L'adeu al Congrés d'un diputat d'esquerres

BarcelonaHavia d’arribar al Congrés aquella tarda, però Gabriel Rufián i ell s’havien allargat massa en un acte al matí i encara no havien sortit de Barcelona. Van arribar a l’estació de Sants amb el temps just per comprar el bitllet per al següent AVE, que encara els permetria ser a la cambra baixa per votar. Però no quedaven bitllets en classe turista, i Joan Tardà no estava disposat a viatjar en preferent. Va agafar els bitllets, es va dirigir a les persones que feien cua per passar el control policial i, una a una, els va oferir un canvi. El resultat: Tardà va viatjar en turista.

De profundes conviccions d’esquerra i republicanes, Joan Tardà ha defensat durant quinze anys des de la tribuna del Congrés de Diputats ideals com la igualtat, la lluita de classes, la llengua, la memòria històrica, la fraternitat entre els pobles ibèrics i també el dret a l’autodeterminació de tots ells. Ho ha estat fent des dels anys 70, primer a Bandera Roja en el tardofranquisme, després al PSUC i, finalment, a ERC, on milita des del 1992. Sempre des d’un volgut teòric segon pla, i sovint de manera tan apassionada com polèmica.

"Visca la República i mori el Borbó!", va cridar en la missa negra organitzada per les JERC la vigília del trentè aniversari de la Constitució. A Madrid (i al seu partit) es van posar les mans al cap. La campanya política i mediàtica de la dreta espanyola el va posar en el punt de mira durant mesos i la popularitat de Tardà va créixer exponencialment, també a Catalunya. El crit contra el Borbó –amb una referència històrica a la Guerra de Successió– el va fer un divendres a Barcelona, i aquell dilluns, quan va tornar a Madrid, ja va comprovar amb els insults a Barajas que començava una de les etapes més dures de la seva carrera.

Va ser un temps després d’haver cridat contra el Borbó –ho ha continuat fent des de la tribuna del Congrés de manera menys explícita però igual de bel·ligerant– quan uns operaris van començar a fer obres davant dels despatxos dels grups parlamentaris al Congrés. Un d’ells es va fixar que a dins hi havia els diputats d’Esquerra i, sense pudor, els va començar a increpar: “¡Rojos, separatistas!" L’episodi va arribar a orelles de l’aleshores president de la cambra baixa, José Bono, que es va dirigir al despatx d’ERC per preguntar si volien que renyés l’empresa que feia les obres. "Era un obrer", li va respondre Tardà, minimitzant els insults i recordant-li que aquell operari era part dels ciutadans que aspirava a representar.

Una ànima lliure

Manuel Marín, José Bono i Patxi López, del PSOE, i Jesús Posada i Ana Pastor, del PP, l’han hagut de marcar de prop cada cop que ha pujat a la tribuna. Tardà ha parlat en català quan li han dit que no ho fes, ha titllat de "fanàtic i ignorant" Juan Ignacio Wert i de "feixista" Albert Rivera. Ha estat expulsat i insultat, però també ha aixecat l’hemicicle amb al·legats com el que va fer per recordar els guerrillers de la Guerra Civil.

Durant anys, els llums del Congrés s’han encès quan hi arribava Tardà a les sis del matí per preparar-se els discursos manuscrits que després recitava. I els despatxos s’han anat buidant a les nits mentre ell seguia barallant-se amb l’ordinador o repassant el llibre que canviava cada dos o tres dies. A Madrid ha tingut diferents companys de ball. Joan Puigcercós i Joan Ridao li van fer de cap, i Alfred Bosch i Gabriel Rufián d’iguals. Amb Bosch va acabar-hi coincidint tot i donar suport a Ridao a les primàries. ERC no el volia perdre i li va oferir anar de 2, però ell va posar-hi condicions: el canvi de candidat no havia de suposar acomiadaments entre els treballadors de Madrid. I així es va fer.

Tardà posa punt final a la seva etapa al Congrés, però no abandona la política. Als 65 anys té ganes de descansar cinc minuts.