La majoria progressista del TC: una finestra d'oportunitat per a l'amnistia?

BarcelonaFins ara el PSOE sempre s'ha negat a abordar la redacció d'una llei d'amnistia per a les persones represaliades en el marc del Procés amb l'argument que seria inconstitucional. En realitat, però, més que una convicció jurídica el que hi havia al darrere era la seguretat que un Tribunal Constitucional amb majoria conservadora com el que hi havia fins a finals del 2022 mai dels mais avalaria la legalitat d'una iniciativa semblant. El canvi de majoria a l'alt tribunal i, sobretot, l'existència de juristes de prestigi que avalen la constitucionalitat d'una llei d'amnistia com la que demanen els independentistes han canviat el panorama i suposen una finestra d'oportunitat per al PSOE. Vegem-ho.

La veu més important que s'ha pronunciat a favor de l'encaix constitucional d'una llei d'amnistia és la de l'exvicepresident del TC Juan Antonio Xiol. Ho va fer en declaracions a Catalunya Ràdio el dia 7 passat argumentant que no és el mateix un indult general com el que sí que prohibeix expressament la carta magna que una llei d'amnistia, tal com va establir el mateix Tribunal Constitucional en la seva sentència 147/1986, en què afirmava que "és erroni raonar sobre l'indult i l'amnistia com a figures la diferència entre les quals és merament quantitativa, ja que es troben entre si en una relació de diferenciació qualitativa". També va afegir que, si una llei d'amnistia fos inconstitucional, la llei 44/1977 hauria d'haver quedat derogada, ja que una disposició addicional de la Constitució afirma que totes les lleis anteriors a la seva entrada en vigor que siguin contràries a la norma queden automàticament invalidades. "El TC ha aplicat moltes vegades la llei de 1977; per tant, ha acceptat tàcitament la constitucionalitat de l'amnistia", va recordar. I és que, en efecte, el TC s'ha hagut de pronunciar moltes vegades sobre col·lectius que se sentien discriminats per l'aplicació de la llei, com ara militars de la República. "No hi ha més problema que mesurar molt bé el contingut de l'amnistia en cas que s'aprovi", va concloure Xiol.

La persona clau en aquesta operació, però, seria el president del TC i ex fiscal general de l'Estat, Cándido Conde-Pumpido, que és el líder de la facció progressista i el que té línia directa amb la Moncloa. Conde-Pumpido, però, es va estrenar en el càrrec avisant que "la Constitució no permet l'autodeterminació", després que la magistrada progressista María Luisa Segoviano fes unes declaracions afirmant que aquesta era una qüestió controvertida en termes jurídics. Però de l'amnistia no n'ha dit res ningú del camp progressista. També sabem que un dels magistrats progressistes, Juan Carlos Campo, va considerar "implantejable" una llei d'amnistia quan era ministre de Justícia. Per tant, no està clar que hi hagi consens al bloc progressista.

El cas Puigdemont

Arribats a aquest punt cal preguntar-se quins incentius tindria el PSOE per aprovar una llei d'amnistia. El principal és que resoldria tota la problemàtica associada a la judicialització del Procés d'una sola tacada. Fins ara el que s'ha fet és prendre mesures quirúrgiques, com els indults i els canvis en el Codi Penal. Aquests segons, però, no han acabat de funcionar perquè la interpretació dels canvis legals continua estant en mans dels jutges, que, com ja s'ha vist, han tendit a ignorar-los i a deixar-los sense efecte sempre que han pogut.

En canvi, la llei d'amnistia tindria efectes immediats i resoldria també un nus gordià com el que suposa la situació de Carles Puigdemont a Brussel·les, ja que una amnistia suposa una derogació retroactiva d'efectes penals. La justícia espanyola ja no podria perseguir l'expresident català. D'alguna manera, el PSOE hauria de calcular si el desgast que li suposaria una mesura d'aquestes característiques presa a l'inici de la legislatura li compensaria haver de continuar la senda incerta dels retocs legals durant quatre anys més. Evidentment, l'amnistia hauria de definir molt bé quin és el perímetre que abraça. Està clar que els polítics i funcionaris que van participar en l'organització de l'1-O quedarien exonerats, però caldria veure què passa amb les persones que van participar en manifestacions de protesta, talls de carretera, etc. I també amb els policies encausats per ús de violència desproporcionada en la repressió del referèndum.

Sigui com sigui, el panorama actual és diferent del del 2019, quan ERC i el PSOE van pactar la taula de negociació sabent que qualsevol mesura que s'aprovés per alleugerir la situació dels represaliats seria automàticament portada als tribunals per la dreta i, en última instància, tombada pel TC.