per aquí era d'en Fontanet, que ho tenia bé amb tothom.

Conten que un pic la Guàrdia Civil va destapar molts de secrets...

Perquè qualcú els ho va dir i va ser gros. Diuen que va ser en Vaqueret, jo no ho sé. La qüestió és que un esbart de dones va anar a cercar-lo i li donaren una pallissa. El fermaren amb un vencill (6) i li pegaren, li estiraren els senyals, s'hi van seure damunt... un desastre. La dona, que era la mestra de l'escola, demanà el trasllat a la Península i partiren. Al cap de 20 o 25 anys tornaren.

Com és que hi anaren les dones, emperò?

Jo crec que era perquè si hi anaven els homes, el càstig hauria estar pitjor, m'entens? Les dones hagueren d'anar a declarar, però no els varen fer gaire cosa. En Fontanet ja havia mogut els fils, no volia fer potades, ni gaire renou.

A pesar de tot allò que heu passat, sempre soleu estar contenta.

Vàrem passar moltes calamitats per culpa dels feixistes i allò pitjor és que llavors no podies dir res. Hi ha coses que no es poden perdonar. Llevat d'això, però, vaig ser molt feliç fent feina a foravila -quasi tota m'agradava-. I si tornàs a començar una vida, faria el mateix. Amb allò que teníem, passàvem. També ens sabíem divertir. Fèiem feina tot lo dia i passàvem la vetllada un dia a ca un veí, un dia a ca un altre. Triàvem ametlles plegats o fèiem altra feina devora el foc, i si qualcú era sonador, el fèiem tocar i ballàvem.