El nou govern de Pedro Sánchez
Política20/11/2023

Qui és qui al nou consell de ministres?

Pedro Sánchez hi manté 13 dels anteriors titulars i hi incorpora 9 cares noves

MadridDesprés de dies d'especulacions, Pedro Sánchez ha anunciat finalment quina serà la composició del nou executiu espanyol. Manté 22 ministeris (12 els ocuparan dones), amb alguns canvis en el repartiment de competències, però mantenint el nucli dur de l'anterior legislatura, tot i renovar la fesomia de pràcticament la meitat dels titulars. Finalment hi haurà 13 ministres de l'anterior legislatura, després de la ronda de trucades que el president ha anat fent des que la majoria plurinacional el va investir dijous passat. L'executiu de coalició amb Sumar haurà de confrontar l'oposició enfurismada de PP i Vox així com aprofundir en el programa de reformes iniciat fa quatre anys.

Nou govern de Sánchez
En taronja, les noves incorporacions
Nadia Calviño

Vicepresidenta primera i ministra d'Economia

La Corunya, 1968

Va entrar com una tecnòcrata sense carnet del PSOE i s'ha acabat convertint en un valor polític, tal com es va poder veure durant les campanyes electorals del maig i el juliol. Aquesta alta funcionària de professió que va deixar les institucions europees per ser ministra s'espera que torni aviat als seus orígens tot i continuar d'entrada en el càrrec. Després del vistiplau d’Alemanya, Calviño té molts punts per ser la nova presidenta del Banc Europeu d’Inversions a partir de l’1 de gener. La titular d’Economia ha estat la que més desavinences ha protagonitzat dins el govern de coalició del PSOE i Unides Podem, en particular amb els diputats de la formació lila, tot i que també amb algun socialista. Destaquen, sobretot, els desacords amb Yolanda Díaz al voltant de temes com el salari mínim interprofessional i la reforma laboral. “Sí, esclar, i després passa el que passa, que venen els homes de negre amb les tisores i ens posem a tremolar”, deia Calviño el 2020, quan l’austeritat saltava pels aires.

Yolanda Díaz

Vicepresidenta segona i ministra de Treball

Fene (la Corunya), 1971

De ser una ministra més d'Unides Podem ha passat a ser l'aliada imprescindible de Pedro Sánchez i la líder d'un nou partit, Sumar, que ha desplaçat el partit lila. Yolanda Díaz forma part de l'executiu de coalició des del principi i es va convertir en vicepresidenta un any i mig després, designada per Pablo Iglesias arran de la seva sortida del consell de ministres. En aquest temps, Díaz ha acabat consolidant-se com la principal referent de l'espai polític a l'esquerra del PSOE i ha trencat amb Iglesias i Podem, a qui ha deixat fora de l'executiu. Díaz s'ha distingit com un perfil menys bel·ligerant amb els socialistes i ha abanderat el diàleg amb els agents socials. La legislatura passada va tancar gairebé una vintena d'acords, alguns només amb els sindicats. Entre la seva acció de govern destaquen la reforma laboral, la gestió de la pandèmia amb els ERTO i els increments del salari mínim, que ja ha fixat com una de les primeres accions de la nova legislatura. Díaz, que és advocada laboralista, s'ha fet seva una cartera que també li va valdre de reclam durant la campanya del 23-J.

