Madrid, la ciutat de les 100 conspiracions al dia

Hi ha una màxima que a Madrid fan córrer tan polítics com executius de l’Íbex que fa més o menys així: “A Madrid cada dia es posen en marxa 100 conspiracions, de les quals només 10 arriben vives a la nit. La teva missió és no ser mai en cap d’aquestes 10”. Els que sobreviuen llavors poden dedicar el cap de setmana a tancar acords, negocis o, eventualment, conspirar contra els enemics.

Aquest és el motiu pel qual a Madrid no triomfen els més audaços, els més valents o els més brillants, sinó els supervivents. Això explica per què Albert Rivera no hi va durar ni dos telenotícies i per què algú com Mariano Rajoy va estar quatre dècades dalt del carrusel de la política i avui encara es permet donar lliçons. Rajoy va sobreviure a mil i una conspiracions en contra seva, per exemple les ordides per José María Aznar i Esperanza Aguirre, però totes van xocar contra el mur de la seva indiferència. Deixant que tothom confongués immobilisme amb negligència, Rajoy controlava com ningú els temps de la política. I només va sucumbir quan un altre supervivent, Pedro Sánchez, li va parar la trampa perfecta.

El líder socialista és un model de supervivència oposat al de Rajoy. Si el gallec és el rei de la calma, Sánchez regna en la tempesta, en l’intercanvi de cops, en el regat curt. El president espanyol prefereix jugar a l’atac i rebutja el catenaccio. I, sobretot, al contrari que Rajoy, li agrada apostar fort. Ara mateix s’ha jugat el seu crèdit polític al fet que l’òmicron baixarà abans que es col·lapsin els serveis sanitaris, i que per tant no calen restriccions. Davant d’un enemic temible com Ayuso, Sánchez ha decidit copiar-li l’estratègia (sempre optimisme i bon rotllo, res de males notícies) i descarregar qualsevol responsabilitat de les restriccions en les autonomies. Com a bon supervivent, ha decidit que ell ja no es cremarà més en la pandèmia. I si l’aposta de l’òmicron surt malament, sap que el PP no li podrà dir res perquè Ayuso també en sortirà tocada.

A Pablo Casado se li està posant cara de Rajoy, últimament, i això es veu en l’estratègia que ha triat per contrarestar la presidenta madrilenya: no fer res. Casado confia que el temps corri a favor seu i que el pèndol de la política li obri les portes de la Moncloa. Però potser hauria de recordar que Rajoy hi va accedir empès per una crisi financera estratosfèrica que ningú va preveure, i que Sánchez és un contrincant molt més formidable que Zapatero, sobretot perquè no té límits quan es tracta de mantenir-se al poder.

El nou objectiu a batre en els cenacles madrilenys es diu Yolanda Díaz, i ja fa temps que li busquen les pessigolles sense que de moment hi hagin trobat res de valor. Díaz, gallega com Rajoy, juga de moment a fer-se invisible, exposar-se poc, i deixar que siguin els altres els que facin gran el seu personatge. Però Rajoy tenia un partit al darrere, i Díaz no. Una diferència crucial.

El destí i el filibusterisme del PP van voler que els pressupostos de l’Estat fossin aprovats al Congrés dimarts, 28 de desembre i Dia dels Innocents. Al ple s’hi va aprovar una última esmena en defensa de les llengües minoritàries amb el suport dels populars, i diversos diputats no es van estar de qualificar-ho d’innocentada. El PDECat i el PNB fins i tot es van jugar un dinar sobre el sentit del vot dels de Casado.

Sempre escrupolós en el respecte per les sentències judicials, el PSC no fa excepcions amb la que marca un 25% de castellà a les aules. I en el seu missatge de Cap d’Any, Salvador Illa ho va demostrar: va fer aproximadament una quarta part del discurs en castellà. Si ho hagués fet cinc segons més hauria complert amb el 25% amb exactitud. No va fer, en tot cas, cap referència explícita al debat lingüístic.