I els nacionalistes espanyols van treure la bandera de l’armari

MadridA Madrid queden poques banderes espanyoles als balcons. I les que segueixen onejant han perdut color dotze mesos després de l’efervescència rojigualda als carrers de la capital espanyola. Fa un any, la circumval·lació de la M-30 des d’Atocha fins a Chamartín era una línia infinita de banderes espanyoles. En alguns edificis se n’hi podien comptar tranquil·lament vint. El nacionalisme espanyol va sortir de l’armari i molts ciutadans van veure en la bandera la manera de defensar-se contra qui consideraven que amenaçava la unitat d’Espanya.

Va ser un “fenomen apassionant des del punt de vista del llenguatge”, assenyala Antonia María Ruiz, professora titular del departament de sociologia de la Universidad Pablo Olavide de Sevilla. “El PP, que és molt bo en retòrica, va aconseguir l’1-O construir un discurs dicotòmic: o estaves a favor de la Constitució o en contra. I molta gent va veure que l’única manera de demostrar que no secundava l’independentisme va ser treure la bandera, que va encarnar el símbol de la Constitució”, explica la també responsable del grup DemoSpain, que investiga sobre la democràcia espanyola, els territoris i les identitats.

Ara, a poc a poc, igual que les estelades que fa anys que són als balcons de Catalunya, les rojigualdas ja estan desgastades pel sol mesetari. “El moment ha passat una mica amb l’arribada de Pedro Sánchez”, puntualitza Ruiz, tot i que no hi ha encara dades estadístiques que reflecteixin el xoc que va produir l’1-O en la manera de sentir-se espanyol. El groc s’ha anat quedant blanc, però el sentiment nacionalista espanyol enfront de l’independentisme català no ha fet sinó augmentar, assenyalen els experts consultats per l’ARA. Tots coincideixen que el nacionalisme espanyol “ha mutat” l’últim any i que la dreta, que encarna tradicionalment aquest sentiment, ha convertit la Constitució en un símbol inamovible i exclusiu per als seus interessos. Un “nacionalisme constitucional amb tics autocràtics”, en paraules de l’historiador gallec i catedràtic de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic, Xosé Manoel Núñez Seixas, expert en nacionalismes comparats.

Per a Sebastián Balfour, professor emèrit de la London School of Economics i especialista en el nacionalisme a Espanya, el problema de fons és que no hi va haver un procés de reconciliació durant la Transició i s’ha mantingut “la base intel·lectual del nacionalcatolicisme”. “Ara veiem l’expressió d’aquest problema no resolt, i un exemple clar és la posició del PP i Cs amb l’exhumació de Franco”, afegeix. Per a Balfour, Espanya viu un “xoc de cultures” i el nacionalcataolicisme tradicional “ha mutat” cap a un altre de més secular amb un gir cap a l’extrema dreta. Considera que Vox “expressa aquest nou neofeixisme postmodern” que creix a Europa, amb Catalunya com a ariet de tots els mals i la immigració en segon pla. “El problema és que tres partits, el PP, Cs i Vox, estan competint per aquest espai. I l’últim té el suport internacional de Steve Bannon”, afegeix.

Una “anestèsia democràtica”

Ignacio Sánchez Cuenca, professor de ciència política de la Universidad Carlos III de Madrid, defensa en el seu últim llibre, La confusión nacional (Catarata, 2018), que amb motiu de la crisi constitucional catalana “el nacionalisme espanyol s’ha reactivat amb força i ha tret la seva figura més sinistra, la del menyspreu al principi democràtic”. Entén, doncs, que “un excés judicial tan flagrant” com el que hem viscut l’últim any al Suprem amb els presos polítics “només és possible pel clima nacionalista creat a Espanya a propòsit de l’independentisme català”. Creu que aquesta “reactivació” està “anestesiant la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil”, que no ha sortit al carrer a rebutjar la limitació de llibertats.

Però el panorama no és nou per a Núñez Seixas, que defensa que el nacionalisme espanyol sempre ha estat latent. Sí que veu que és nova l’aposta desacomplexada per la recentralització. Considera que Pablo Casado, en la competició amb Albert Rivera, s’ha tret la bena en aquest tema. Però que si ha manifestat una cosa és “la concepció que la democràcia no és deliberació, sinó el simple compliment de les lleis”. “Una idea metaautoritària que la Constitució és un símbol inamovible però que després ells poden saltar-se com volen”, assenyala. Núñez Seixas opina que dins el nacionalisme espanyol “no hi ha ningú que pensi”, i que l’estratègia de cara al futur seguirà sent la mateixa: el xoc de trens.