Teresa Ribera

Vicepresidenta tercera i ministra de Transició Ecològica

Madrid, 1969

Si una ministra tenia punts per continuar a l’executiu de Pedro Sánchez era ella. Llicenciada en dret, militant socialista i implicada des de fa anys en tot allò que envolta el canvi climàtic –ha ocupat càrrecs de consellera tècnica, passant per secretària d’Estat fins a ministra– i la transició energètica, sobretot la negociació internacional de totes dues carpetes. Volent-ho o no, Ribera ha estat un dels principals actius de Pedro Sánchez. El protagonisme, però, el va començar a guanyar amb comptagotes, quan els preus de la llum van començar a créixer l’agost del 2021 i van tocar sostre amb l’esclat de la guerra a Ucraïna. Ribera es va posar entre cella i cella que calia una modificació d’un dels sistemes sagrats de la Unió Europea: el mercat elèctric. I ho va aconseguir. És la ministra que ha posat Espanya al capdavant d’una negociació: mediant entre països com França i Alemanya i deixant pel camí imatges d’ella rodejada d’altres ministres d’Energia de la Unió Europea escoltant atentament (l’anglès sempre ha estat un obstacle per al gruix dels ministres espanyols). A més, també ha esgarrapat l’excepció ibèrica, és a dir, que l’executiu comunitari s'avesés a fer una cosa que normalment veu amb recel: fer excepcions entre països, tot i la redundància. En un moment en què els països tenen al davant el repte de les emissions zero i la transició energètica, per a la qual hi ha una pluja de milions, Sánchez no s’ha volgut desfer d’un quadre polític que ha sabut trampejar amb èxit la crisi energètica.

María Jesús Montero

Vicepresidenta quarta i ministra d'Hisenda i Funció Pública

Sevilla, 1966

Custodia la clau de les arques de l’Estat des de 2018. És una de les ministres que ha acompanyat Sánchez des del seu aterratge a Moncloa, catapultat per la moció de censura contra Mariano Rajoy, i que s’hi ha mantingut fidel. També és la número dos del PSOE. Després d’exercir durant un temps de portaveu del govern, en els pitjors moments de la pandèmia, Montero s’ha dedicat íntegrament a gestionar les finances de l’Estat i ara, a més, rep els galons de vicepresidenta. Controla les despeses amb cautela i, fins i tot, amb recel. Això va provocar que ERC la situés en el punt de mira en el darrer tram de les negociacions assenyalant-la com la culpable que inversions ja compromeses no estiguessin arribant a Catalunya. Montero, graduada en medicina, havia exercit abans de consellera de Salut i d’Hisenda a Andalusia al govern dels malaguanyats José Antonio Griñán i Manuel Chaves, condemnats per corrupció. Els seus crítics li recorden que va tenir a les seves mans demanar la restitució dels diners malversats en la trama dels ERO, i no va fer-ho.

Cargando
No hay anuncios
Félix Bolaños

Ministre de Presidència i Justícia

Madrid, 1975

Fa temps que és un fix per a Pedro Sánchez i ara a més assumirà el càrrec informal de superministre, afegint la cartera de Justícia a la de Presidència. Des que va arribar a la Moncloa fent tasques de les que s’anomenen de lampisteria. Les últimes setmanes, Bolaños, juntament amb María Jesús Montero i Santos Cerdán, era una de les quatre persones –a més de Sánchez– que coneixia al detall el dia a dia de les negociacions amb Junts i Esquerra per a la investidura. I al llarg de la legislatura anterior, era l’encarregat de coordinar qualsevol negociació política –la taula de diàleg, els indults i l'intent de renovació del Consell General del Poder Judicial, per exemple–, però també d'apagar incendis: les ajudes a La Palma arran de l’erupció del volcà o l’evacuació d’espanyols de l’Afganistan arran del retorn dels talibans. Ara hi sumarà les competències de Justícia, de manera que serà la persona que haurà d'enfrontar-se al rebuig de la judicatura a les mesures del nou govern, com ara l'amnistia. Fora de la política, Bolaños va ser des del 2008 lletrat del Banc d’Espanya i, posteriorment, cap de la divisió d’assessoria jurídica laboral i documentació jurídica.  

