Ningú comprova el currículum dels polítics
Les institucions no disposen de cap mecanisme per certificar els títols
BarcelonaEl cràter obert pel cas Cifuentes continua engolint dirigents polítics, incapaços d’acreditar que han fet mèrits per aconseguir els seus títols acadèmics. Cada cop més, els currículums dels representants públics estan en el punt de mira, i les diferents polèmiques han evidenciat la falta de mecanismes de control de les institucions. Ningú comprova el currículum dels polítics. En el cas català, ni al Parlament ni al Govern hi ha cap mecanisme per certificar que les dades que apareixen en els expedients facilitats són verídiques. Tampoc els partits compten amb cap sistema de control intern del currículum dels seus diputats. Consultats per l’ARA, només Ciutadans assegura que demana als seus càrrecs que aportin la seva titulació. Però aquest zel no ha evitat que també la Universitat Autònoma de Barcelona hagi hagut de sortir a desmentir que el líder de Cs, Albert Rivera, ara estigui cursant un doctorat.
A la pàgina oficial del Parlament, 98 diputats detallen tenir estudis superiors (37 dels quals de màster). Aquesta informació la gestionen els mateixos grups parlamentaris a través d’una intranet: no hi ha cap control de l’administració dels currículums que s’hi publiquen. Mentre que els diputats sí que tenen l’obligació d’acreditar la seva declaració de patrimoni i béns, això no es requereix en la informació biogràfica i acadèmica pel principi de “confiança”, expressen fonts parlamentàries. No es demana que s’aportin els títols i l’única revisió que es fa és ortogràfica.
L’administració de la Generalitat tampoc fa cap comprovació de les titulacions en els currículums dels seus alts càrrecs de lliure designació ni dels membres del Govern. Els treballadors que es presenten a les oposicions sí que han de lliurar tots els títols. En canvi, l’administració considera que els alts càrrecs no són designats en funció del seu currículum i, per tant, no és necessari comprovar-lo. Segons sosté el departament de Polítiques Digitals i Administració Pública, l’administració es limita a fer complir una norma que obliga els alts càrrecs a elaborar una fitxa amb el seu perfil professional, en aplicació de la llei de transparència. Cada representant ha de signar aquest document com a aval que la informació que conté és adequada.
A aquest fet s’hi suma que tampoc es pot comprovar la validesa dels títols d’una manera sistemàtica a través d’una consulta als centres que els han expedit. En compliment de la llei de protecció de dades, les universitats no poden donar informació sobre els seus estudiants -tampoc als periodistes- sense l’autorització expressa de l’alumne. Només en els casos que ja hagin saltat a l’opinió pública -com el de Cifuentes- poden obrir una investigació.
Ara bé, el vicerector de la UOC, Carles Sigalès, recalca que “mentir al currículum” és una cosa que es pot fer; el que és “molt difícil” és que “una universitat expedeixi un títol a algú que no compleix els requisits”, atès que les universitats tenen mecanismes de control intern. “Repetir el cas Cifuentes requeriria que algú cometés un delicte”, recorda.
Falsejar el currículum és, malauradament, un fet habitual. Però la novetat és el nivell d’exigència de la ciutadania, que cada cop reclama més transparència a una administració que, de moment, no compta amb mecanismes per comprovar les titulacions dels seus representants.