Ernest Maragall: "Els comuns van enfonsar dissabte uns quants ponts"

BarcelonaErnest Maragall (Barcelona, 1943) havia de ser primer tinent d’alcalde de Barcelona, però l’operació Collboni ho va frustrar. Ara es presenta al Senat per denunciar-ho.

Com s'assabenta que Collboni serà l’alcalde? 

— Aproximadament una hora abans del ple, quan comencen a arribar dos tipus de missatges: uns de la nostra gent i també dels companys de Junts, i uns altres de més explícits a partir del comunicat dels comuns. 

Entra a l’Ajuntament i comença el ple sabent que Collboni serà alcalde? 

— Sí.

En el seu discurs va dir que el que ha passat s’explicava per la “lluita descarnada pel poder”. A què es referia?

— Al fet que la decisió no té a veure amb cap projecte per Barcelona, amb cap coincidència o discrepància d’estratègies o de maneres d’entendre la ciutat, sinó que té a veure amb com s’aconsegueix una determinada cadira, un determinat càrrec. És una manera d'evidenciar que Barcelona no és subjecte.

O sigui, que tot s’ha decidit a Madrid?

— S’ha decidit que Barcelona no té dret a ser subjecte, no té dret a ser diferent. És obvi que no té a veure amb una confrontació dreta-esquerra i que no té a veure amb una confrontació independentista. Té a veure amb com conquerim el poder municipal en aquest país i molt expressament a Barcelona. 

—

Entén que els comuns diguin que prefereixen que governi Collboni i no Trias, contrari al llegat de Colau?

— Els comuns, el que preferien era mantenir-se com fos en l’exercici dels seus càrrecs. Ha quedat en evidència. Entenc que van tenir mal perdre. Qui va contribuir decisivament al fet que les eleccions fossin una mena de plebiscit sobre l’alcaldessa va ser ella mateixa. I va perdre el plebiscit.

Han parlat amb Colau? 

— No. L’últim contacte és un missatge que em va enviar dissabte al matí.

I li puc preguntar què hi deia? 

— No ho respondré perquè no utilitzo missatges personals.

Com definiria la relació que ha mantingut amb Colau aquest últim mandat? 

— Ha estat una relació marcada pel que va ser el precedent del que va passar dissabte [la investidura de Colau fa quatre anys amb els vots de Valls] i, per tant, sempre amb un punt de dificultat. Però, més enllà d’això, crec que vam desenvolupar una acció institucional des d’Esquerra i vam mantenir una relació correcta.

I ara s’han trencat tots els ponts?

— Dissabte ells en van enfonsar uns quants, de ponts, que baixen riu avall. Però nosaltres som aquí, continuem aquí, amb la cara ben alta i tota la responsabilitat de continuar representant Barcelona.

Un dels arguments que han fet servir més els comuns és que investir Collboni deixa la porta oberta a un govern d’esquerres. És viable? 

— Recomanaria als comuns que deixin de justificar-se des d’una perspectiva de credibilitat sota zero. Que llegeixin l’acord que teníem amb el senyor Trias. Allà hi havia un projecte i un compromís progressista. A mi em dol que Collboni i Jordi Martí parlin de maragallisme. Deixin d’utilitzar el maragallisme. Ja n’hi ha prou d'aguantar lliçons. 

El senyor Trias és progressista? 

— Jo dic que l’acord de govern ho era. Era un acord treballat, reflexionat, compartit.

Estan disposats a col·laborar amb el nou govern, tal com han fet l'últim mandat?

— De moment, ens n'han expulsat i en prenem nota. Aquí hi ha un govern del 155 que s’ha apropiat de la ciutat, que ha fet una expropiació forçosa de la ciutat i de les possibilitats de la ciutadania de tenir un govern propi i legítim. El PSC és a Madrid, governa des de Madrid. Nosaltres representem des de Barcelona. Madrid ha posat les seves urpes sobre Barcelona. Els socialistes han entregat Barcelona a Madrid.

 Va ser un error que transcendís el pacte que tenien amb Trias?

— Tot el que he sentit són excuses més aviat dolentes. Es tracta de si respectem o no el criteri de la força més votada.

En el nostre sistema, no es tracta només d’arribar el primer...

— Llavors, per què no van aconseguir formular una alternativa creïble i viable?

Estava disposat a explorar un tripartit d’esquerres? 

— Estava disposat a escoltar les ofertes que fessin en aquest terreny. 

I què ho encallava? 

— El senyor Collboni no va voler parlar-ne en cap moment.

Vostè amb Trias ha fet una cosa poc habitual últimament entre ERC i Junts, que és arribar a un pacte. Què ho ha fet possible?

— Hi ha una qüestió bàsica, que és la relació personal. I després hi ha molt més que això. Aquest acord té un valor i és l’evidència que amb respecte mutu tenim la possibilitat d’arribar a acords amb contingut. I això té un valor de precedent polític important.

I per què el pacte no és possible al Govern o a les diputacions? 

— Espero que a partir d’ara comenci a ser més possible compartir acords a la Diputació de Barcelona, estratègies parlamentàries. Hi ha tot un terreny amplíssim de possibilitats que ERC està obrint explícitament. 

Hi ha massa ferides obertes encara en persones dels dos partits que impossibiliten els pactes?

— Probablement en algun moment hi poden haver tingut alguna influència. Però el que m'arriba de tots els líders d’Esquerra és la voluntat de superar totes aquestes dificultats. 

Però no són els pactes que estem veient a les diputacions de Lleida i Tarragona entre ERC i el PSC? 

— Hem vist de tot aquests dies. El cas de Lleida i Tarragona, el que fa és mantenir la diputació en mans independentistes. I a mi em sembla que ara tenim una oportunitat de compensar en positiu tot això a través de la Diputació de Barcelona. Crec que estem en condicions d’exigir-nos un pacte independentista.

Però ja ha sentit Xavier Trias... 

— Bé, a mi em sembla que és una posició equivocada. I crec que és poc compatible amb el que va dir al ple de l’Ajuntament. 

ERC va perdre molts regidors a les eleccions municipals. Es va plantejar no recollir l’acta? 

— No. Puc marxar demà si l’organització ho considera. I al mateix temps he defensat que he signat un contracte amb la ciutadania. I després del que va passar dissabte, li diria alguna cosa més: no els donaré el gust de desaparèixer. Vaig al Senat a fer de regidor, a donar la veu de Barcelona i a mirar als ulls el 155. El Senat és el 155.

Què hi ha en joc el 23 de juliol? 

— Representa el punt d’inflexió entre una possibilitat de gestionar el conflicte entre Catalunya i Espanya d’una altra manera i una situació en què l’únic que té sentit és el concepte de resistència.

ERC ha de donar els vots a Pedro Sánchez si es tracta d’impedir l’arribada a la Moncloa del PP amb Vox?

—  És l’ocasió de verificar, tant Esquerra com el catalanisme, el sobiranisme i el moviment independentista, com planteja aquesta relació, juntament amb altres forces com EH Bildu.

I què els diu, als sectors de l’independentisme que criden a l’abstenció?

—  Que s’equivoquen. Que Catalunya no hi guanya res tancant els ulls. Tancant-nos al búnquer, l’únic que farem és facilitar el bombardeig.