Pilar Alegría

Ministra d'Educació i portaveu del govern espanyol

La Zaira (Saragossa) ,1977

Forma part del nucli dur de Pedro Sánchez. És la cara visible dels PSOE des de l’estiu, quan va ser nomenada portaveu després de la desfeta socialista a les eleccions municipals i autonòmiques. Graduada en magisteri, pilota el ministeri d’Educació des que en va agafar les regnes en substitució d’Isabel Celaá fa un parell d’anys. Alegría venia de ser delegada del govern a l’Aragó, posició des d’on estreny llaços amb l’equip de Sánchez després d’haver format part de les dues candidatures que, fa temps, li havien disputat el lideratge dins del PSOE: la d’Eduardo Madina i la de Susana Díaz. De fet, Sánchez havia demanat a Alegría que s’unís al seu equip el 2014, quan eren companys de files al Congrés, però ella va respondre-li que ja s’havia compromès amb el socialista basc. El 2015 Javier Lambán va fitxar-la com a consellera d’Innovació, Investigació i Universitats al govern d’Aragó, i d’allà va saltar a ser candidata a l’alcaldia de Saragossa el 2019. Entre les seves aficions hi ha l’art i la lectura.

Ángel Victor Torres

Ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica

Arucas (Gran Canaria), 1966

Va ser un dels presidents autonòmics que van deixar de governar després del 28-M. En els últims quatre anys havia ostentat la presidència de les Illes Canàries i des que el PP i Coalició Canària l'hi van prendre, era el líder dels socialistes al Parlament autonòmic així com el secretari general del PSOE a la comunitat. Durant el seu mandat va haver d'afrontar l'erupció del volcà de La Palma. De professió és professor de secundària de llengua i literatura, tot i que fa anys que es dedica a la política: ha estat alcalde del seu poble en diversos mandats i també diputat al Congrés de 2009 a 2011, entre d'altres. Torres agafa el relleu d'Isabel Rodríguez i es queda, a més, part de la cartera que tenia Félix Bolaños amb la incorporació de Memòria Democràtica.

Fernando Grande-Marlaska

Ministre de l'Interior

Bilbao, 1962

Pràcticament totes les travesses apuntaven a la seva sortida del consell de ministres, però finalment Pedro Sánchez ha optat per mantenir-lo. El de Fernando Grande-Marlaska és un perfil molt desgastat i criticat tant per la dreta com per l'esquerra. En la sessió d'investidura, el candidat socialista va lloar-lo des de la tribuna assegurant que és un ministre "extraordinari". L'aval a la seva gestió, que no ha estat exempta de polèmica, es tradueix en aquesta continuïtat. Magistrat de professió, va exercir durant gairebé una dècada com a jutge de l'Audiència Nacional, i ha estat qüestionat per haver generat condemnes a l'Estat per part del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per no investigar tortures durant alguna instrucció. Al capdavant del ministeri ha protagonitzat polèmiques molt fortes tant amb l'oposició com amb els socis, per exemple amb la tragèdia del salt a la tanca de Melilla que va provocar la mort d'almenys 23 migrants. Darrerament, la dreta l'ha posat en el punt de mira per les actuacions policials al carrer Ferraz.

Jordi Hereu

Ministre d'Indústria

Cargando
No hay anuncios

Barcelona, 1964

Serà el segon alcalde de Barcelona que ocupa la cartera d’Indústria (després de Joan Clos, el 2006), i el tercer que ocupa un lloc al consell de ministres (després de Narcís Serra, el 1982). Hereu és un perfil clàssic del PSC, format a la maquinària de l’Ajuntament, on va entrar com a gerent del districte de les Corts el 1997. Com a regidor de mobilitat va impulsar per exemple la implantació de les zones blava i verda a la ciutat, una autèntica revolució que va acabar amb l’aparcament gratuït, i també el Bicing.

