Tindran els independentistes més pes al Senat si el vot es reparteix entre els tres partits?

BarcelonaQuè diuen les enquestes de les eleccions generals 2019?

L'enèsima afirmació dubtosa de campanya arriba per via telemàtica. Tot i que no se'n sap l'origen, fa dies que circula a través de WhatsApp un missatge dirigit als electors independentistes i que els dona instruccions sobre com han de votar al Senat. El text recomana seleccionar el primer candidat de cada llista independentista (fins a un total de tres) per, diuen, "aprofitar millor els vots". Però aquesta "estratègia" no és del tot certa.

La cambra territorial és la que genera més confusió entre els electors, perquè a la papereta del Senat –la de color sèpia– cal marcar fins a tres candidats o candidates de forma manual abans d'efectuar el vot. En el cas del Congrés, en canvi, n'hi ha prou amb seleccionar la butlleta del partit al qual es vol donar suport, dipositar-la dins el sobre i introduir-la dins l'urna.

Des de Catalunya, se seleccionen 16 senadors per legislatura, quatre per cada província (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Però, com explica a l'ARA la professora de ciència política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i experta en política comparada i comportament polític, Ana Sofía Cardenal, "el Senat és la cambra que més amplifica les majories". Un clar exemple d'això, il·lustra Cardenal, és l'actual situació del Partit Popular, que tot i haver perdut la majoria absoluta a la cambra baixa en les últimes eleccions, va mantenir-la a la cambra alta.

El funcionament del Senat

"Les formacions només presenten tres candidats al Senat, perquè l'opció de guanyar els quatre escons no és gaire viable", explica Ignacio Lago, professor de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra i expert en sistemes electorals. D'aquesta manera, Lago exposa que si cada formació presentés quatre candidats, "caldria dir als electors que distribuïssin el vot de manera homogènia" per aconseguir la màxima representació. Una estratègia difícil d'executar a ulls del politòleg.

Així, cada votant pot escollir fins a tres candidats. Si se segueix el patró estàndard, els electors optaran per marcar els tres noms del seu partit predilecte. Si el conjunt dels ciutadans trien aquesta opció, serà sempre el partit més votat el que obtindrà tres senadors i, el quart, anirà al segon partit més votat.

També hi ha l'opció, però, d'efectuar el que s'anomena "vot creuat", és a dir, triar els candidats de més d'una llista. Una possibilitat que acostuma a respondre a motius personals –com el recel cap a un dels eventuals senadors– o a pactes preelectorals en què les formacions acorden presentar només un candidat per partit. La del vot creuat és la tàctica que planteja el polèmic missatge de WhatsApp.

ARANWS20190425_0065Així s’escull el Senat, la cambra on es trien candidats i no partitsL'estratègia del vot creuat

Tot i que és "perfectament vàlida", Cardenal apunta que aquesta estratègia és "molt més difícil d'implementar", perquè requereix d'una "coordinació plena" entre els electors. L'èxit d'aquesta iniciativa, segons la politòloga, rau en la organització total dels electors. Ara bé, adverteix: "la coordinació hauria de ser perfecta, ja que si no pot ser molt pitjor".

En qualsevol cas, i d'acord amb els resultats que preveuen les enquestes, cal indicar que l'efecte d'aquesta iniciativa pot variar segons la circumscripció en què s'apliqui. L'impacte serà diferent en províncies com Barcelona o Tarragona, on el triomf es disputarà entre el PSC i ERC –d'acord amb els sondejos–, o a Lleida i Girona, on sembla que els republicans obtindrien la primera posició i la lluita seria per la segona posició entre socialistes i JxCat.

Segons Lago, l'objectiu dels sobiranistes hauria de ser sumar esforços en una única llista per aconseguir la màxima representació. Per aclarir el sistema d'elecció, Lago posa d'exemple el cas de la circumscripció de Lleida: "Si el partit X obté el 30% dels vots a Lleida –i és el més votat–, obtindrà tres senadors i, per tant, el 75% de la representació de la circumscripció al Senat. En canvi, al Congrés, amb el mateix percentatge de vot, la formació obtindria com a màxim dos escons. És a dir, el 50% dels diputats que s'envien a Madrid des de la circumscripció".

En qualsevol cas, els dos politòlegs coincideixen en el diagnòstic: el missatge que circula per WhatsApp és, si més no, dubtós. "Els partits independentistes, com que són llistes territorials, tenen poques opcions d'obtenir una bona representació al Senat. Si es dispersa el vot, el resultat encara serà pitjor", raona Cardenal. Una percepció que també comparteix Lago que, a més, assenyala: "El millor per al Senat hauria sigut una candidatura única sobiranista. Així haurien pogut esgarrapar algun escó més".

La desinformació a través de xarxes

"El perill d'aquests missatges és que la gent pot adoptar un comportament electoral d'acord amb el contingut i provocar el contrari del que esperaven", explica el politòleg. El doctor en comunicació i membre del Grup de Recerca en Comunicació Política, Mitjans i Democràcia de la UPF, Salvador Percastre, també alerta de la gravetat dels efectes de la desinformació a través de les xarxes socials. "Generen percepcions distorsionades dels fets i difonen informació tergiversada, incompleta o parcial i que pot incidir directament en l'opinió pública", adverteix.

Segons Percastre, els usuaris "comuns" consumeixen majoritàriament aquella informació ideològica que els "proporcionen els perfils als quals segueixen", siguin mediàtics o polítics, i això, diu, "dificulta la pluralitat de la informació". "L'efecte que aquest consum d'informació pot tenir en l'elector encara és difícil de mesurar", reconeix a aquest diari.

El cas concret de WhatsApp és encara més greu. D'acord amb el doctor en comunicació, les plataformes d'accés restringit com WhatsApp, és a dir, les que "no permeten interaccions massives o obertes d'informació", tenen dos elements particulars que les converteixen en un "caldo de cultiu" idoni per generar desinformació: l'emissor és algú en qui es pot confiar i no ningú més que pugui qüestionar o desmentir el missatge.

Sigui com sigui, Percastre argumenta que hi ha diferències en l'emissió de 'fake news', i matisa: d'una banda, hi ha la "desinformació per error", és a dir, l'ocasionada per la recepció d'informació de mala qualitat; i, de l'altra, la "desinformació intencionada", la impulsada per generar confusió o tergiversar la realitat.