Miquel Iceta, d’ideòleg a ministre de la causa federal

BarcelonaFa mesos que l’entorn de Miquel Iceta (Barcelona, 1960) el notava desanimat. Després de gairebé quaranta anys bregant en els alts i baixos de la política, el Procés i la manca de rumb d’un Govern dividit, així com la degradació de les institucions que sovint ha atribuït a l’independentisme, l’havien acostat a l’esgotament, però també a la frustració de no haver aconseguit bastir una alternativa prou atractiva als ulls dels catalans. “El dia que detecti que una persona ho pot fer millor, deixarà pas”, repetia els últims anys un dirigent molt proper a ell. I així ho ha fet. Cedint a Salvador Illa la possibilitat de presidir la Generalitat, el líder del PSC renuncia a un dels seus objectius personals i, a mitjà termini, engreixa encara més el seu relleu després de sis anys al capdavant del partit. A canvi, un bitllet d’AVE cap a Madrid per ser ministre, un dels pocs papers de l’auca que, malgrat aparèixer sempre a les travesses, encara tenia pendent. Denominacions del càrrec a banda (Política Territorial i Funció Pública), la seva cartera serà la catalana, i el seu objectiu, el diàleg. Ara ja oficialment a l’altra banda de la taula.

Tot i la seva coneguda faceta mediàtica, la del polític que balla a ritme de Queen, només fa sis anys que es va destapar amb el Don’t stop me now en la seva primera campanya com a candidat socialista. La major part de la seva carrera, de fet, l’ha passat entre bambolines, com a estrateg a l’ombra d’un partit en el qual ha militat des de la seva fundació (1978). I és precisament al govern espanyol on, després d’una breu etapa de quatre anys com a regidor a Cornellà de Llobregat (1987-1991), va començar a moure’s en els engranatges del poder. Fins al 1995 va ser director del departament d’anàlisis del gabinet de Presidència del govern de Felipe González, quan Narcís Serra n’era vicepresident, i encara va aguantar un any més a l’òrgan com a subdirector. Aviat es descobriria, però, com un gran orador, elegant però incisiu, irònic i, en tot cas, hàbil en el cos a cos parlamentari. Un polític de raça i amb capacitat per interlocutar amb adversaris, ja fos al Congrés (1996-1999) o a la cambra catalana, on va aterrar el 1999 poc després de convertir-se en el primer polític a l’Estat que declarava obertament la seva homosexualitat.

La renovació que buscava Sánchez

Tot i predicar amb la prudència, un cert atreviment ha marcat els seus passos els últims anys. Especialment el 2014, quan es va oferir per agafar el comandament que Pere Navarro deixava al PSC, llavors un partit devastat per la ruptura i enfonsat a les urnes. I el va recosir, enfortir i va encendre la metxa perquè la marca socialista tornés a cotitzar a l’alça, una tasca que internament se li agraeix com poques. Per això també ni el mateix Illa, el seu escuder a la direcció des del 2016, no va qüestionar que pogués repetir com a candidat fins que ell hi va renunciar. I això que el càrrec de ministre, que algunes fonts socialistes interpreten com un premi de Pedro Sánchez a Iceta  –a qui deu el seu suport incondicional quan la vella guàrdia del PSOE el va defenestrar–, també té per a d’altres part d’operació del president espanyol per no només millorar els resultats a Catalunya sinó també fer foc nou al PSC. A la tercera va la vençuda, després d’haver-ho intentat ja amb el suport implícit a Núria Parlon, que va acabar perdent les primàries contra Iceta l’octubre del 2016, o amb la proposta de convertir el primer secretari en president del Senat el maig del 2019, frustrada per l’independentisme al Parlament.

Amb la incògnita de si JxCat i ERC continuaran governant a Catalunya després del 14-F, al PSC donen per fet que Iceta formarà part de la taula de diàleg que ha de trobar un desllorigador al conflicte amb l’Estat. De reivindicació catalanista, ponent de l’Estatut i ideòleg de la tercera via que –amb més o menys entusiasme– ha adoptat el PSOE al llarg dels últims anys, el líder socialista ha passat de defensar el dret a decidir a justificar l’aplicació del 155. De fons, això sí, la seva voluntat de bastir ponts entre Catalunya i l’Estat. Va ser el primer ara fa tres anys a parlar dels indults als presos i va rebre l’amonestació de Ferraz, però Sánchez l’ha mantingut com a conseller per entendre el cas català i ara és ell qui defensa la mesura de gràcia. També, arran de la pandèmia, la Moncloa ha adoptat el seu ideal de la cogovernança federal, reivindicat pel mateix president espanyol a l'hora d'anunciar el seu nomenament. Dos èxits d’entrada per un ministre sense pèls a la llengua que no té problemes per admetre que, intencions a banda, la reforma de la Constitució va per llarg.