La seva formació és econòmica, com a llicenciat en direcció i administració d’empreses i MBA per Esade, i el primer lloc on entra a treballar és al Port de Barcelona. Hereu arriba a l’alcaldia perquè el PSC detecta el desgast de Joan Clos i el canvia abans de les eleccions (curiosament l’envia a Indústria). Reté l’alcaldia el 2007 però la marca PSC ja comença a notar també el pes de tants anys al govern municipal, des de 1979. L’alcalde es troba que no té cap projecte emblemàtic ni és una persona especialment carismàtica, però la seva tomba política serà el projecte de tramvia per la Diagonal. Ja no podrà recuperar-se i perdrà davant de Xavier Trias el 2011. Llavors va passar al sector privat fins que Pedro Sánchez el va recuperar com a president d'Hispasat. Ara serà l'únic representant del PSC al consell de ministres.

Óscar Puente

Ministre de Transports

Valladolid, 1968

Pedro Sánchez aposta per un nom que ha guanyat protagonisme mediàtic arran de la seva punyent intervenció en el debat de la investidura fallida d'Alberto Núñez Feijóo. Va prendre la paraula en nom del PSOE i el PP ho va considerar un menysteniment per part del líder socialista. Des d'aleshores, Óscar Puente s'ha convertit en un blanc de la dreta i és un dels perfils polítics pels quals aposta el president del govern espanyol per fer front als atacs de l'oposició. Fins a les eleccions del 28-M, Puente era alcalde de Valladolid i, tot i ser primera força, el pacte entre PP i Vox el van deixar fora de l'alcaldia. Això va fer que fes el salt a la política estatal com a diputat al Congrés després del 23-J. És llicenciat en dret.

Margarita Robles

Ministra de Defensa

Lleó, 1956

Jutgessa de carrera, és un perfil del PSOE que aconsegueix generar també adhesions entre votants de dretes. Ha estat en la diana de l’independentisme per la polèmica de l’espionatge amb Pegasus. Va fer pinya amb el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) encara que finalment va acabar destituint la seva directora, Paz Esteban. Ara bé, Robles ha aconseguit mantenir-se al capdavant d’un ministeri que suposa un desafiament per a un executiu d’esquerres. Robles ha hagut de gestionar la resposta davant de la guerra d’Ucraïna, la relació amb l’OTAN criticada per Unides Podem així com la retirada de l’Afganistan.  

Ana Redondo García

Ministra d'Igualtat

Valladolid, 1966

Sánchez ja havia deixat clar que el ministeri d’Igualtat tornaria al PSOE, després de perdre’n el control la legislatura passada. I el relleu d’Irene Montero és per a Ana Redondo, fins ara número 2 d’Óscar Puente a l'Ajuntament de Valladolid, tant al govern municipal com, des de les últimes eleccions municipals, a l'oposició. Ella va ser la primera dona en ocupar el càrrec de portaveu a les Corts de Castella Lleó el 2008 (va repetir el 2014) i ha estat lligada a diversos fòrums feministes, tot i que fins avui era una gran desconeguda per al gran públic. De fet, el seu ha estat un dels nomenaments més sorprenents. És llicenciada en dret, doctora en dret constitucional i professora d’aquesta mateixa matèria a la Universitat de Valladolid.

Cargando
No hay anuncios
Elma Saiz

Ministra de Seguretat Social

Pamplona, 1975

Una altra de les sorpreses d'aquest consell de ministres. Pedro Sánchez aposta per una política navarresa que va ser consellera d'Economia i Hisenda en l'anterior govern autonòmic presidit per Maria Chivite. Després del 28-M, Elma Saiz va passar a ser regidora de l'Ajuntament de Pamplona després que fos la candidata a l'alcaldia, que finalment va aconseguir UPN. És llicenciada en dret. Agafa una cartera que en l'anterior legislatura estava en mans de José Luis Escrivá i tenia més atribucions.

