Mor a Buenos Aires José Manuel Maza per una infecció de ronyó

MadridEl fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza (Madrid, 1951), ha mort aquest dissabte a Buenos Aires arran de les complicacions per una infecció de ronyó molt greu. Estava inconscient i sedat a la unitat de cures intensives (UCI) d'una clínica de la capital argentina des d'aquest divendres a la nit, després que se sentís indisposat mentre participava en l'Assemblea de Ministeris Públics Iberoamericans (AIAM) i els metges li aconsellessin l'ingrés hospitalari, segons fonts de la fiscalia.

El traspàs de Maza, als 66 anys, arriba després de gairebé un any al capdavant de la fiscalia. Un any marcat per les polèmiques i les contínues querelles en contra del procés independentista; l'última, la de rebel·lió i sedició en contra de tot el Govern, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres sobiranistes de la mesa.

L'11 de novembre de l'any passat el govern espanyol decidia substituir, per sorpresa, la llavors fiscal general de l'Estat, Consuelo Madrigal, per Maza, que exercia en aquell moment de magistrat de la sala segona –penal– del Tribunal Suprem. La negativa de Madrigal a consumar una gran purga al ministeri públic va portar el govern de Mariano Rajoy a nomenar un tercer fiscal general de l'Estat en només tres anys. Primer va ser Eduardo Torres-Dulce, que ja va tirar la tovallola per les pressions de la Moncloa amb Catalunya, i després Madrigal.

Maza va prendre les regnes de la fiscalia amb mà de ferro des del primer minut; així, va consumar una gran purga dins d'aquest organisme i va imposar Manuel Moix, el preferit del PP, al capdavant de la Fiscalia Anticorrupció, però va dimitir l'1 de juny acorralat pels vincles amb Panamà. Des de llavors que la fiscalia, amb Maza al capdavant, es va convertir en el braç armat de Rajoy contra l'independentisme.

14 anys al Tribunal Suprem

Maza ha estat sempre una persona molt pròxima al ministre de Justícia, Rafael Catalá. El seu ascens dins del cos judicial té lloc el 1988 quan va ser nomenat president de la secció primera de l'Audiència Provincial de Madrid. El 2002 arribava al Tribunal Suprem, però de manera provisional, i fins al 2011 no va obtenir oficialment la plaça.

Els seus 14 anys al Suprem van estar marcats també per les seves decisions de perfil conservador. Sense anar més lluny, va ser l'únic que va emetre un vot particular contra la sentència absolutòria de Baltasar Garzón en el judici per la investigació dels crims del franquisme.