EL MAPA POSTELECTORAL

Els pactes autonòmics consoliden una Espanya dividida en dos blocs

La fi del bipartidisme a l’Estat no acaba amb l’enfrontament històric entre dreta i esquerra

La candidata del PP a presidir la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.
Gerard Pruna
02/08/2019
4 min

BarcelonaDos mesos després que les eleccions del 26-M repartissin noves cartes a 12 parlaments autonòmics, el mapa dels nous governs a l’Estat ja està gairebé complet. Amb els acords a Navarra i Madrid -i a l’espera del que passi a la Rioja-, un cop d’ull a l’escenari evidencia una Espanya dividida en dos blocs. Tot i que la fragmentació electoral amb la irrupció de Podem i Ciutadans a gairebé tots els parlaments autonòmics obria el ventall de possibilitats a l’hora de configurar governs, la realitat és que els pactes postelectorals han consolidat una divisió principal: les esquerres contra les dretes. Espanya ha passat del bipartidisme al que ja s’ha començat a anomenar bibloquisme.

L’Espanya de blaus o vermells de què tants cops ha renegat Albert Rivera ha quedat enrere, però la incorporació de nous colors a la paleta no ha acabat amb la realitat de fons: el territori se segueix dividint entre les esquerres i les dretes. Aquesta realitat és, en bona part, precisament conseqüència de l’estratègia del mateix líder de Ciutadans, que amb el seu veto al PSOE ha renunciat a ser el partit frontissa que pot pactar a banda i banda per limitar-se a ser la crossa del PP allà on els populars els han necessitat per formar govern.

Els pactes autonòmics consoliden una Espanya dividida en dos blocs

És el que ha ocorregut a la Comunitat de Madrid i a Múrcia, on, com ja va passar al gener a Andalusia, el PP i Ciutadans han aconseguit els governs autonòmics gràcies a un pacte que -amb els vots de Vox- els ha permès obtenir la majoria absoluta malgrat que el PSOE hagués sigut la força més votada. Tot i els escarafalls dels de Rivera per evitar fer-se fotos amb els de Santiago Abascal, el partit taronja ha acabat arribant a acords amb la ultradreta, que, això sí, s’ha quedat fora dels governs autonòmics que presidiran els populars Isabel Díaz Ayuso i Fernando López Miras.

On a les dretes no els ha calgut la participació de Vox ha sigut a Castella i Lleó, on PP i Ciutadans n’han tingut prou amb els seus vots per formar govern. Aquest és, de fet, l’exemple més paradigmàtic de com el veto de Rivera a Sánchez ha impedit trencar la dinàmica de blocs, ja que en aquest cas el líder de Ciutadans va imposar la seva estratègia al seu candidat, Francisco Igea, que s’havia oposat públicament a pactar amb el PP -que governa Castella i Lleó des de fa 32 anys- i preferia donar l’executiu al PSOE. De fet, l’únic lloc on Cs ha trencat la dinàmica i ha arribat a un acord amb els socialistes ha sigut a Melilla, i ho ha fet perquè, en un moviment sorprenent, Coalició per Melilla (8 diputats) i el PSOE (4 diputats) van decidir fer president l’únic representant del partit taronja per poder desallotjar així el polèmic Juan José Imbroda, del PP.

L’aliança PSOE-Podem

Els acords entre el PP i Ciutadans han descolorit el mapa de la nit electoral del 26 de maig, on el vermell del PSOE s’havia imposat a totes les comunitats en disputa excepte a Navarra, Cantàbria, Ceuta i Melilla. De fet, els socialistes van obtenir la majoria absoluta a Extremadura, Castella-la Manxa i Astúries, i hi governaran en solitari. Aquestes comunitats són una excepció en un escenari que els ha obligat a buscar aliances amb més d’un partit en llocs com Aragó, Navarra, les Illes Balears, les Illes Canàries i el País Valencià -tot i que en aquest últim les eleccions es van fer un mes abans, coincidint amb les generals-. En totes cinc comunitats els blocs també han funcionat, en aquest cas propiciant acords entre el PSOE, Podem i altres forces d’esquerra o nacionalistes.

A diferència del PP i Cs, doncs, el bloc d’esquerres ha necessitat que altres partits més enllà del PSOE i Podem entressin als executius per tancar acords. Ha sigut així a Navarra -amb Geroa Bai i Izquierda-Ezkerra-, al País Valencià -Compromís-, a les Illes Balears -MÉS-, les Canàries -Nova Canàries i Agrupació Socialista Gomera-, i a Aragó, on a més del PSOE i Podem també han entrat a l’executiu de Javier Lambán la Chunta Aragonesista (CHA) i, sorprenentment, el Partit Aragonès (PAR). A Cantàbria, en canvi, els socialistes també formen part del govern, però en aquest cas sense Podem i sent ells els que fan de crossa d’un altre partit, el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) de l’incombustible Miguel Ángel Revilla, que continuarà al capdavant de la comunitat.

Un cas a part és la Rioja, l’única comunitat que segueix sense un pacte de govern i que, si res no canvia, podria estar abocada a una repetició electoral després que l’única diputada de Podem votés en contra de la candidata del PSOE i li impedís arribar a la majoria absoluta necessària per ser investida.

L’escenari a l’Estat

Durant el 2019, doncs, s’haurà renovat gairebé tot el mapa autonòmic de l’Estat, ja que només Galícia, el País Basc i Catalunya no han celebrat eleccions o investit un president des del gener. Aquesta nova fotografia territorial deixa enrere el bipartidisme però consolida una tendència als dos blocs -PP, Cs i Vox per una banda; PSOE, Podem i partits regionalistes o nacionalistes per l’altra-. Una imatge, en definitiva, molt similar a la que va dibuixar la moció de censura contra Mariano Rajoy i que van ratificar les urnes a les eleccions espanyoles del 28 d’abril. El ventall d’aliances limitat entre esquerra i dreta acota el terreny de joc Pedro Sánchez, que, tanmateix, continua enviant missatges dia sí dia també al PP i Ciutadans perquè li facilitin la investidura i no hagi de governar amb Podem o dependre de pactes com els que, en canvi, el PSOE no ha dubtat en abraçar en aquelles comunitats autònomes on ho ha necessitat. Ara mateix sembla difícil que Sánchez aconsegueixi el seu objectiu: que algú se surti dels blocs.

stats