No és la unitat, és la integritat!

Fins i tot els partits d’un nacionalisme espanyol més marcat han estat capaços de declarar l’adhesió a la unitat de la llengua catalana, especialment quan han hagut de governar. El secessionisme lingüístic no ha estat mai una opció a tenir en compte a les Illes Balears. És inexacte anomenar gonellisme aquesta posició fracassada. El moviment dels anys setanta que es va anomenar gonellisme no propugnava una llengua insular diferent de la catalana. El panorama aquí no va ser el mateix que al País Valencià. El gonellisme, si de cas, defensava uns usos lingüístics més propers a la parla tinguda per quotidiana.

Al Diari de Sessions del Parlament Balear de dia 15 d’abril del 2014 hi ha registrada una intervenció del senyor Antonio Gómez, aleshores vicepresident del Govern balear, justament durant la legislatura de més complicació per a la llengua catalana. Doncs bé, en ple debat sobre els usos lingüístics que havien de regir als canals autonòmics de ràdio i televisió, el vicepresident del Govern balear, del PP, va dir en aquella ocasió que “la propuesta que ha hecho el ente público no es política, es puramente técnica y está basada en la normativa del Institut d’Estudis Catalans y le diré también que lo único que persigue es dignificar, dignificar, porque es una situación, una cuestión normativa y lo único que persigue es fomentar el uso de nuestras modalidades propias”.

El problema no és el reconeixement de la unitat teòrica de la llengua. Pensau què hauria passat si la mateixa intervenció s’hagués fet a les Corts Valencianes. El problema és, tant ara com als anys setanta, el paper que determinats sectors de la dreta estan disposats a concedir a la llengua catalana: un paper que no s’allunyi dels usos domèstics, col·loquials i familiars. No és la unitat de la llengua el que els molesta, n’és la integritat. En la seva visió del món, les llengües tenen papers ben delimitats: el castellà per als usos necessaris, el català només per als prescindibles.

Defensen la limitació del català aferrant-se a una frase de l’article 35 de l’Estatut d’Autonomia vigent (“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, han de ser objecte d’estudi i protecció, sens perjudici de la unitat de la llengua”). Amaguen el fet que la llengua estàndard, abans anomenada literària, és una de les “modalitats insulars del català” perquè ininterrompudament s’ha usat en aquestes illes des del segle XIII. El català estàndard, amb les denominacions i formes que ha tingut al llarg del temps, ha estat sempre propi de la nostra societat. Fer una lectura restrictiva de “les modalitats insulars del català” és exactament atacar la integritat de la llengua catalana. És important fixar-se en un sintagma que apareix al mateix article de l’Estatut: “d’acord amb la tradició literària autòctona”. Jo no sé ells, però jo no renuncii a Costa, Alcover (a cap dels dos), Salvà, Colom, Villalonga, i tants d’altres. Ep! Observau que tots aquests grandíssims escriptors varen ser persones lligades a un sòlid conservadorisme... però encara més lligats estaven a una visió desacomplexada de la nostra realitat històrica. I al seny.