Més de la meitat dels diputats assassinats o a l'exili: radiografia de les Corts de la Segona República

MadridTres mesos després de la proclamació de la Segona República, el llavors president del govern encara provisional de la Segona República, Niceto Alcalá Zamora, era l’encarregat d’oficialitzar l’obertura de les primeres Corts republicanes del segle XX. El precedent històric més immediat de l’actual Congrés que va acabar de manera prematura i abrupta arran del cop d’estat feixista del 1936. Qui eren els diputats que van formar part d’aquelles institucions? D’on venien? Quantes dones hi va haver? Què va passar amb tots ells després del 18 de juliol del 1936? L’historiador Octavio Ruiz-Manjón ha recollit totes aquestes dades al llibre Los diputados de la Segunda República (Congrés de Diputats, Colección Monografías). 

Dels 1.007 diputats de les tres legislatures republicanes, 862 eren nous (un 85%), sense experiència en política institucional prèvia; mentre que 145 ja havien format part de les Corts monàrquiques o de l’assemblea consultiva dissenyada per la dictadura de Primo de Rivera. N'hi haurà 40 que posteriorment formaran part de les Corts franquistes. Les eleccions eren amb llistes obertes i els candidats es podien presentar en diverses circumscripcions, cosa que va fer que alguns diputats fossin elegits per més d’una, com ara Francesc Macià (per Barcelona i Lleida), a qui el fet de presidir la Generalitat li va impedir assistir a la majoria de sessions plenàries. "José Calvo Sotelo també va ser elegit el 1931, però no va tornar a Espanya per no ser processat fins al 1936 –quan ja havia estat amnistiat–", recorda Ruiz-Manjón en conversa amb l’ARA. 

Són unes Corts noves, però sense un rejoveniment significatiu perquè s’incrementa en només dos punts el percentatge (20,8%) dels diputats que tenien entre 26 i 35 anys respecte a la legislatura del 1914. Els sis diputats més joves tenien 24 anys, i el més gran, 89. Catalunya i Andalusia eren les comunitats d’on provenien la majoria de parlamentaris, seguides de Galícia, Castella i Lleó i Madrid. De fet, el territori madrileny és dels pocs que estava sobrerepresentat, perquè aportava més diputats dels que li pertocaven per població –un 9,5% de parlamentaris eren madrilenys, mentre que Madrid representava el 5,9% de la població espanyola l’any 1930. 

De Campoamor a Ibárruri

Durant tot el període republicà es van abordar qüestions com el debat estatutari, la reforma agrària i també el dret a vot de les dones. Podien ser elegides diputades, però no van poder votar fins al 1933. A les Corts s’hi va poder presenciar un debat que ha quedat per a la història personificat en dues diputades: Clara Campoamor (favorable al sufragi femení) i Victoria Kent (contrària). A banda d’elles dues, del 1931 al 1936 hi va haver set diputades dones més: Margarita Nelken, Veneranda García-Blanco, María Lejárraga, Matilde de la Torre, Francisca Bohigas, Dolores Ibárruri i Julia Álvarez.

Els diputats cobraven 1.000 pessetes al mes i podien viatjar de manera “lliure” amb trens, vaixells i avions “subvencionats”. Però si hi ha una cosa que no ha canviat gaire respecte als nostres dies és la seva formació. Ja en les Corts republicanes predominaven els llicenciats en dret, seguits per periodistes i escriptors, com José Ortega y Gasset o Miguel de Unamuno. Eren pocs encara els obrers que havien fet el salt a la política institucional: només 63 diputats es van presentar com a classe treballadora. Tampoc predominaven els nobles, tot i que hi havia algun nom que destacava, com el del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera.

La vida parlamentària durant aquests cinc anys va ser intensa i va deixar episodis per recordar. Un exemple són les bufetades que es van endur alguns diputats quan les discussions pujaven de to, o el fet que alguns parlamentaris portessin a la butxaca una pistola, com Indalecio Prieto (PSOE), que no la van arribar a utilitzar mai. L’ambient crispat va anar en augment, recorda Ruiz-Manjón, sobretot a partir de les eleccions del 1936. 

Aquells comicis van suposar l'inici a l’última legislatura republicana i la més curta: tan sols va durar quatre mesos. Les Corts van quedar paralitzades des de l’octubre, i la sang de la Guerra Civil també va arribar al Parlament. En total, van morir 179 diputats: 75 a mans dels republicans i 71 a mans dels sublevats. Les xifres, d’entrada, estarien molt igualades, si no fos perquè s’hi han de sumar 28 diputats afusellats pel règim franquista ja durant la postguerra –com l’expresident de la Generalitat Lluís Companys–, que eleva la xifra dels assassinats per part dels sublevats fins a 99, a la qual s’hi han d'afegir 5 diputats d’esquerres que van morir a l’hospital o a la presó. És el cas, per exemple, del president de les primeres Corts de la Segona República, el socialista Julián Besteiro.

Dels 179 morts, gairebé la meitat formaven part de l’últim hemicicle constituït el març del 1936 –van perdre la vida 89 diputats, 41 a mans dels sublevats; 29 dels republicans, i 19 durant la postguerra–. Més de 300 diputats també van haver d’emprendre el camí de l’exili, bona part a Mèxic, i dels quals 250 ja s’hi van quedar i només una vuitantena van tornar a Espanya durant la dictadura. D'altres, però, com l’historiador i polític Claudio Sánchez-Albornoz o Dolores Ibárruri, no van poder fer-ho fins al 1977.