El Marroc, un segle i mig de guitzes al baix ventre d’Espanya

BarcelonaEls dos lleons que custodien l’entrada principal del Congrés dels Diputats, on Pedro Sánchez haurà d’explicar la darrera tragèdia de Melilla, van ser realitzats amb els canons fosos dels marroquins derrotats a la batalla de Wad Ras. Aquest enfrontament, juntament amb les batalles de Tetuan i Los Castillejos, van dur la victòria a Espanya en la primera guerra declarada contra les tribus del Rif del 1859 al 1860. El sultanat del Marroc, les cabiles rifenyes i, després, el regne alauita han suposat una constant font de conflictes per a l’Estat espanyol durant més d’un segle i mig. Comptat i debatut, els contingents armats d’aquesta zona del Magrib han constituït, de lluny, les forces estrangeres que han combatut durant més temps contra l’exèrcit espanyol des de la Guerra del Francès. 

Se li atribueix al primer ministre britànic Winston Churchill l’afirmació que la Mediterrània era en la seva època el baix ventre d’Europa. Probablement, ara ho segueix sent per altres raons. Si hem de fer cas a la història de les relacions hispano-marroquines, el Magrib representa des de mitjan segle XIX un constant mal de ventre per als governs de Madrid.

D'ençà de la primera guerra del Marroc, les tempestuoses i sovint tràgiques relacions amb els dirigents d’aquells territoris han exercit una influència profunda en la política i la societat espanyoles. I les catalanes. La Setmana Tràgica, per exemple, va iniciar-se el 1909 per les protestes dels familiars dels soldats de lleva que van ser mobilitzats per combatre els rebels rifenys que havien atacat unes mines de ferro propietat d’algunes de les majors fortunes de la Península, com el comte de Romanones.

D’Annual a Perejil

Les diferents guerres al nord d’Àfrica han escombrat governs espanyols sencers. Als anys 20 van caure quatre executius d’Alfons XIII. Estaven presidits per Allendesalazar, Maura, Sánchez Guerra i García Prieto. I van aplanar el camí cap a la dictadura de Primo de Rivera. Sobretot, després del desastre d’Annual, un seguit d’enfrontaments que van tenir lloc al Rif el 1921, durant la segona guerra del Marroc. Hi van perdre la vida entre 7.000 i 8.000 soldats espanyols i indígenes que ajudaven a defensar la rodalia de Melilla i la badia d’Alhucemas. “Hi havia tants militars morts al camp de batalla que els voltors només buscaven de comandant cap amunt”, va publicar un diari de Madrid. Vuitanta anys després, Aznar va revifar el patrioterisme amb la “reconquesta” per l’Armada espanyola de l’illot deshabitat de Perejil, després que vuit gendarmes marroquins haguessin ocupat durant una setmana aquelles roques al nord-oest de Ceuta. 

Alguns biògrafs de Francisco Franco atribueixen la seva manca de compassió a les prolongades estades al nord d’Àfrica. Les campanyes bèl·liques al protectorat van servir el jove Franquito i altres oficials ambiciosos per ascendir més ràpidament. Generals colpistes del 18 de juliol del 1936 com Emilio Mola, Manuel Goded, Queipo de Llano, Yagüe i Camilo Alonso Vega eren veterans de les guerres del Marroc. Van ser coneguts com els africanistes. I va ser a Ceuta on va crear-se la primera caserna de la Legió Espanyola, amb el nom inicial de Terç d'Estrangers i després de Terç del Marroc. Durant la Guerra Civil i les primeres dècades de la dictadura, Franco desfilava sempre envoltat per la Guàrdia Mora, un grup de combatents originaris del Marroc que el general havia enrolat quan manava el “cos d’exèrcit africà” en donar del cop d'estat. El cabdill de la Cruzada, escortat per musulmans.

Franco i Hassan II

Després de la independència del Marroc, les relacions del Caudillo amb el despòtic rei Hassan II van ser tenses i fredes, malgrat el que dissimulessin els controlats mitjans de comunicació a un costat i altre de l’estret de Gibraltar. Des dels primers anys del reu regnat, Hassan II tenia entre cella i cella conquerir el Sàhara Occidental i les seves riques mines de fosfats, explotades per Espanya des de finals del segle XIX. La restitució per Madrid de la colònia d’Ifni el 1969 no va satisfer l’ambició del monarca alauita, que ni tan sols va assistir a la cerimònia de retrocessió a Sidi Ifni, on 12 anys abans va haver-hi una altra guerra (1957-58) amb dotzenes de víctimes espanyoles. Hassan volia el Sàhara. Franco s’hi va resistir fins a la seva mort. Rabat va aprofitar la llarga agonia del dictador i l’aquiescència dels Estats Units per evitar que els independentistes sahrauís (Front Polisario), aliats amb Algèria –dins de l’òrbita soviètica–, celebressin un referèndum d’autodeterminació el 1975. A més, Hassan II va organitzar una protesta multitudinària, la Marxa Verda, a les fronteres sahrauino-marroquines. Va concentrar-hi prop de 350.000 súbdits. El govern espanyol, amoïnat per les pressions internes i estrangeres que exigien la democratització d’un autoritarisme ingressat a l’UCI, va optar per abandonar l'última colònia espanyola, si s’exceptuen les ciutats de Ceuta i Melilla. 

El conflicte del Sàhara s’ha cobrat almenys els càrrecs de dos ministres espanyols d’Exteriors en el darrer mig segle. José María Castiella, cap de la diplomàcia franquista, va haver de dimitir el 1969, per la seva postura envers el dret d’autodeterminació d’aquell territori, “pusil·lànime”, al parer de les famílies més dures del règim, encapçalades pel totpoderós Luis Carrero Blanco. Cinquanta-tres anys després, una altra responsable d’Exteriors, Arancha González Laya, va cessar arran de l’escàndol suscitat per l’autorització que es va donar a un líder del Polisario per ser tractat en un hospital de La Rioja.

 Aquesta atenció mèdica va originar una nova crisi diplomàtica que desembocaria en la retirada durant gairebé un any de l’ambaixadora de Rabat a Madrid i l’assalt –tolerat per la gendarmeria marroquina– de 8.000 immigrants a les tanques de Ceuta. L’ambaixadora de Mohamed VI va tornar a Madrid després que Pedro Sánchez, en un inesperat triple salt mortal històric, reconegués el pla autonòmic del Marroc per al Sàhara i fes que Algèria s'indignés i retirés el seu ambaixador a Espanya. El cap del govern espanyol va satisfer així les pretensions marroquines (i dels Estats Units). A canvi, va obtenir el compromís de Rabat que controlaria més la pressió migratòria subsahariana sobre les fronteres de Ceuta i Melilla. Un control més ferri que el passat dia de Sant Joan va acabar en una matança a Nador. I l’enèsima crisi política espanyola que porta el remitent del Magrib.