José Luis Escrivá

Ministre de Transformació Digital

Albacete, 1960

José Luis Escrivá es manté en l'executiu, però canvia de competències. Deixa el ministeri de Seguretat Social i Migracions per agafar les regnes d'una cartera de nova creació. Fins ara, les competències de transformació digital depenien de la vicepresidència primera de Nadia Calviño. Escrivá es va incorporar al consell de ministres al principi de l'anterior legislatura provinent de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que va presidir durant gairebé sis anys. Durant l'anterior mandat, va haver de gestionar les ajudes als treballadors autònoms en plena pandèmia així com la reforma del règim dels treballadors per compte propi. Una altra de les iniciatives que ha impulsat, en el marc de les reformes pactades amb la Comissió Europea a canvi dels fons europeus, és la de les pensions. Escrivá va protagonitzar diverses relliscades durant les negociacions que van provocar que xoqués amb Unides Podem i també amb altres grups parlamentaris.

Isabel Rodríguez

Ministra d'Habitatge i Agenda Urbana

Abenójar (Ciudad Real), 1981

Deixa de ser la portaveu del govern espanyol, però es manté com a ministra amb noves atribucions. Isabel Rodríguez tindrà un ministeri de nova creació amb competències que fins ara estaven integrades en el de Transports. En la legislatura anterior estava al capdavant de Política Territorial, però pel que més se la recorda és per les compareixences setmanals al Palau de la Moncloa per explicar els continguts abordats al consell de ministres amb un discurs gairebé sempre molt controlat i mesurat. Rodríguez va entrar a l'executiu espanyol en la remodelació del juliol de 2021 i se la considera del nucli de confiança de Pedro Sánchez. Entre els reptes de la nova legislatura, tindrà el desplegament de la llei d'habitatge, que aliats parlamentaris com Junts i el PNB van rebutjar i que les comunitats del PP no volen aplicar, així com l'increment del parc públic. Abans de ser ministra va ser alcaldessa de Puertollano i és llicenciada en dret.

José Manuel Albares

Ministre d'Afers Exteriors

Madrid, 1972

Es va incorporar a l'executiu en la remodelació del juny de 2021 i, tot i que d'entrada no era un dels perfils que semblaven que haguessin de tenir la continuïtat garantida, José Manuel Albares es mantindrà en una cartera des de la qual ha hagut d'afrontar diverses crisis diplomàtiques. La més recent, la polèmica amb el comunicat de l'ambaixada d'Israel que carregava contra els ministres de la coalició. També ha hagut de gestionar la resposta davant la guerra d'Ucraïna i la reconstrucció de ponts amb el Marroc així com la gestió de la imatge internacional de l'Estat amb el conflicte català o l'organització de la cimera de l'OTAN a Madrid. Pedro Sánchez manté la confliança en aquest diplomàtic de carrera en plena presidència espanyola del Consell de la Unió Europea.

Luis Planas

Ministre d'Agricultura, Pesca i Alimentació

Cargando
No hay anuncios

València, 1952

És un dels pocs ministres que han sobreviscut a totes les remodelacions del govern de Pedro Sánchez. Un dels reptes que va haver d'afrontar durant l'anterior mandat va ser la gestió de la sequera així com diverses crisis provocades per altres fenomens meteorològics adversos. També ha estat el blanc de les crítiques de pagesos i ramaders, que han protagonitzat marxes per reclamar més ajudes. Un altre front que ha tingut obert ha estat les crisis de preus d'alguns aliments així com l'encariment de matèries primeres. Luis Planas té una llarga trajectòria política: va ser ambaixador al Marroc durant l'època de José Luis Rodríguez Zapatero i posteriorment conseller d'Agricultura a la Junta d'Andalusia.

Diana Morant

Ministra de Ciència i Universitats

Gandia, 1980

Es va incorporar al consell de ministres el juliol del 2021 i, després de dos anys i mig, s'ha consolidat en l'executiu de Pedro Sánchez amb més competències que les que tenia en l'anterior legislatura. A banda de Ciència, Diana Morant també es farà càrrec d'Universitats. D'aquesta manera, es torna a l'esquema previ a la coalició anterior. El fet que Universitats fos un ministeri separat, amb la finalitat de donar-lo a Unides Podem, va generar crítiques en el seu moment. Morant manté un perfil mediàtic baix. Entre les polítiques que ha impulsat destaca l'aprovació de la llei de ciència.

Mónica García

Ministra de Sanitat

Madrid, 1974

Líder de Més Madrid, fa el salt des de la política autonòmica –on ha estat ariet contra la presidenta popular, Isabel Díaz Ayuso, a l'Assemblea de Madrid– al consell de ministres. Té una evident vinculació amb la cartera que agafa: és metgessa anestesista a l'hospital públic 12 de Octubre i va participar activament en les protestes de les marees blanques com a portaveu d'una associació de facultatius. Ha estat candidata a la presidència de Madrid en els últims dos comicis, en què va aconseguir fer el sorpasso al PSOE i situar-se com a líder de l'oposició. El 2019 va fer el salt de Podem a la formació liderada per Íñigo Errejón. García ha estat una de les cares visibles de Sumar des de la seva arrencada, amb nombroses aparicions públiques al costat de Yolanda Díaz.

Ernest Urtasun

Ministre de Cultura

Barcelona, 1982

La quota dels comuns, que fins ara ocupava Joan Subirats al ministeri d'Universitats, recau ara en l'eurodiputat de Catalunya en Comú i portaveu de Sumar Ernest Urtasun, que des de la campanya del 23-J ha estat un membre destacat del projecte de Yolanda Díaz. Agafa una cartera, la de Cultura i Esports, que fins ara estava en mans d'un altre català, el socialista Miquel Iceta. Urtasun és eurodiputat des del 2014 i ha desenvolupat la major part de la seva carrera política a Brussel·les, integrat al grup dels Verds –n'és el vicepresident al Parlament Europeu–. Economista i diplomàtic de carrera, a les institucions europees va començar com a assessor de Raül Romeva quan tots dos estaven a Iniciativa per Catalunya - Verds (ICV), partit del qual va arribar a ser coordinador. Té una faceta desconeguda relacionada amb la cultura: ha escrit articles com a crític musical.

Pablo Bustinduy

Ministre de Drets Socials

Madrid, 1983

Exdirigent de Podem, dels afins a Íñigo Errejón, va formar part de l'executiva del partit lila fins al 2019, durant quatre anys, com a secretari d'internacional. Pablo Bustinduy va ser diputat al Congrés també fins a aquell any, com a portaveu a la comissió d'Exteriors, i va ser nomenat cap de llista de les eleccions europees. No es va arribar a presentar, ja que va renunciar per motius personals dos mesos abans dels comicis del maig de 2019. Politòleg de formació, és fill d'una exministra socialista amb Felipe González, Ángeles Amador, que va ostentar la cartera de Sanitat i Consum. Bustinduy va ser, juntament amb Urtasun, un dels fitxatges més sonats de Yolanda Díaz per a la campanya de Sumar del 23-J. Havia deixat la primera línia política per centrar-se en la investigació a la Universitat de Milà.

Cargando
No hay anuncios
Sira Rego

Ministra d'Infància i Joventut

València, 1973

Després de la retirada d'Alberto Garzón de la primera línia política, Sira Rego pren el relleu com a ministra d'Esquerra Unida amb un ministeri també de nova creació, com va passar amb Consum, Infantesa i Joventut, que fins ara era una direcció general dins del ministeri de Drets Socials. Rego és la portaveu del partit, membre de la direcció federal i també és eurodiputada integrada al grup de l'Esquerra europea (no dels Verds com Ernest Urtasun), del qual és vicepresidenta. Va ser designada candidata a presidir el Parlament Europeu. És, com Yolanda Díaz, militant del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Rego, nutricionista de formació, està molt vinculada a la causa palestina, ja que té origens palestins i va viure part de la seva infantesa en un poble prop de Jerusalem.